ESTIMADA VIDA d’Alice Munro

Haig d’admetre que vaig començar a llegir “Estimada vida” amb molt entusiasme i que a mig fer alguna cosa es va encallar. M’ha costat acabar-lo i m’ha costat posar-me a escriure sobre el llibre perquè no m’agradaria frenar l’avidesa d’algun potencial lector. Possiblement tot plegat ha estat fruit d’una suma de circumstàncies que no tenen a veure amb l’estil de l’autora ni amb el llibre en si, sinó més aviat en el moment en què m’ha arribat a les mans.

D’entrada, el fet que tots els contes estiguin protagonitzats per dones, fet que podria ser com a mínim curiós o interessant, m’ha resultat avorrit, finalment. D’altra banda, la constant incertesa de no saber en quin temps es situen algunes de les històries m’ha causat desconcert i m’ha allunyat dels personatges. Admeto que aquests dos factors que per mi han dificultat l’accés al llibre, en un altre lector poden ser estímul suficient com per convèncer.

Les històries busquen aprofundir en racons ocults de les diferents protagonistes, sempre amb un punt nostàlgic, melancòlic i solitari però amb voluntat de trencar, alliberar o arriscar. Amb tot, però, em quedo amb una de les històries, “Grava” que, per mi, sobresurt de la resta amb un punt de brutalitat que et desperta de l’aparent monotonia de la resta de relats.

Prometo perseverar amb Munro i apropar-m’hi d’aquí a un temps.

8ff92-estimadavida

“Hi ha gent que ho entén tot al revés. ¿Com podria explicar-ho? Vull dir que hi ha els que poden tenir-ho tot en contra -tres atacs, o vint, si cal- i se’n surten. Fan errors de petits -es caguen als pantalons a segon curs, per exemple- i després viuen tota la vida en un poble com el nostre on res no s’oblida (és a dir, qualsevol poble, qualsevol poble com aquest) i van tirant, es mostren entusiastes i jovials, i declaren sense falsedat que per res del món no voldrien viure enlloc més.

N’hi ha d’altres que són diferents. No se’n van, tot i que t’agradaria que marxessin. Pel seu bé, diries. Sigui quin sigui el forat que van començar a cavar-se quan eren joves -mai tan evident com els pantalons cagats- continuen cavant sense treva, fins i tot exagerant no fos cas que els altres no se n’haguessin adonat.

Les coses han canviat, és clar. Hi ha psicòlegs a l’abast. Amabilitat i comprensió. La vida és més difícil per a alguns, ens diuen. No és culpa seva, encara que els cops siguin purament imaginaris. Sentits amb la mateixa intensitat pel receptor, o el no receptor, segons el cas.

Però es pot treure partit de tot, si t’hi poses.”

Advertisements

2 pensaments sobre “ESTIMADA VIDA d’Alice Munro

  1. Jo estic amb ‘Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni’, el primer de Munroe que llegeixo, i el que em passa és q després de cada conte no puc passar al següen, immediatament; necessito deixar passar uns dies, per acabar d’assimilar-lo, com si diguéssim. Perqué, almenys en aquest llibre, sota l’aparent lleugeresa de la forma, s’hi amaga un fons intensíssim. Condensa vides senceres en trenta o quaranta pàgines captant aquells moments fonamentals de l’existència d’una persona (que no solen ser més de quatre o cinc). Potser per això vas tenir la sensació que després d’una arrancada fulgurant (entrar al món de Munroe té això) després, tenies la sensació que costava llegir-lo.

    • Doncs cada dia tinc més clar que si, que cada dia que passa vaig comprenent una capa més de Munro. Tinc ganes de tonar-hi i el títol que tens entre mans és dels que em crida. Moltes gràcies pel teu comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s