QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR de Howard Buten

El vaig agafar amb empenta. M’atreia el títol, m’atreia la portada. Així que, el vaig començar a mossegar amb força. I potser aquest va ser l’error. Vaig mesurar-lo erròniament. És una lectura lleugera, dictada per la veu infantil del protagonista. I dic dictada perquè podria considerar-se gairebé una retransmissió literal dels pensament d’en Burt. És un fet curiós que aporta al·licients al llibre, però que al cap de poques pàgines cansa. Subjecte, verb, predicat i punt. Subjecte, verb, predicat i punt. I si, d’acord, aporta una perspectiva molt interessant sobre la visió del món que té aquest particular personatge, que es podria dir que amb tan sols 8 anys s’expressa com un autèntic punk. Però més enllà de la curiositat hi he trobat a faltar alguna cosa més.

He arribat fins al final desitjant un final prou enginyós, però el camí ha estat massa dòcil i el final decebedor. I mira que em sap greu, perquè m’ha caigut bé en Burt.

Tot i així, no us freneu, jo també sóc de les que no tornaria a llegir “Wonder“, i aquí hi he trobat alguns paral·lelismes, així que, endavant, llegiu-lo i en parlem!

quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar

“Una vegada tenia cinc anys. Sovint anava en cotxe. Seia al seient del davant, a la muntanyeta, al costat del papa. La muntanyeta era on no hi havia costures, al mig del seient del davant. Anava més aixecat i així podia veure-hi. Era el meu lloc especial. Un cop vam anar fins a Frankfurt, Michigan, i vaig seure a la muntanyeta tot el viatge.

Llavors un dia el papa ens va porta al Jeffrey i a mi a la Hanley-Dawson Chevrolet per comprar un cotxe nou. Hi vam anar amb el nostre cotxe vell. Llavors vam pujar al cotxe nou. Feia una olor rara. El papa va pujar i va encendre el motor. Llavors ens en vam anar. Vaig mirar per la finestra del darrere i li vaig dir adéu amb la mà al nostre cotxe vell. Vaig dir: “I què passarà amb el nostre cotxe vell, papa?”. I ell va dir: “Aquest tros de llauna? Tan se li’n fot, no?”.

Vaig mirar el seient del davant. No hi havia muntanyeta. El meu pare va dir: “El que passa és que aquesta preciositat porta el motor a la part del darrere. Així tenim més lloc.”

Vaig posar la barbeta sobre el seient del darrere i vaig mirar el nostre cotxe vell per la finestra del darrere. Em sembla que vaig plorar. El Jeffrey va dir: “I ara per què plores, nen?”. I jo vaig dir: “M’he quedat sense seient”.”

Anuncis

2 pensaments sobre “QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR de Howard Buten

  1. El viag llegir i em va passar el mateix que a tu, l’expectativa generada pel títol i la portada fan esperar alguna cosa més, s’acaba quedant curt. Té algunes coses bones, però un llibre que et deixa el pensament que no n’hi havia per tant, no és cosa bona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s