L’HIVERN A CORFÚ de Jordi Masó

Entre desenes de novel·les compungides i intenses, un oasi. “L’hivern a Corfú” és una anomalia, una raresa, una excepció. I benvinguda sigui aquesta història original i a voltes surrealista de Les Males Herbes.

Bertran Bartra és el protagonista gris d’aquesta novel·la. Un personatge que es presenta com a poc amant de les estridències, sense al·licients ni motivacions prou fondes com per emprendre grans (ni petits) projectes. La rutina és el seu hàbitat natural. És per això que  ubicar-lo dins el Pioneer of the Seas, un creuer de luxe pel Mediterrani, és per poc desconcertant i com a àvids lectors, prometedor.

El narrador de “L’hivern a Corfú” ens explica aquesta epopeia bartriana amb una clara vocació còmica que jo he agraït profundament, quin plaer riure llegint! I és que hi ha escenes realment grotesques amb moltes picades d’ullet entre narrador i lector, que desitjo formin part d’aquell fons comú d’humor literari català al què recórrer en aquelles sobretaules eixordadores.

“Una de les màximes que defensen molts escriptors de ficció és la necessitat de crear un protagonista amb el qual el lector pugui identificar-se. Asseguren que això l’ajuda a implicar-se en l’acció i a interessar-se en les aventures que s’expliquen. Però amb aquest Bertran Bartra ho tenim magre. Qui podria identificar-se amb algú que es passa els dies gandulejant i les nits emborratxant-se fins a quedar inconscient? Quin lector simpatitzaria amb un home insuls, sense interessos ni ambicions, un nihilista que es limita a deixar que el temps passi? Quin interès podem trobar en els seus infortunis, en la successió d’episodis protagonitzats pels personatges estrafolaris que apareixen i desapareixen de la seva vida? I ja que hi som: quin sentit té una història sense una línia argumental aparent, que no sembla anar enlloc, que viatja a la deriva com aquell Panoràmic imaginat per Pere Calders -per mencionar un símil nàutic molt oportú-, el vaixell que navegava en cercles infinits i acabava naufragant?”