M’ha costat, però finalment he entès que Dostoievski no és una lectura d’estiu. Vaig llegir “Els germans Karamàzov” durant les vacances, però he necessitat mesos per processar-lo. Quan vaig acabar-lo, crec que la contraportada va ressonar com un eco enmig d’un gran silenci. Perquè després d’aquestes potents 1000 pàgines tot el que ve és un abisme.
Però bé, el que dèiem, que ho he processat, que he recorregut aquest abisme i que n’he tornat amb l’entusiasme que sempre em reporten els clàssics i, això si que ho puc dir, Dostoievski és un dels més grans i m’atreviré a fer servir una expressió poc dostoievskiana: és la mare dels ous.
“Els germans Karamàzov” és gairebé un estudi perfecte de l’experiència de l’home al món. Podria considerar-se un tractat òptim de filosofia existencialista ja que un dels aspectes més importants de l’obra és, precisament, l’existència humana confrontada amb temes fonamentals com la llibertat, la responsabilitat, la mort o la culpa. Una descripció minuciosa i exhaustiva de com l’individu exposat davant de l’existència sobreviu. Dostoievski identifica amb cada un dels tres germans Karamàzov un camí: el racionalisme nihilista d’Ivan, l’hedonisme de Dimitri i l’espiritualitat cristiana d’Alioixa. Aquests tres camins es creuen al llarg de tota la novel·la teixint uns diàlegs extraordinàriament rics entorn del fet central del llibre, i que ja és avisat de bon principi, l’assassinat del pare.
Que a sobre el llibre acabi transformant-se en un thriller, aconsegueix afegir l’element sorpresa necessari per no voler que s’acabi. I es succeeixen els personatges i amb cada personatge un món, i com les nines russes es van desplegant un dins de l’altre. I com a lector distant en el temps, no pots fer més que meravellar-te, perquè d’aquest munt de móns n’han brotat tota la resta.
I jo segueixo sent més de “Crim i càstig”, per visceral, per tortuosa, per torbadora i perquè mai he patit tant. I a casa en som de viscerals, tortuosos, torbats i patidors. Però els Karamàzov recullen la voluntat d’aquesta abraçada total, i és d’agrair. I si, Dostoievski és la mare dels ous.
“És que un Karamàzov pot cremar amb un ardor etern?”
Soc el que llegeixo 
Les teves entrades cada cop són millors!
Vaig intentar llegir els Karamazov deu fer cosa de 20 anys… i no els vaig acabar (massa estímuls en aquells temps…); sempre ho he tingut com a assignatura pendent. La teva entrada m’ha fet venir ganes de posar-m’hi aviat. 🙂
Oh! Moltes gràcies per llegir-me!
El principi del llibre pot fer-se feixuc, però val la pena insistir. Realment és potent!
Molt bona ressenya. M’has fet entrar ganes de llegir-lo tot i que els llibres considerats “clàssics” sempre em fan una mica de mandra. 😉
La mandra dels clàssics! A mi també em passa, però els russos han quedat fora d’aquesta mandra… són “canela fina” 😉
Moltes gràcies!
Gràcies per aquest text, me l’apunto a la llista de clàssics pendents! Només n’he llegit El jugador. Crim i càstig el vaig intentar fa anys en un moment poc “madur” com a lectora i més aviat em deprimia… no me’l podia llegir amb distància.
Gràcies a tu per llegir-me!
Cada llibre té el seu moment. Jo en tinc algun d’aparcat de forma gairebé permanent esperant el torn. I arriba. I mai és tard, m’han dit, per aquestes coses, així que ànims 🙂
M’ha encantat la teua ressenya 🙂 Dostoievsky és un dels meus grans pendents, però potser seguiré les teues preferències i començaré per Crim i càstig. Enhorabona 🙂
Moltes gràcies Laia!
Si t’aventures amb Crim i càstig, menja fort els dies abans, que et caldran energies, però que bo que és! 😉
M’ha encantat la teua ressenya🙂 Dostoievsky és un dels meus grans pendents, però potser seguiré les teues preferències i començaré per Crim i càstig. Enhorabona 🙂