És un debut esperat. Anna Punsoda és una de les veus que ens pronosticava una tardor rica literàriament parlant. El vaig agafar de pressa i amb set. I així vaig rebre el cop de puny. No esperava per res del món aquesta glopada amarga i feixuga. Tot va ser una mica massa ràpid.
El primer que vaig pensar després d’haver-lo acabat, després de respirar profundament, va ser que necessitava més espai, més aire, més pàgines. Que així era massa difícil de digerir. Han passat alguns dies i segueixo pensant que l’impacte que causa la història que narra la protagonista, una història d’abús i de dolor en solitari, requereix d’algunes bombolles d’aire per al lector. Agosaradament, m’atreveixo a dir que la història no perdria impacte ni intensitat sinó que caminaria amb més facilitat amb algunes pàgines més de coixí. I és caminant que assimilem i integrem tot allò que es cou.
Deixant de banda les preferències personals sobre com entomar els disgustos i les desgràcies alienes que ens aboquen els llibres com aquest, “Els llits dels altres” és un llibre que conté alguns fragments molt bons, interessants estilísticament, que t’encongeix amb el dolor de la protagonista, però. I aquest però no és senzill de definir: m’ha semblat un graó més en aquest camí de dones que pateixen, una nuada del fil que sembla que ens encaparrem a estirar. Jo, personalment, me n’he saturat. Vull llegir llibres de dones que somriuen, que no han de sobreposar-se a un passat terrible ni a un present fosc.
Em prometo uns dies de llegir flors.
(M’adono que últimament he d’acabar totes les ressenyes o comentaris que faig sobre llibres amb un: ei, però és un bon llibre eh)
“Que algú em tregui d’aquí -vaig suplicar, i vaig pensar que no havia demanat res, bufant les espelmes. Tant era. No podia anar enlloc. Tenia l’infern a dins.”
Soc el que llegeixo 
Et llegeixo a tu, i de vegades és com si em llegís a mi. Això de:
“M’adono que últimament he d’acabar totes les ressenyes o comentaris que faig sobre llibres amb un: ei, però és un bon llibre eh.”, em passa tot sovint.
Jo, com tu, tinc ganes de llegir alguna cosa més alegra, o sigui que de moment deixaré la Punsoda en stand-by, tot i les bones crítiques. O, potser, precisament per les bones crítiques. De vegades, tant de bombo i platillu embafa.
Et continuaré llegint. 🙂
De tant en tant m’he de recordar una de les meves premisses de capçalera: no claudicaré davant la dictadura de les novetats. Però costa… Gràcies per llegir-me 🙂
Comparteixo la teva opinió i la de Sifuro, si us plau, una mica més de felicitat o la tardor se’ns farà molt dura.
Començaré dient, i que serveixi per la Sifuro també, que no et faci vergonya ni recança destacar les coses negatives dels llibres. Sí, el debut de la Punsoda era esperat i se n’ha fet propaganda. I què? No tenim llibertat per dir les coses que ens han agradat i les que no? Tenim por que algú s’emprenyi? Sí, potser sí. Ja sabem què passa en un món literari tan petit com el nostre, no parlis malament d’algú, que potser algun dia poden parlar malament de tu.
Bé, en aquest cas acabar amb ‘és un bon llibre’ és possible, perquè és cert. Però no sempre ho és, per què ho hem de dir? En el cas que ens ocupa, i ja em centro, és un bon debut que caldrà confirmar en properes obres. En podem destacar coses negatives però dir que val la pena, si és que estàs disposat a enfrontar-te el que explica la descripció. Per mi el llibre té la mida justa, no m’agrada la palla innecessària als llibres, i sí que podria ser una història més connectada i més fluïda, però l’autora ha volgut fer retrats a cada capítol, centrar-se en fets puntuals saltant-se tot el que per ella és superflu, és a dir, aquelles fases de la vida en les que no passa res i que per tant no tenen cap interès. Obviant també aquelles fases que anuncia i en les que no aprofundeix però que tothom sap que estan passant. Per exemple, anuncia que durant una època es va allitar amb molta gent, però no fa una llista de tots els seus allitaments. No cal, ja ho sabem que passa. Alguns sortirien millor i altres pitjor, no cal aprofundir. No perquè no aprofundeixi en altres temes, podria fer-ho sense despentinar-se, però decideix no fer-ho, i a mi em sembla correcta aquesta estructura. És cert que així anem de desgràcia en desgràcia sense descans, però l’autora ho ha volgut així i està força aconseguit. Com la teva, és només la meva opinió, és clar.
I en el que no puc discutir res perquè sempre em guanyareu és en això que les dones literàries sempre tenen situacions difícils i passats convulsos. Fa relativament poc que intento llegir autores de diferents gèneres i l’experiència m’està agradant, però no tinc prou experiència per discernir si hi ha diferències. A mi em sembla que als protagonistes masculins també els passen desgràcies, perquè si no no hi ha història! Però segur que les desgràcies són de caire diferent, entenc què dieu i no ho puc discutir.
Hola XeXu! Primer de tot, moltes gràcies pel teu comentari i per obrir debat, de fet, és el que més m’agrada de tot plegat.
Sobre això que dius de les dones patidores, potser no se m’ha entès així però no ho deia donant per fet que els homes no pateixin sinó que potser darrerament no n’hi ha hagut gaires de publicats en forma de llibre. És obvi que en aquests termes no hi ha diferències. Fins al punt que el més gran patidor i escriptor, segons el meu humil criteri és un home, un tal Franz Kafka.