L’AQUARI de David Vann

De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Així s’expressa la Caitlin, protagonista i narradora d’aquesta nova història de David Vann presentada en català per Edicions del Periscopi.

L’aigua, els peixos, les plantes, la vida, la natura, finada i controlada entre els vidres de l’aquari. Visible i observable des de fora per aquells qui tenen el do o la desgràcia d’observar-ho des de l’altra banda, des de l’únic pas enrere que permet la reflexió. Pot semblar que tot, aparentment, és dòcil i que es desenvolupa amb moviments harmònics, fins i tot relaxats. Tot en ordre.

Recuperem, però, les paraules de la Caitlin que citava a l’inici d’aquesta entrada: “De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Què passa si juguem a imaginar-nos que l’aigua no existeix? Que tot allò que semblava dòcil acaba essent una atmosfera que no tan sols no t’alimenta sinó que pot arribar a ofegar-te? Que no es succeeixen les nits i els dies i que no n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre, que els camins no sempre porten a algun lloc.

Les vides que dibuixa Vann mai no són ni previsibles ni probables. Així, les de la Caitlin i la seva mare tampoc ho seran. L’aigua amorteix alguns dels cops, ens dóna treva i oxigen en bona part del llibre. Però l’autor té el do d’aconseguir bastir imatges tan nítides, tan reals, que difícilment poden obviar-se al recordar els seus llibres. Nusos enmig del relat que són impossibles de desfer i que cal assumir així, de cop. Moments i escenes que tenen una força majúscula i que impulsen la història i els personatges a avançar.

I seguint amb el vici de caçar cites dels llibres, la protagonista ens diu que “No hi ha cap vida capaç de conèixer la d’algú altre”. I aquest és el que jo interpreto com el monument de Vann a la solitud, perquè podem mirar sempre que vulguem a l’altre banda del vidre, però això no ens eximirà mai de seguir nedant en solitari.

l_aquari_coberta

“A mi em sembla que la majoria de peixos no sobreviurien tantes llunes i tantes marees. Em sembla que el corrent els faria esgotar i, al final, es desconcertarien. L’onatge se’ls enduria d’allà on visquessin (anemones, pedres, fragments de sorra, corall) i, amb tots els cicles posteriors, perdrien el nord i no sabrien tornar mai a casa. És molt estrany, això en què ens hem convertit.”

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s