UN HOME ENAMORAT de Karl Ove Knausgard

Comencem un nou any posant un peu davant de l’altre, xino xano, sense grans escarafalls ni grans propòsits, però amb la voluntat de caminar molts llibres, de resseguir-ne tots els paisatges, de remuntar-ne tots els rius.

I m’agrada començar aquest 2017 agafada a un nou volum de les memòries de Knausgard. Perquè m’agrada anar trampejant amb en Karl Ove, en aquest paisatge que dibuixa tan comú, tan normal i tan profund alhora. Perquè llegir la seva lluita és conèixer uns pams més del seu espai, intern i extern, i aquest acaba convertint-se en un univers cada cop més proper on no s’hi està del tot malament. Potser perquè compartim algun d’aquests racons que quan veiem en els altres ens semblen sòrdids. Ara, aviat algú s’haurà de posar a treballar seriosament en la possibilitat d’encunyar el verb “knausgarejar” i tot seria molt més fàcil.

En aquest segon volum, “Un home enamorat”, s’obre una finestra a un Karl Ove que desemboca a una crisi personal. De fet, penso que potser això de crisi haurà de deixar d’alarmar-nos, i sinó, que aixequi la mà qui pugui alçar la mà i dir que viure no és crisi. Pot quedar més bonic si diem que viure és canvi, però anem allà mateix. Bé, tornem-hi. Karl Ove, 40 anys, dona, fills i reflexió. Es desencadena la temptació de fer balanç, d’analitzar si el que tenim és el que volem. I com sempre, Knausgard ens delecta explicant-nos amb tot detall com es va enamorar de la dona que seria la mare dels seus fills i com avança, trampejant dificultosament a traves d’una selva de dubtes, frustracions i autoenganys. La vida, la vida normal posada per escrit.

Ha estat molt bonic llegir com Knausgard s’enamora. Feu-ho.

“La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l’ull que mirava. Si l’ull veia l’aigua que hi havia pertot arreu a les pel·lícules de Tarkovski -per exemple, que convertia el món en una mena de terrari, on tot degotava i lliscava, surava i corria, on tots els personatges es podien fondre i només quedaven les tasses de cafè en una taula, omplint-se a poc a poc amb la pluja que queia, davant d’un fons de vegetació verda i intensa, gairebé amenaçadora, sí-, llavors l’ull també era capaç de veure com les mateixes profunditats existencials i salvatges es desplegaven en la vida de cada dia. Perquè érem de carn i sang, tendons i ossos, i al nostre voltant creixien les plantes i els arbres, brunzien els insectes, volaven els ocells, els núvols solcaven el cel i queia la pluja. L’ull que donava sentit al món era una possibilitat constant, però gairebé sempre preferíem una altra cosa, o almenys això era el que passava a les nostres vides.”

home-enamorat

“Vaig caminar sense rumb per sota els arbres, entre clapes de llum i ombra, envoltat per les aromes càlides del bosc, pensant que estava al mig de la meva vida. No de la vida en el sentit d’edat, no a la meitat del camí de la vida, sinó al mig de la meva existència.

El cor em tremolava.”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s