SOLITUD de Víctor Català

A la biblioteca, altre cop, bado entre llibres, absorta. Miro i remiro unes estanteries plenes de llibres que s’alineen fent sanefes cromàtiques algunes de les quals em sé de memòria. Girant el cap, ara cap aquí, ara cap allà, retrobo vells amics que sovint em fan deixar anar un sospir. Alguns els agafo, somric, els obro, somric, rellegeixo, somric, prou, prou… i seguim. Faig alguna parada breu, algun “Aquest potser… no, ara no.” I seguim.

Hi ha parades obligatòries: els clàssics, que sempre pesen més. Fent aquest camí arribo a la C, de Català, i s’inicia el diàleg intern encapçalat per la cèlebre “Home, aquest un dia o altre l’has de llegir”. I fullejant-lo m’envaeix la sensació de que o ara o mai. Me l’emporto, l’agafo fort, perquè un cop decidit ho dono tot. Surto del temple amb un peu dins de “Solitud”.

I així comença una gran història d’amor en la que m’he deixat caure sense poder oferir cap resistència. M’he enamorat de la simbiosi perfecta entre personatges i natura, de les imatges expressionistes que n’omplen les pàgines. M’ha fascinat el domini extraordinari de la llengua que ostenta Caterina Albert (Sí, les coses i les dones pel seu nom), i la força, la força.

“I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”

“Solitud” és un crescendo extraordinari que es rubrica amb un dels millors finals que he llegit. Aquella última frase em va fer alçar de la cadira. No es surt indemne de l’amor, i la Víctor ha arribat per quedar-se.

solitud

 

“La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”

Anuncis

2 pensaments sobre “SOLITUD de Víctor Català

  1. Molt bona ressenya! Certament és un llibre que t’atrapa i exposa els elements de forma molt hàbil, amb un pes important en la força de la protagonista. És un llibre molt complet, tocant temes com la resignació, l’adaptació a una nova vida, l’amistat, la superació… Temes potser més habituals en la novela actual, però que cobren pes posant-los en el context de l’època quan es va escriure. Merci per recuperar-me’n el seu record, i felicitats per la ressenya!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s