Fa dies que reflexiono sobre quins son els grans temes que marquen el rumb de tota literatura: l’amor i el desamor, la por, la mort, la llibertat,… S’ha escrit de tot i en abundància. Per què, doncs, seguir llegint? Per què, doncs, seguir llegint sobre el mateix si amb tants segles d’història ja s’haurà dit tot de totes les maneres possibles? Per què llegir un llibre sobre la mort, la pèrdua,…quan ja n’has llegit i pots imaginar què hi trobaràs? Per què llegir-lo si saps que farà mal?
Llegir sempre és fer-se preguntes. Llegir sempre és buscar respostes.
Precisament quant l’allau de novetats fa impossible poder llegir i absorbir tot el que es publica i quan tenim assumit que amb el pas del temps se’ns afina el nas i ja no s’hi val tot, caure de ple dins una novel·la que fa que s’aturi tot i que clavis els frens és un plaer. No saps com però llegir deixa de ser un exercici, una acció conscient i voluntària per passar a ser una sensació, un deixar-se anar. Hem obert les portes i oh, meravella, torna l’entusiasme i les pessigolles.
Jo no sé viure sense l’entusiasme i les pessigolles. No sé viure sense llegir.Perquè a mi no em convencereu mai de que llegir no serveixi per a res. Molt probablement no us sabré explicar per a què serveix, però també us puc assegurar que sigui el que sigui és més a prop del tot que del res.
I ara, feu el favor de llegir “Aprendre a parlar amb les plantes”. Gaudiu d’aquestes pàgines tan belles i doloroses. Obriu la porta i que la vida i la mort us omplin, us sacsegin i us abracin.
I a viure. A llegir.
“L’ha tret de la capsa verda de vellut, i quan l’ha tancada el soroll de les frontisses diminutes ha sonat com un tro. Tempesta inevitable:
Un anell.
Una terrassa plena d’amics.
Riures.
Complicitats.
Menjàvem.
Bevíem.
Encara segregàvem.
Les plantes creixien ufanoses.
Decoràvem.
Celebràvem.
Vivíem.
–Me’l vaig deixar de posar fa uns anys. És que m’anava molt petit -he dit, fingint desinterès però mirant la joia de reüll.
–Et pensaves que no me n’havia adonat? Sempre l’he trobat preciós.
Un solitari, un petit diamant rodó, sobri i elegant. Té raó, és preciós.
–Torna-te’l a posar, Paula.
–Però què dius? –He protestat.
Ens mirem. Primer li compto deu pigues al nas per evitar exaltar-me, però em busca i aquells ulls blaus esdevenen un mirall. M’hi veig tota sola, sense fills, sense gos, sense ni tan sols plantes, sostenint un anell que tancat dins la capsa no és res, i no obstant això, si intento anar més enllà, si continuo desxifrant els matisos del blau en la seva mirada, l’anell al dit em posicionaria, em faria ocupar un lloc, m’estalviaria explicacions incòmodes. A efectes pràctics, l’anell m’esputaria un nom; vídua.
Soc el que llegeixo 
Hola!
Així, aquest el recomanes? Només de veure la portada ja em ve de gust… Periscopi fa uns llibres tan bonics que ja tenen mitja partida guanyada (soc superficial???).
No et pensis que m’he oblidat de la trobada. T’escriuré un privat per on pugui. 🙂
El recomano molt, moltíssim! Periscopi cuida les portades tal com cuida els bons textos… últimament el nivell és molt alt. Som afortunats.
Doncs l’he comprat avui mateix, així que em sembla que no tindré altre remei que llegir-lo. La Marta Orriols ja em va agradar a l’Anatomia de les distàncies curtes i d’aquest n’espero molt. A veure si em segueix agradant.
Per què llegir? Quina és l’alternativa, morir-se de pena?
ja diràs què et sembla, però de moment, tothom que conec que l’ha llegit me n’ha donat un sí convençut!