Han passat setmanes i moltes lectures d’ençà que vaig llegir aquesta novel·la, però no puc deixar passar l’ocasió d’escriure’n i de compartir-la. Juny de Gerbrand Bakker és un llibràs i algú ho havia de dir.
La història ens explica com cadascun dels membres d’una família cus i es sobreposa a la ferida que comparteixen i desemboca en una reflexió profunda sobre els vincles familiars, l’amor i la pèrdua.
És com un d’aquells quadres en els que badaries hores i hores. Cada personatge que hi apareix hi té un paper silenciós i fonamental, tots i cadascun d’ells guarden i suporten el pes d’una història que no es diu, se sent. La imatge però, va dibuixant-se pàgina rera pàgina i el resultat és un ai al cor, una exhalació profunda, una caiguda d’ulls. I és que aquesta és una novel·la de sensacions, d’atmosferes i d’intencions, on les paraules més importants són les que no es diuen.
Un llibre que deixa pòsit i que ratifica la veu de Gerbrand Bakker, traduïda magníficament per Maria Rosich, com un de les més rellevants actualment.
Juny, de Gerbrand Bakker / Traducció de Maria Rosich / Edita Raig Verd / Febrer 2019 / 275 pàgines
“A l’habitació més gran, la del balcó, l’aire és feixuc i entra més sol que no caldria. Obre les portes del balcó, surt al rectangle de formigó amb verdet i recolza les mans a la barana. El faig roig que hi ha al mig del jardí comença a perdre les fulles per la part de dalt. No s’hi havia fixat mai. El ferro forjat de la barana s’esmicola sota les seves mans. Retrocedeix a poc a poc fins a tornar a l’habitació i tanca les portes del balcó amb cura. Es treu la samarreta i la fa servir per eixugar-se la suor. Partícules de pols suren per l’aire feixuc. Feixuc, pensa. Aquí no respira ningú.”
Soc el que llegeixo 