LA VEGETARIANA de Han Kang

Tots sabrem reconèixer en les nostres vides punts d’inflexió, moments en què fem que tot canviï, de forma, de llum o de perspectiva. A vegades empesos per les circumstàncies de l’entorn, per factors que no hem pogut controlar.  A vegades, però, perquè fem un pas endavant i decidim arriscar el que tenim, poc o molt, i ens afirmem en els dubtes, la por i la llibertat per equivocar-nos o per encertar-la.

La Yeonghye deixa de menjar carn. Aquesta decisió acaba sent símbol de moltes petites lluites i esdevé un mirall per molts dels personatges secundaris i també pel propi lector. No pel fet de menjar o no menjar carn com a resposta, sinó per la radicalitat de la pregunta o les preguntes que planteja.

La Yeonghye deixa de menjar carn: quins són els límits de la nostra llibertat? On és la frontera entre la realitat i la subjectivitat? Són la vida i la mort les dues úniques cares de la moneda? Podem assegurar que el cos és realment nostre? I no s’acaben. Les preguntes que m’ha plantejat aquesta lectura han estat moltes i en múltiples direccions. Un autèntic laberint de dissidències.

La Yeonghye deixa de menjar carn.  Aquest és l’eix d’un canvi que l’afecta radicalment a ella i a tot el seu entorn immediat. El seu cos es fa trinxera de molts conflictes, un dels fonamentals és sobre la identitat. I sembla impossible pensar la identitat sense prendre la paraula, però així ho fa Han Kang, tota la novel·la s’explica des de l’òptica de l’altre, mai la protagonista pren la paraula, només quan explica els seus somnis.

I de tot plegat, que em donarà per moltes re-lectures, en trec una gran conclusió: no abandonis mai cap lluita que et sigui justa. Sóc el que llegeixo, i el que faig, i el que penso, i el que dic.

Així que pensa, respira i camina.

vegetariana

“Allò en què encara crec és només en el meu pit. M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta -les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada- són armes que poden matar o ferir qualsevol. Però els pits no. Encara podré resistir mentre tingui aquests pits rodons. Encara ho puc suportar. Però… no sé per quin motiu els pits se m’aprimen cada cop més. Ja no són rodons. I això, per què? Per què m’estic aprimant tant? Tota jo m’estic tornant punxeguda, però… per apunyalar què?”

 

 

 

Anuncis

PROFESSIÓ DEL PARE de Sorj Chalandon

Fa uns anys que Sorj Chalandon va entrar en l’òrbita dels meus referents literaris. Primer, amb “Retorn a Killybegs” i després amb “La quarta paret”, dues històries sobre la brutalitat de la guerra, qualsevol guerra.

Aquest cop, a “Professió del pare” la guerra és a dins de casa. Una casa fosca, tancada, claustrofòbica i opressiva, on regna el pare de l’Émile Choulans, el protagonista d’aquesta història. Hi regnen la seva violència i els seus deliris patològics, que van des de creure que és un agent de la CIA fins a planejar l’assassinat de Charles De Gaulle.  Aquestes circumstàncies convertiran la infantesa de l’Émile en un conjunt esperpèntic de crits, cops i missions secretes.

És, sens dubte, una novel·la colpidora, encara més quan sabem que està inspirada en la infància de l’autor. No hi ha elements sobrers ni paraules supèrflues. Els cops són directes i les paraules fan mal. La solitud és immensa.

Demà, 10 d’octubre, és el Dia mundial de la Salut Mental, malgrat que se n’hagi suspès la celebració degut a la situació excepcional que viu Catalunya aquests dies. Tot i així, m’ha semblat el millor moment per compartir aquesta lectura, un exemple de com pot arribar a convertir-se en un infern qualsevol trastorn mental no tractat.

“El pare havia llençat el pollastre de Nadal i les escombraries i les papillotes de xocolata regalades per la companyia dels transports públics. Per això la mare va decidir fer pasta, amb una bona salsa de tomàquet. Jo m’havia posat una camisa i uns pantalons de pijama. Vaig anar a la finestra. Durant la nit havia nevat. El sorral era blanc, les bardisses, les voreres, el sostre dels cotxes. Vaig enretirar la mà de la finestra glaçada. En el baf del vidre, l’empremta del meu palmell dibuixava una forma semblant a un cor.

-¿Émile?

Em vaig girar. La mama havia plorat. No gaire. Ella no feia mai res en excés. Un dolor a la punta dels peus. Va obrir els braços, no era un dels seus gestos habituals. Vaig dubtar. I després m’ho vaig refugiar.

-Bon Nadal, fill meu.”

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo ha estat un dels escriptors més prolífics de la nostra literatura, malgrat ser molt reconegut per una de les seves obres, “Mecanoscrit del segon orígen”, potser no n’és la més significativa. Tot i així, si que és representativa de la seva incursió en el gènere de la ciència ficció.

En aquest cas planteja una resposta ciutadana massiva a una crida a la vaga general en una societat totalitària. El lema és precís i clar: és molt senzill, quedeu-vos tots a casa. I a partir d’aquesta llavor, Pedrolo construeix un fris format per petites històries que ens mostren els múltiples posicionaments jornada a jornada.

La seva intencionalitat provocadora i de revolta és evident en tot moment en forma de diàlegs incisius combinats amb la seva prosa rica i plena de textures. És, però, un text directe i que empeny amb força.

baixa (1)

Des del dia que Sembra llibres va recuperar aquesta obra de Manuel de Pedrolo i la va tornar a posar a la secció de novetats de les llibreries som una mica més forts. Aquests últims dies hem tornat als temps obscurs en què obres com aquesta eren censurades, en què la llibertat només era per alguns i ara defensar-la no és un dret sinó un deure.

I estic segura que em sabrà disculpar la llicència: és molt senzill, no us quedeu a casa.

 

STONER de John Williams

En William Stoner, seguint la voluntat dels pares, emprèn estudis universitaris sobre agricultura per tal de millorar el rendiment de les terres de la propietat familiar de Missouri. Després d’haver estat criat al camp, és en aquest context universitari on té l’oportunitat de poder refermar-se en la seva autèntica passió: la literatura, que acabarà materialitzant-se en l’ofici de professor, del que en farà un art fins al dia de la seva mort.

Aquesta història es teixeix enmig d’un context polític i cultural marcat per les dues grans guerres del segle XX, i per una vida aparentment gris, mancada d’amor i passió per res que no fos el seu entorn professional i acadèmic. El pas del temps, tan ben narrat per John Williams, exposa el nostre protagonista  a la intempèrie afectiva en molts moments al llarg del relat. La solitud, l’amistat, l’amor… la vida que passa.

Una història corrent. Res en aquest llibre sembla extraordinari, un “anar fent” que camina de forma plàcida. Però sota aquesta aparença innòcua, “Stoner” s’eixampla a mesura que vas llegint i et va impregnant sense estridències. Hi creix una aureola d’amor als llibres i a la lectura que envolta tot el text i que no pot no conquerir els cors dels qui estimem els llibres.

Aquest aire que conté, aquest eco lector que hi ressona fa que sigui un d’aquells llibres que es converteixen en un amic. Un amic al que pots recórrer sempre que ho necessitis. Que et reconforta pel sol fet de saber que hi és, allà al prestatge, al costat d’aquells altres bons amics.

I pensant-hi bé, potser és això el que millor descriu aquesta història, “Stoner” és un amic. Algú que enmig de la grisor ha sobreviscut, sempre de la mà d’un llibre.

stoner

“A una dona o a un poema, senzillament els deia: Mira! Sóc viu.”

 

RES NO S’OPOSA A LA NIT de Delphine De Vigan

La Delphine es va trobar la seva mare morta al llit. Un suïcidi. I ella, passat el temps, decideix escriure.

Aquesta és una d’aquelles històries que no s’obliden, de les que no se’n van. Escrita des de la necessitat de comprendre, de conèixer, de saber. L’autora és qui ens fa partícips com a lectors del seu viatge a través d’un laberint familiar de silencis, tabús i mitges veritats que l’aproparan a la figura de la seva mare.

Un llibre d’aquells que t’obliga a abaixar la mirada, a respirar profundament i empassar saliva,  tot sabent que la veritat pesa, que és inevitable i que ningú ens pot salvar de la dosi que en tenim assignada.

Té moments literàriament extraordinaris i sentències demolidores. A mi em va caure al damunt: “Ningú no pot impedir un suïcidi”. I llavors és quan vaig entendre que res no s’oposa a la nit, que a vegades no hi ha cap llum capaç d’obrir-se camí en la fosca, que hi ha foscors amb les que hem de saber conviure, buits que hem d’aprendre a habitar i pesos que hem de saber suportar.

A vegades hi ha qui fa un pas endavant i mostra un tros de la seva ombra, i a la resta ens arriba el desconcert, l’eco dels seus fantasmes, que són els nostres. Malgrat tot, llegir, com escriure, en temps obscurs, ens acaba resultant reparador.

res no s'oposa a la nit

JO CONFESSO de Jaume Cabré

Han calgut unes quantes setmanes per poder escriure de forma ordenada tot el que va desfermar la lectura de “Jo confesso”. He necessitat unes quantes setmanes de dol per poder deixar anar tot el que encabeixen aquest miler de pàgines.

L’art i la creació, el pensament, la literatura, la música… tot hi és present no com a simple decorat sinó amb cos i fons. Un món, un univers propi, amb uns personatges memorables que no flaquegen.

Els salts en el temps i en l’espai, les històries creuades, els canvis de narrador i de perspectiva, sempre sense previ avís obliguen a una lectura activa i diligent, alhora, però, l’espiral que Cabré va construint t’embolcalla sense miraments i t’empeny a seguir. De fons, em ressonava això:

Aquesta catedral literària és el que a casa en diem literatura de la bona. El que això vol dir és que pots agafar-la per on vulguis, estirar qualsevol dels fils que hi trobes, que tot té fonament, res hi sobra. I que tan bon punt l’has acabat voldries tornar-la a començar.

I com sempre que acabo de llegir el que penso que és una obra mestra, no sé per on començar a escriure’n res, perquè l’art no s’explica. I d’això tan intens en trec que llegeixo per divertir-me, per viure vides que no són la meva, per obrir portes que en la vida real no gosaria obrir, per lliscar aigua avall i deixar-me dur. Que potser llegir no serveix per res. Quin gran plaer. Confiteur.

Jo_confesso_llibre

“Fa tants segles que la crueltat és present que la història de la humanitat seria la història de la impossibilitat de de la poesia “després de”. I en canvi no ha estat així, perquè precisament, qui pot explicar Auschwitz? 

– Els que l’han viscut. Els que l’han creat. Els estudiosos. 

– Sí. Tot això constarà; i han fet museus per recordar-ho. Però faltarà una cosa: la veritat de l’experiència viscuda: això no es pot transmetre amb un estudi.

En Bernat va tancar els fulls lligats i va mirar el seu amic i va dir i?

– Només es pot transmetre a través de l’art; de l’artifici literari, que és el més proper a l’experiència viscuda.

– Collons.

– Sí. La poesia cal més que mai després d’Auschwiz.”

 

L’AMOR QUE MOLESTA d’Elena Ferrante

“L’amor que molesta” és un relat incòmode. Es presenta des de bon començament a cara descoberta, anunciant al lector que no serà fàcil i que allò que podia ser una novel·la suau i dolorosa serà de tot menys això. Fins al punt que el text desemboca en un thriller, a voltes  angoixant, que bascula entre la realitat i la irrealitat, que et situa en tot moment en una posició poc estable i a mercè del personatge protagonista, la Dèlia.

Des de la perspectiva d’aquest personatge, la filla que busca recrear la mort abrupta i inesperada d’una mare poc propera, comencem a construir la resta de personatges: un tiet, una veïna, amics i amants de la mare,… Tots ells aporten altes dosis d’estranyesa napolitana al fris. És un relat psicològicament molt ric, construït amb una suma de monòlegs interiors de la protagonista i imatges que sovint s’apropen a quelcom oníric.

No he pogut fluir amb el text, hi he trobat obstacles, sorra, però tots tranquils, aquest és precisament un dels mèrits del llibre. La vivència de la protagonista és un moment dur, complex, poc còmode i sovint desagradable. Així és com es llegeix aquest text, amb una mitja ganyota al rostre.

Malgrat que esperava una altra cosa no puc dir que no m’hagi agradat, però venint de la tetralogia de “Les dues amigues” és un petit giravolt.

Encara hi ha algú que no hagi caigut en l’evidència de que Elena Ferrante és una de les escriptores amb més talent dels nostres dies?

amorquemolesta

“Vaig deixar córrer molta aigua abans de posar-me sota el raig. Em vaig adonar, satisfeta, que aconseguia dominar la necessitat d’afanyar-me. Estava separada de mi mateixa: la dona que volia ser llançada a fora, amb els ulls desorbitats, era observada desapassionadament per la dona de sota l’aigua. Em vaig ensabonar acuradament i ho feia de manera que cada gest pertanyés a un món exterior i sense terminis. No estava seguint a ningú i ningú no em seguia a mi. No m’esperaven i no esperava visites. Les meves germanes havien marxat per sempre. El meu pare seia davant del cavallet a la seva antiga casa i pintava gitanes. La meva mare, que des de feia anys només existia com una càrrega feixuga, de vegades com una obsessió, havia mort. Però mentre em fregava la cara amb força, especialment al voltant dels ulls, em vaig adonar, amb una tendresa inesperada, que, en canvi, tenia l’Amalia sota la pell, com un líquid calent que m’havien injectat qui sap quan.”