STONER de John Williams

En William Stoner, seguint la voluntat dels pares, emprèn estudis universitaris sobre agricultura per tal de millorar el rendiment de les terres de la propietat familiar de Missouri. Després d’haver estat criat al camp, és en aquest context universitari on té l’oportunitat de poder refermar-se en la seva autèntica passió: la literatura, que acabarà materialitzant-se en l’ofici de professor, del que en farà un art fins al dia de la seva mort.

Aquesta història es teixeix enmig d’un context polític i cultural marcat per les dues grans guerres del segle XX, i per una vida aparentment gris, mancada d’amor i passió per res que no fos el seu entorn professional i acadèmic. El pas del temps, tan ben narrat per John Williams, exposa el nostre protagonista  a la intempèrie afectiva en molts moments al llarg del relat. La solitud, l’amistat, l’amor… la vida que passa.

Una història corrent. Res en aquest llibre sembla extraordinari, un “anar fent” que camina de forma plàcida. Però sota aquesta aparença innòcua, “Stoner” s’eixampla a mesura que vas llegint i et va impregnant sense estridències. Hi creix una aureola d’amor als llibres i a la lectura que envolta tot el text i que no pot no conquerir els cors dels qui estimem els llibres.

Aquest aire que conté, aquest eco lector que hi ressona fa que sigui un d’aquells llibres que es converteixen en un amic. Un amic al que pots recórrer sempre que ho necessitis. Que et reconforta pel sol fet de saber que hi és, allà al prestatge, al costat d’aquells altres bons amics.

I pensant-hi bé, potser és això el que millor descriu aquesta història, “Stoner” és un amic. Algú que enmig de la grisor ha sobreviscut, sempre de la mà d’un llibre.

stoner

“A una dona o a un poema, senzillament els deia: Mira! Sóc viu.”

 

Anuncis

RES NO S’OPOSA A LA NIT de Delphine De Vigan

La Delphine es va trobar la seva mare morta al llit. Un suïcidi. I ella, passat el temps, decideix escriure.

Aquesta és una d’aquelles històries que no s’obliden, de les que no se’n van. Escrita des de la necessitat de comprendre, de conèixer, de saber. L’autora és qui ens fa partícips com a lectors del seu viatge a través d’un laberint familiar de silencis, tabús i mitges veritats que l’aproparan a la figura de la seva mare.

Un llibre d’aquells que t’obliga a abaixar la mirada, a respirar profundament i empassar saliva,  tot sabent que la veritat pesa, que és inevitable i que ningú ens pot salvar de la dosi que en tenim assignada.

Té moments literàriament extraordinaris i sentències demolidores. A mi em va caure al damunt: “Ningú no pot impedir un suïcidi”. I llavors és quan vaig entendre que res no s’oposa a la nit, que a vegades no hi ha cap llum capaç d’obrir-se camí en la fosca, que hi ha foscors amb les que hem de saber conviure, buits que hem d’aprendre a habitar i pesos que hem de saber suportar.

A vegades hi ha qui fa un pas endavant i mostra un tros de la seva ombra, i a la resta ens arriba el desconcert, l’eco dels seus fantasmes, que són els nostres. Malgrat tot, llegir, com escriure, en temps obscurs, ens acaba resultant reparador.

res no s'oposa a la nit

JO CONFESSO de Jaume Cabré

Han calgut unes quantes setmanes per poder escriure de forma ordenada tot el que va desfermar la lectura de “Jo confesso”. He necessitat unes quantes setmanes de dol per poder deixar anar tot el que encabeixen aquest miler de pàgines.

L’art i la creació, el pensament, la literatura, la música… tot hi és present no com a simple decorat sinó amb cos i fons. Un món, un univers propi, amb uns personatges memorables que no flaquegen.

Els salts en el temps i en l’espai, les històries creuades, els canvis de narrador i de perspectiva, sempre sense previ avís obliguen a una lectura activa i diligent, alhora, però, l’espiral que Cabré va construint t’embolcalla sense miraments i t’empeny a seguir. De fons, em ressonava això:

Aquesta catedral literària és el que a casa en diem literatura de la bona. El que això vol dir és que pots agafar-la per on vulguis, estirar qualsevol dels fils que hi trobes, que tot té fonament, res hi sobra. I que tan bon punt l’has acabat voldries tornar-la a començar.

I com sempre que acabo de llegir el que penso que és una obra mestra, no sé per on començar a escriure’n res, perquè l’art no s’explica. I d’això tan intens en trec que llegeixo per divertir-me, per viure vides que no són la meva, per obrir portes que en la vida real no gosaria obrir, per lliscar aigua avall i deixar-me dur. Que potser llegir no serveix per res. Quin gran plaer. Confiteur.

Jo_confesso_llibre

“Fa tants segles que la crueltat és present que la història de la humanitat seria la història de la impossibilitat de de la poesia “després de”. I en canvi no ha estat així, perquè precisament, qui pot explicar Auschwitz? 

– Els que l’han viscut. Els que l’han creat. Els estudiosos. 

– Sí. Tot això constarà; i han fet museus per recordar-ho. Però faltarà una cosa: la veritat de l’experiència viscuda: això no es pot transmetre amb un estudi.

En Bernat va tancar els fulls lligats i va mirar el seu amic i va dir i?

– Només es pot transmetre a través de l’art; de l’artifici literari, que és el més proper a l’experiència viscuda.

– Collons.

– Sí. La poesia cal més que mai després d’Auschwiz.”

 

L’AMOR QUE MOLESTA d’Elena Ferrante

“L’amor que molesta” és un relat incòmode. Es presenta des de bon començament a cara descoberta, anunciant al lector que no serà fàcil i que allò que podia ser una novel·la suau i dolorosa serà de tot menys això. Fins al punt que el text desemboca en un thriller, a voltes  angoixant, que bascula entre la realitat i la irrealitat, que et situa en tot moment en una posició poc estable i a mercè del personatge protagonista, la Dèlia.

Des de la perspectiva d’aquest personatge, la filla que busca recrear la mort abrupta i inesperada d’una mare poc propera, comencem a construir la resta de personatges: un tiet, una veïna, amics i amants de la mare,… Tots ells aporten altes dosis d’estranyesa napolitana al fris. És un relat psicològicament molt ric, construït amb una suma de monòlegs interiors de la protagonista i imatges que sovint s’apropen a quelcom oníric.

No he pogut fluir amb el text, hi he trobat obstacles, sorra, però tots tranquils, aquest és precisament un dels mèrits del llibre. La vivència de la protagonista és un moment dur, complex, poc còmode i sovint desagradable. Així és com es llegeix aquest text, amb una mitja ganyota al rostre.

Malgrat que esperava una altra cosa no puc dir que no m’hagi agradat, però venint de la tetralogia de “Les dues amigues” és un petit giravolt.

Encara hi ha algú que no hagi caigut en l’evidència de que Elena Ferrante és una de les escriptores amb més talent dels nostres dies?

amorquemolesta

“Vaig deixar córrer molta aigua abans de posar-me sota el raig. Em vaig adonar, satisfeta, que aconseguia dominar la necessitat d’afanyar-me. Estava separada de mi mateixa: la dona que volia ser llançada a fora, amb els ulls desorbitats, era observada desapassionadament per la dona de sota l’aigua. Em vaig ensabonar acuradament i ho feia de manera que cada gest pertanyés a un món exterior i sense terminis. No estava seguint a ningú i ningú no em seguia a mi. No m’esperaven i no esperava visites. Les meves germanes havien marxat per sempre. El meu pare seia davant del cavallet a la seva antiga casa i pintava gitanes. La meva mare, que des de feia anys només existia com una càrrega feixuga, de vegades com una obsessió, havia mort. Però mentre em fregava la cara amb força, especialment al voltant dels ulls, em vaig adonar, amb una tendresa inesperada, que, en canvi, tenia l’Amalia sota la pell, com un líquid calent que m’havien injectat qui sap quan.”

CLARISSA de Stefan Zweig

“Clarissa” és una novel·la inacabada però que mereix ser tractada com una obra completa, malgrat et deixi amb ganes de més. Reuneix totes les qualitats de la prosa de Zweig i un impuls enorme del seu esperit humanista; la seva escriptura sempre porta implícita la voluntat de fer-nos millors, però sense alliçonar-nos.

La Clarissa és una dona forta, tenaç, que viu adaptant-se com ho fan els joncs a una realitat agitada com era l’Europa de principis del segle XX, solcada per la Primera Guerra Mundial. Aquest fet l’obliga a separar-se del seu únic amor. Un amor viscut i nodrit com a feu de l’esperança en un món més just i que sona utòpic al llegir-lo. Aquesta és una història de resistència i supervivència, de la voluntat de seguir creient en la possibilitat, sempre.

L’escriptura de Zweig destil·la sempre la voluntat d’incidir amb allò que diu en la pugna per fer de l’humanisme un ideal menys ideal i més real. I el sents proper, com aquell tiet que viu a l’estranger i que quan et visita t’omple la mirada de nous mons i et fa somriure mentre t’omple la butxaca de tresors.

Els seus llibres són, sens dubte, una crònica magistral del segle XX, i llegir-lo és tornar a posar la mà a la butxaca i sentir que no tot està perdut, que a tot arreu hi ha tresors i cal seguir buscant.

“La Clarissa va agafar fred. Un pensament o un somni l’havia assaltat mentre dormia. Probablement era quelcom desconegut, malèvol. A més, dormir s’assembla sempre una mica a la mort. Es va despertar. Mirà en Léonard, que dormia profundament. Contemplà el seu coll, tan sols el seu bonic coll. Hi havia vida en ell. Els poetes ho han sabut percebre. Tot d’una li tornà el pressentiment que alguna cosa havia passat. I una altra vegada la por. Havia de fer alguna cosa. Anà a la finestra. Era per instint. Enfront hi havia una església. Va veure velletes que se senyaven quan hi passaven pel davant. Ah, ella també hauria d’anar a l’església. És el que li havien ensenyat. No sabia si de debò ho desitjava, però d’altra banda hi estava acostumada. Romangué davant la finestra “No permeteu que això passi”, va ser la seva pregària. Potser era absurd, però li va fer bé. Era un eco, era el seu jo.”

L’AQUARI de David Vann

De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Així s’expressa la Caitlin, protagonista i narradora d’aquesta nova història de David Vann presentada en català per Edicions del Periscopi.

L’aigua, els peixos, les plantes, la vida, la natura, finada i controlada entre els vidres de l’aquari. Visible i observable des de fora per aquells qui tenen el do o la desgràcia d’observar-ho des de l’altra banda, des de l’únic pas enrere que permet la reflexió. Pot semblar que tot, aparentment, és dòcil i que es desenvolupa amb moviments harmònics, fins i tot relaxats. Tot en ordre.

Recuperem, però, les paraules de la Caitlin que citava a l’inici d’aquesta entrada: “De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Què passa si juguem a imaginar-nos que l’aigua no existeix? Que tot allò que semblava dòcil acaba essent una atmosfera que no tan sols no t’alimenta sinó que pot arribar a ofegar-te? Que no es succeeixen les nits i els dies i que no n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre, que els camins no sempre porten a algun lloc.

Les vides que dibuixa Vann mai no són ni previsibles ni probables. Així, les de la Caitlin i la seva mare tampoc ho seran. L’aigua amorteix alguns dels cops, ens dóna treva i oxigen en bona part del llibre. Però l’autor té el do d’aconseguir bastir imatges tan nítides, tan reals, que difícilment poden obviar-se al recordar els seus llibres. Nusos enmig del relat que són impossibles de desfer i que cal assumir així, de cop. Moments i escenes que tenen una força majúscula i que impulsen la història i els personatges a avançar.

I seguint amb el vici de caçar cites dels llibres, la protagonista ens diu que “No hi ha cap vida capaç de conèixer la d’algú altre”. I aquest és el que jo interpreto com el monument de Vann a la solitud, perquè podem mirar sempre que vulguem a l’altre banda del vidre, però això no ens eximirà mai de seguir nedant en solitari.

l_aquari_coberta

“A mi em sembla que la majoria de peixos no sobreviurien tantes llunes i tantes marees. Em sembla que el corrent els faria esgotar i, al final, es desconcertarien. L’onatge se’ls enduria d’allà on visquessin (anemones, pedres, fragments de sorra, corall) i, amb tots els cicles posteriors, perdrien el nord i no sabrien tornar mai a casa. És molt estrany, això en què ens hem convertit.”

 

 

SOLITUD de Víctor Català

A la biblioteca, altre cop, bado entre llibres, absorta. Miro i remiro unes estanteries plenes de llibres que s’alineen fent sanefes cromàtiques algunes de les quals em sé de memòria. Girant el cap, ara cap aquí, ara cap allà, retrobo vells amics que sovint em fan deixar anar un sospir. Alguns els agafo, somric, els obro, somric, rellegeixo, somric, prou, prou… i seguim. Faig alguna parada breu, algun “Aquest potser… no, ara no.” I seguim.

Hi ha parades obligatòries: els clàssics, que sempre pesen més. Fent aquest camí arribo a la C, de Català, i s’inicia el diàleg intern encapçalat per la cèlebre “Home, aquest un dia o altre l’has de llegir”. I fullejant-lo m’envaeix la sensació de que o ara o mai. Me l’emporto, l’agafo fort, perquè un cop decidit ho dono tot. Surto del temple amb un peu dins de “Solitud”.

I així comença una gran història d’amor en la que m’he deixat caure sense poder oferir cap resistència. M’he enamorat de la simbiosi perfecta entre personatges i natura, de les imatges expressionistes que n’omplen les pàgines. M’ha fascinat el domini extraordinari de la llengua que ostenta Caterina Albert (Sí, les coses i les dones pel seu nom), i la força, la força.

“I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”

“Solitud” és un crescendo extraordinari que es rubrica amb un dels millors finals que he llegit. Aquella última frase em va fer alçar de la cadira. No es surt indemne de l’amor, i la Víctor ha arribat per quedar-se.

solitud

 

“La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”