MARE I FILLA de Jenn Diaz

Un debut esperat el de Jenn Diaz en català. No m’ha decebut. Una història íntima i personal. De dones. De mares. De filles. D’amor i desamor. Per mi, és també una novel·la sobre la intimitat, sobre la solitud. Amb les seves paraules, sobre tot allò que és la vida.

Diaz m’ha sorprès gratament amb una escriptura de fons, no només de forma. M’explico: per obvi que sembli, escriure bé és molt més que encadenar paraules amb sentit. En aquesta història, cada paraula, cada frase, cada punt i cada coma, fan forat. Cap element hi és per ornament o perquè si. I això converteix la lectura en un viatge pell endins. Dels que m’agraden.

Un viatge a través del vincle. Allò tan subtil però tan intens alhora. Primari i ancestral. Físic i eteri. Probablement un dels elements que més defineix el que som. La nostra relació amb l’altre, i en aquest cas, la relació amb entre les mares i les filles: un univers.

Personatges, principalment dones, amb mirades intenses i mimetitzades en una escenografia molt marcada que es difumina fàcilment amb el què amaguen els seus silencis, tan presents i rellevants en la història. Surant en l’aire molts ecos de Rodoreda. Al llegir-ho, per moments em trobava agraint-li a Jenn Diaz haver recuperat aquest color.  I en aquest punt he de dir que és meravellosa l’edició d’Ara Llibres, cuidant fins i tot les cobertes interiors, perquè ajuden a endinsar-se en aquesta textura pròpia que té el llibre.

mare i filla

“Quan va acceptar que no s’enamoraria mai i quedaria soltera per sempre com la tia, va conèixer en Mateu. La Natàlia, al contrari de les dones de la seva generació, que tenien por de quedar soles per sempre, tenia a la vora la tia Dolors, que no coneixia l’amor ni el necessitava… com s’ha de necessitar allò que mai no has tingut, ¿eh?, i tant patiment inútil, au va. No podia dir que fos triada, aquella soledat, perquè sempre havia pensat que estimaria algú com els seus pares, a la seva manera s’han estimat, però tampoc mai ha sigut com l’Àngela, que de molt petita ja sabia quina mena de vestit portaria el dia del seu casament -un sense mànigues.  La Natàlia volia evitar la vulgaritat d’un matrimoni infeliç i ple de mediocritat, perquè la majoria ho són, però això també és una cosa massa moderna. No tothom ho entén, igual que tampoc no entenen que la tia hagi viscut la vida d’una altra dona i no la seva, però aquestes són coses que s’aprenen a portar els primers anys, i també són la vida.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s