LA CONFESSIÓ DE LA LLEONA de Mia Couto

Hi ha moltes, moltíssimes, cites i frases cèlebres que vinculen la lectura i el viatjar, que posen l’accent en la capacitat evocadora de les paraules i de com llegint-les podem transportar-nos a mons distants i diferents al nostre. Quin poder el de la paraula i quin poder els de qui la dominen!

Mia Couto és un d’ells. Domina la paraula i l’impregna de terra, de la seva terra. Ens transporta a l’Àfrica, al màgic poble de Kulumani. És allà on una lleona causa estralls matant les dones del poble. I és una veu de dona qui ens en farà el lament. A aquesta veu s’hi contraposa la del caçador que ha contractat l’administrador per acabar amb la felina. Aquestes dues veus s’entrellacen, trobant-se i allunyant-se com els meandres d’un riu.

I és un plaer deixar-se portar per aquest riu de paraules. La terra i el riu símbols del que es veu i el que no es veu, del que hi és i el que no hi és. El text sencer és un trànsit entre dos mons on viure i morir són  vasos comunicants d’una realitat colpidora. 

Amb un simbolisme exuberant, “La confessió de la lleona” és una novel·la que cal llegir a molts nivells. És la veu rebel de la dona oprimida, la invitació a replantejar la nostra relació amb la natura, un vot pel llegat i la tradició orals… I és, també, un cant a arremangar-se els pantalons, a treure les urpes, a baixar riu avall i encarar les nostres pors.

El mateix Couto, fa unes setmanes, en el marc del festival MOT afirmava que escriure “La confessió de la lleona” va ser un acte necessari per fer front a les seves pors, que d’alguna manera, responia a la necessitat de retrobar-se amb el seu instint de supervivència. I de quina manera! Fent de la brutalitat un poema bell i oníric.

la confessió de la lleona

“I, de sobte, és allà: la lleona! Ve a beure en aquella suau riba del riu. Em contempla sense por ni trasbals. Com si m’esperés des de fa molt, aixeca el cap i em clava fonda la seva inquisidora mirada. No hi ha tensió en el seu posat. Sembla que em reconegui. Més que això: la lleona em saluda, amb respecte de germana. Ens entretenim en aquesta contemplació mútua i, a poc a poc, un religiós sentiment d’harmonia s’instal·la en mi. 

Sadollada la set, la lleona s’estira com si volgués que un altre cos li sortís del cos. Després, es va enretirant lentament, la cua balancejant-se com un pèndol pelut, cada pas una carícia a la superfície de la terra. Somric, amb incontinguda vanitat. Tothom es pensa que són lleons mascles el que amenaça el poble. No ho són. És aquesta lleona, delicada i femenina com una ballarina, majestuosa i sublim com una deessa, és aquesta lleona la que tant de terror ha escampat per tota la contrada. Homes poderosos, guerrers proveïts de sofisticades armes: tot s’han inclinat, esclaus de la por, vençuts per la seva pròpia impotència.”

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s