L’AMOR QUE MOLESTA d’Elena Ferrante

“L’amor que molesta” és un relat incòmode. Es presenta des de bon començament a cara descoberta, anunciant al lector que no serà fàcil i que allò que podia ser una novel·la suau i dolorosa serà de tot menys això. Fins al punt que el text desemboca en un thriller, a voltes  angoixant, que bascula entre la realitat i la irrealitat, que et situa en tot moment en una posició poc estable i a mercè del personatge protagonista, la Dèlia.

Des de la perspectiva d’aquest personatge, la filla que busca recrear la mort abrupta i inesperada d’una mare poc propera, comencem a construir la resta de personatges: un tiet, una veïna, amics i amants de la mare,… Tots ells aporten altes dosis d’estranyesa napolitana al fris. És un relat psicològicament molt ric, construït amb una suma de monòlegs interiors de la protagonista i imatges que sovint s’apropen a quelcom oníric.

No he pogut fluir amb el text, hi he trobat obstacles, sorra, però tots tranquils, aquest és precisament un dels mèrits del llibre. La vivència de la protagonista és un moment dur, complex, poc còmode i sovint desagradable. Així és com es llegeix aquest text, amb una mitja ganyota al rostre.

Malgrat que esperava una altra cosa no puc dir que no m’hagi agradat, però venint de la tetralogia de “Les dues amigues” és un petit giravolt.

Encara hi ha algú que no hagi caigut en l’evidència de que Elena Ferrante és una de les escriptores amb més talent dels nostres dies?

amorquemolesta

“Vaig deixar córrer molta aigua abans de posar-me sota el raig. Em vaig adonar, satisfeta, que aconseguia dominar la necessitat d’afanyar-me. Estava separada de mi mateixa: la dona que volia ser llançada a fora, amb els ulls desorbitats, era observada desapassionadament per la dona de sota l’aigua. Em vaig ensabonar acuradament i ho feia de manera que cada gest pertanyés a un món exterior i sense terminis. No estava seguint a ningú i ningú no em seguia a mi. No m’esperaven i no esperava visites. Les meves germanes havien marxat per sempre. El meu pare seia davant del cavallet a la seva antiga casa i pintava gitanes. La meva mare, que des de feia anys només existia com una càrrega feixuga, de vegades com una obsessió, havia mort. Però mentre em fregava la cara amb força, especialment al voltant dels ulls, em vaig adonar, amb una tendresa inesperada, que, en canvi, tenia l’Amalia sota la pell, com un líquid calent que m’havien injectat qui sap quan.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s