CLARISSA de Stefan Zweig

“Clarissa” és una novel·la inacabada però que mereix ser tractada com una obra completa, malgrat et deixi amb ganes de més. Reuneix totes les qualitats de la prosa de Zweig i un impuls enorme del seu esperit humanista; la seva escriptura sempre porta implícita la voluntat de fer-nos millors, però sense alliçonar-nos.

La Clarissa és una dona forta, tenaç, que viu adaptant-se com ho fan els joncs a una realitat agitada com era l’Europa de principis del segle XX, solcada per la Primera Guerra Mundial. Aquest fet l’obliga a separar-se del seu únic amor. Un amor viscut i nodrit com a feu de l’esperança en un món més just i que sona utòpic al llegir-lo. Aquesta és una història de resistència i supervivència, de la voluntat de seguir creient en la possibilitat, sempre.

L’escriptura de Zweig destil·la sempre la voluntat d’incidir amb allò que diu en la pugna per fer de l’humanisme un ideal menys ideal i més real. I el sents proper, com aquell tiet que viu a l’estranger i que quan et visita t’omple la mirada de nous mons i et fa somriure mentre t’omple la butxaca de tresors.

Els seus llibres són, sens dubte, una crònica magistral del segle XX, i llegir-lo és tornar a posar la mà a la butxaca i sentir que no tot està perdut, que a tot arreu hi ha tresors i cal seguir buscant.

“La Clarissa va agafar fred. Un pensament o un somni l’havia assaltat mentre dormia. Probablement era quelcom desconegut, malèvol. A més, dormir s’assembla sempre una mica a la mort. Es va despertar. Mirà en Léonard, que dormia profundament. Contemplà el seu coll, tan sols el seu bonic coll. Hi havia vida en ell. Els poetes ho han sabut percebre. Tot d’una li tornà el pressentiment que alguna cosa havia passat. I una altra vegada la por. Havia de fer alguna cosa. Anà a la finestra. Era per instint. Enfront hi havia una església. Va veure velletes que se senyaven quan hi passaven pel davant. Ah, ella també hauria d’anar a l’església. És el que li havien ensenyat. No sabia si de debò ho desitjava, però d’altra banda hi estava acostumada. Romangué davant la finestra “No permeteu que això passi”, va ser la seva pregària. Potser era absurd, però li va fer bé. Era un eco, era el seu jo.”

Anuncis

2 pensaments sobre “CLARISSA de Stefan Zweig

  1. Molt bona ressenya! És un llibre que tinc a la lleixa de pendents des de fa uns mesos, però crec que no pot esperar gaire més. Et recomano, “Montaigne”, del mateix autor i també obra pòstuma. Crec que et pot agradar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s