K
No sé com posar-me a escriure sobre aquest home. Els millors i els pitjors moments davant d’un llibre els he viscut amb ell.
Pensant-hi em faig extremadament dispersa i incapaç de posar marcs i límits, ni tan sols al pensament, perquè al capdavall, posar paraules és delimitar tot aquest riu que hi ha aquí dins. Davant de la dificultat, cediré i escriuré sense filtres, sense tenir gaire cura de tot el que aquest riu pot fer caure o arrossegar.
K va entrar a la meva vida lectora en forma d’escarabat, va acompanyar-me en hores fosques de parets i laberints, i finalment, m’ha obert les portes a un amor impensable. És possible que aquell que millor ha descrit l’angoixa, la grisor, el pou… sigui capaç d’escriure les cartes d’amor més aclaparadores?
El que és més excepcional d’aquest “Cartes a Milena” és que et permet compartir trajecte amb K en un vaivé emocional, en aquest seu interior convuls. És un privilegi trobar oberta aquesta porta als diàlegs interiors, les proclames a Milena, els dubtes, la por, la por, la por,… De fet, el que m’ha sobrepassat com a lectora i m’ha convertit en devota ha estat l’absència de lluïment, tan simple com: vull posar el meu cap damunt la teva falda. I això fa un món, una vida, perquè no pot ser de cap altra manera.
I tan dolç i tan amarg. Franz i Milena han esdevingut dues òrbites que comparteixen uns mesos, uns anys, alguns dels quals es condensen en aquestes cartes de les que només llegim les que van de K a M. Molt d’agrair que l’editorial Quid Pro Quo hagi afegit en aquesta edició les cartes que M va dirigir a Max Brod, amic íntim de K a qui mai estarem prou agraïts. Aquestes últimes acaben de donar forma a la personalitat d’un dels grans genis literaris del segle XX.
Llegiu això, per favor, i no em digueu res més, que jo no puc assumir-ho, encara:
” [Praga, 17 de juliol del 1920]
Ja sabia què hi hauria a la carta, és darrere de gairebé totes les cartes, és als teus ulls −què no es distingiria en un fons tan clar?−, és a les arrugues del teu front, ja ho sabia, de la mateixa manera que un, que ha passat tot el dia darrere els porticons tancats, immers en una mena de son-somni-por-angoixa, al vespre obre les finestres i naturalment no se sorprèn, i ja sabia que ara seria fosc, una foscor meravellosa i profunda. I veig com et tortures i et retorces i no te’n surts i −calem foc al polvorí!− no te’n sortiràs mai, i ho veig i no puc dir: queda’t on ets. Però tampoc no dic el contrari. Estic davant teu i miro els teus pobres ulls estimats (sí que és miserable la foto que m’has enviat, una tortura mirar-la, una tortura a la qual un se sotmet cent vegades al dia, i en canvi, per desgràcia, és un tresor que seria capaç de defensar davant de deu homes forts), i jo en realitat sóc fort, com tu escrius, tinc una certa força que, per definir-la breument i sense concretar, consisteix en la meva falta de sentit musical. Que, d’altra banda, tampoc no és tan gran perquè ara mateix pugui continuar escrivint. Se m’enduen unes ones de dolor i amor i m’apartes d’escriure.
F “
Soc el que llegeixo 