LES DUES AMIGUES d’Elena Ferrante

Una entrada per quatre llibres. Una entrada per una història que dóna per quatre volums i potser algun més, o això hauria volgut. Llegir-los d’una tirada ho ha complicat tot, perquè me n’he alimentat nit i dia. M’han abduït. La Lila i la Lenú al meu cap, allà on fos, allà on mirés i Nàpols a tot arreu.

Ha estat un viatge extraordinari, endins, cap al què comporta créixer, fer-se gran en tots els sentits. Preguntes, dubtes, més preguntes i més dubtes. La necessitat dels altres contra la voluntat de volar sols, per adonar-nos que necessitem de l’altre com a mirall, com a impuls i com a espurna per ser qui haguem de ser, potser no allò que volem ser.

M’ha semblat extraordinària la descripció exhaustiva del paisatge intern de l’amistat entre dues dones i de tots els camins que el recorren. M’ha fascinat la capacitat de plasmar aquelles coses que no son coherents, que no són lineals, que se surten d’allò esperat i que ens sorprenen també a nosaltres, i que, de fet, són la vida.  M’ha agradat que Ferrante ho posi per escrit, perquè son aquelles coses que ens qüestionem i que no sempre volem o podem mostrar als altres. I d’aquí la riquesa psicològica dels personatges, d’aquesta història i la veracitat que desprèn pàgina a pàgina.

“Haviem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per substracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes (···). Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el.” (Les dues amigues #3 Una fuig l’altra es queda)

El fil narratiu, sempre en la veu de la Lenú, aborda la vida amb tota la seva amplitud, no per compartiments sinó tota de cop, tal com és viscuda. Això genera una història exempta de contextualitzacions i descripcions supèrflues. És a partir de les reflexions d’ella que construïm i reconstruïm el mapa vital que ella mateixa s’explica on tracta l’amor i l’amistat de tu a tu, sense floritures. Implacable.

“Sóc el que sóc i no puc fer res més que acceptar-me; vaig néixer així, en aquesta ciutat, amb aquesta llengua, sense diners; donaré el que pugui donar, agafaré el que pugui agafar, suportaré el que s’hagi de suportar” (Les dues amigues #2 Història del nou cognom)

Ferrante ha bolcat en aquestes pàgines tot un món. Un món ple de d’injustícies, de revoltes, de lluites, de renuncies, viscut i patit en femení. No hi he trobat cap llacuna, hi ha canvis, moments més i menys intensos, però per mi, ha estat una simfonia perfecta que ressonarà per temps.

“Només en les males novel·les la gent pensa sempre les coses correctes, diu sempre les coses correctes, cada efecte te la seva causa, hi ha els que són simpàtics i els antipàtics, els bons i els dolents, al final tot et consola.” (Les dues amigues #4 La nena perduda)

Advertisements

2 pensaments sobre “LES DUES AMIGUES d’Elena Ferrante

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s