Ja fa uns quants dies que vaig acabar de llegir “El cel no és per a tothom” i m’adono que cada cop deixo passar més temps entre el moment d’acabar una lectura i el d’escriure’n alguna cosa. Un primer impuls em diu que em sento repetitiva en el que escric i que, per tant, aplaço encarar-me de nou a la pàgina en blanc. Rumiant una mica més, trobo que cada cop exigeixo més als llibres que llegeixo i que per tant, el risc de que realitat i expectatives no encaixin també és més gran, i em costa escriure sense l’impuls de l’entusiasme.
Confesso que no em resulta gens fàcil posar per escrit el garbuix de pensaments que he tingut llegint aquesta esperada novel·la de Marta Rojals. Moltes contradiccions i molts moments on m’he plantejat deixar de llegir, abandonar-lo. És obvi que en aquest cas les expectatives prèvies m’han jugat una mala passada ja que amb les dues novel·les anteriors la Marta Rojals ja se m’havia guanyat.
Després d’aquesta introducció que pot semblar desencoratjadora, he de dir que “El cel no és per a tothom” és un bon llibre. Té una estructura on el fil narratiu bascula entre el passat i el present que t’enganxa a la lectura, que et deixa amb ganes de saber què passarà, per descomptat és una mostra extraordinària del domini de la llengua que té Marta Rojals on desplega una gran riquesa de registres i parlars. Sempre és un plaer llegir-la.
Però aquest cop no m’ha entusiasmat. M’ha costat entrar en la història, en molts moments no m’he cregut els personatges, que m’han semblat a voltes sobreactuats. Malgrat tot, insisteixo, que val la pena passejar-se per l’escriptura de Rojals, hi ha fragments realment bonics.
“Els teus ulls eren dos caps d’agulla. El teu cap era el cap d’una agulla. I l’univers era un embut, un embut que s’acabava en un forat, petit com el cap d’una agulla que era el teu cap. I no eres el començament, tu, ni eres el final. Eres la mirada, tu, vailet. La mirada, sota de la qual existeixen totes les coses”
Soc el que llegeixo 
Hola!
No m’he llegit aquest llibre, o sigui que el meu comentari va sobre llibres i lectura en general. Entenc totalment el que dius sobre les espectatives, i la falta d’entusiasme. A mi em passa ben bé igual. I no sé si és perquè cada vegada soc més exigent, o si és que es publiquen coses que no caldria publicar (repeteixo que és un comentari general), o si és que en aquesta xarxa tot sovint hiperventilada que és Twitter ens diuen que els llibres són tan bons que, quan els llegim, tenim la impressió que no n’hi havia per tant…
O potser és que em faig vella i em torno una mica grunyona. Un dia hauríem de fer una sessió de “lectors anònims” i treure tot el que portem dins. Però en directe. 😀
Mentrestant, continua amb el blog!
Coincideixo amb tu amb bona part del que dius. Creix l’exigència i creix la necessitat de prendre distància d’aquesta hiperventilació que menciones perquè ni tot pot ser extrordinari, ni tot pot ser tan terrible.
I sí, a favor de les trobades de lectors anònims, així com iaiones prenent el te amb pastetes, no?
Pastetes acceptades! Posem-hi data! I lloc?
Endavant les atxes! Qualsevol lloc on arribi el tren pot ser perfecte.
M’agrada molt llegir les opinions de les dues, perquè hi estic molt d’acord. Per una banda, les pròpies expectatives, alguns autors o autores sorprenen d’inici però després no saben reinventar-se per seguir sorprenent, i l’interès baixa. I per altra banda la immensa campanya de màrqueting que els fan a autors així, comparant-los amb els més grans i posant les seves obres pels núvols, a twitter i a tot arreu. Això no és cap favor pels autors, els farà vendre molt de manera puntual, però potser a la propera vegada ja no colarà, per les decepcions creades. En aquest cas concret, no és el primer cop que llegeixo que és un bon llibre, però que agradaria més si la crítica no l’estigués posant pels núvols. Crítica interessada, és clar.
Per això us animo a continuar sent crítiques amb les vostres ressenyes, no només ressenyar els llibres que us agraden, calen veus que diguin les coses com són. Em refio molt més del vostre criteri que del d’algú que cobra per fer ressenyes en un diari, per exemple. O del d’un altre escriptor que en parla bé perquè així s’assegura tenir bones crítiques quan publica ell. Moltes gràcies.
Amb el què em costa escriure quan un llibre no em convenç t’agraeixo molt el comentari. Ahir ho comentava amb un company, l’esperit crític és un múscul que cal exercitar, així que, a seguir!