LA VEGETARIANA de Han Kang

Tots sabrem reconèixer en les nostres vides punts d’inflexió, moments en què fem que tot canviï, de forma, de llum o de perspectiva. A vegades empesos per les circumstàncies de l’entorn, per factors que no hem pogut controlar.  A vegades, però, perquè fem un pas endavant i decidim arriscar el que tenim, poc o molt, i ens afirmem en els dubtes, la por i la llibertat per equivocar-nos o per encertar-la.

La Yeonghye deixa de menjar carn. Aquesta decisió acaba sent símbol de moltes petites lluites i esdevé un mirall per molts dels personatges secundaris i també pel propi lector. No pel fet de menjar o no menjar carn com a resposta, sinó per la radicalitat de la pregunta o les preguntes que planteja.

La Yeonghye deixa de menjar carn: quins són els límits de la nostra llibertat? On és la frontera entre la realitat i la subjectivitat? Són la vida i la mort les dues úniques cares de la moneda? Podem assegurar que el cos és realment nostre? I no s’acaben. Les preguntes que m’ha plantejat aquesta lectura han estat moltes i en múltiples direccions. Un autèntic laberint de dissidències.

La Yeonghye deixa de menjar carn.  Aquest és l’eix d’un canvi que l’afecta radicalment a ella i a tot el seu entorn immediat. El seu cos es fa trinxera de molts conflictes, un dels fonamentals és sobre la identitat. I sembla impossible pensar la identitat sense prendre la paraula, però així ho fa Han Kang, tota la novel·la s’explica des de l’òptica de l’altre, mai la protagonista pren la paraula, només quan explica els seus somnis.

I de tot plegat, que em donarà per moltes re-lectures, en trec una gran conclusió: no abandonis mai cap lluita que et sigui justa. Sóc el que llegeixo, i el que faig, i el que penso, i el que dic.

Així que pensa, respira i camina.

vegetariana

“Allò en què encara crec és només en el meu pit. M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta -les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada- són armes que poden matar o ferir qualsevol. Però els pits no. Encara podré resistir mentre tingui aquests pits rodons. Encara ho puc suportar. Però… no sé per quin motiu els pits se m’aprimen cada cop més. Ja no són rodons. I això, per què? Per què m’estic aprimant tant? Tota jo m’estic tornant punxeguda, però… per apunyalar què?”

 

 

 

3 pensaments sobre “LA VEGETARIANA de Han Kang

  1. «no abandonis mai cap lluita que et sigui justa». Gran frase! És un manament vital en tots els aspectes de la vida perquè, més enllà de tenir més o menys èxit en el resultat, sempre obtindràs la victòria interna pel sol fet d’haver lluitat per allò en què creus.

  2. Retroenllaç: Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1) | Sóc el que llegeixo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s