DESOLACIONS. CARIBOU ISLAND de David Vann

Si, ho he tornat a fer. He tornat a David Vann. A submergir-me a una nova escletxa del dolor. Per sort, aquest cop, anava previnguda i portava una bona dosi de “res del que llegeixes és real, forma part dels suburbis mentals d’un senyor que ha patit massa”. Ara, ha de quedar clar que el senyor Vann és un mestre. Perquè pocs són capaços de fer tremolar les pàgines d’un llibre d’aquesta manera. Geni en utilitzar la natura i l’entorn com a reflex dels sentiments dels personatges i brutal i demolidor colpejant quant menys ho esperes. 

En aquest cas els protagonistes són un matrimoni en hores baixes que es proposen anar a viure en una cabanya en una petita i solitària illa al mig d’un llac d’Alaska. Així, ja tenim un escenari farcit d’immensitat i elements prou salvatges per imaginar-nos que res serà fàcil i tranquil. Més aviat parlem d’un llac d’aigües fosques i fredes, i d’uns personatges que s’hi emmirallen amb suma facilitat. 

No desgranaré més detalls de l’argument perquè en el fons no tenen importància. “Caribou Island” és un viatge al soterrani d’un amor malentès i, més enllà de les vicissituds dels personatges, és aquell aire dens i polsós dels espais tancat durant massa temps i on no toca mai el sol el que t’impregna i et remou. 

Així que, com tot bon llibre, el recomano, però amb precaució i seguint les advertències del prospecte que afirma que no és apte per qui espera un llibre amè i entretingut. 

“L’aigua ja no era de color turquesa. Avui tenia un color blau fosquíssim, d’una negror nítida, sense sediments glacials. La Irene no se sabia avenir que pogués canviar tant en un sol dia. Ara era un llac completament diferent. Una altra metàfora del jo: cada nova versió refutava totes les anteriors. Qui ella era avui no coincidia amb la de dues setmanes enrere, abans dels mals de cap, i qui era llavors no coincidia amb la de feia uns mesos, quan encara no s’havia jubilat i es passava el dia a l’escola amb els nens. I qui era aleshores no coincidia amb la que era quan els seus fills vivien a casa, abans que s’esfumessin de la seva rutina diària, i qui era aleshores no coincidia tampoc amb qui era quan ella i en Gary s’havien traslladat a viure allà, plens d’esperança, ni just abans, quan vivia sola i tenia estudis i feina, per fi lliure, un moment esplendorós en què tot era possible. I qui era aleshores no coincidia amb l’ésser rebutjat que havia estat durant tants anys, quan l’allotjaven en espais minúsculs d’habitacions sobreres o de les golfes, o fins i tot, un cop, en un soterrani, i qui era aleshores -ningú, en realitat una mena de fantasma- no era qui havia estat aquell dia que havia tornat a casa convençuda que tenia mare.”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s