EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Carson McCullers tenia aquesta història al cap ja amb disset anys. No va ser fins als vint-i-tres, però, que la va poder publicar, en el que va ser el seu primer llibre. Aquest fet, converteix l’obra en quelcom encara més extraordinari. És un llibre magnífic escrit d’una manera magnífica. 

Pàgina a pàgina desprèn un trist i aspre alè de realitat, entorn d’uns personatges embolcallats de solitud. El miracle és que, malgrat tot, perviu un fil d’esperança que fa el llibre més digerible i plaent. Des del primer moment m’ha fet pensar en algunes de les escenes més emblemàtiques de “Bagdad Cafè”  i sobretot, en la seva banda sonora.

Resulta un llibre àgil, subtil i pausat, on McCullers aconsegueix que la reivindicació i la lluita per la justícia social siguin un plus per una gran història. Personatges com el doctor Copeland, el mut senyor Singer, o l’alter ego de McCullers, la jove Mick, deixen una empremta difícilment esborrable, tan per les seves paraules com pels seus silencis pertorbadors.
 
“¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pugué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.”   

 

Anuncis

Un pensament sobre “EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

  1. Gràcies Anna; el teus comentaris m'han tornar a evocar la història, l'ambient i alguns dels personatges principals d'aquesta commovedora novel-la, que vaig llegir fa uns anys. Ja t'ho vaig dir; per a mi la Carson Mc Cullers és una de les escriptores que m'han deixat una major empremta. Segurament per aquest alè poètic contingut en les seves descripcions, amb uns personatges, que es mouen entre la solitud i la recerca de l'amor, i amb els quals en part m'hi puc identificar; tot això amb un rerefons, com indiques, de denúncia social. Et recomano també “La balada del cafè trist”, “Reflexos en un ull daurat” o “Frankie Adams”. Com veus, sovint la poesia apareix en els mateixos títols.
    Encara em sembla sentir una música que travessa una tarda calorosa, en una ciutat mig deserta del sud…i que em trobaré la Mick i en Singer…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s