No havia llegit res de Natalia Ginzburg, només me n’havia arribat un eco lleuger però persistent, i aquest llibre, La ciutat i la casa me’l van regalar ja fa un temps sota la sentència: “T’enamoraràs de la Ginzburg”.
I no podia ser de cap altra manera. La ciutat i la casa ha resultat el retorn al caliu dels bons llibres, d’aquells que vols tenir a prop. Llegir les cartes que conformen aquesta història ha estat un fet deliciós, fins al punt d’haver de tancar el llibre en certs moments per deixar espai a un ampli somriure que necessitava sortir, un gran: això sí.
L’autora construeix una història que es mou entre Roma i Amèrica del Nord, transitant entre la vida d’una colla d’amics a mitjans dels 80. I els anys passen, i entre silencis, desitjos i mancances, és el lector qui reconstrueix aquest mosaic del que en resulta un tot commovedor.
Ginzburg és magistral en la pulcritud del text, en poques paraules hi cap tot, i sorprèn com els personatges tenen tanta profunditat sense cap altra veu que els expliqui que la pròpia. I res de floritures, la vida és així.
La ciutat i la casa és un d’aquells llibres que ha entrat per la porta gran a la llista de llibres que regalaré compulsivament als qui estimo. Enamoreu-vos-en, si us plau.
Soc el que llegeixo 