El desig d’una vida millor és el que mou a en Hakan i en Linus, dos germans suecs, a embarcar-se en un viatge transatlàntic amb destí Nova York. Aquest camí, però, comença de forma desafortunada per als dos germans, en Hakan i en Linus no pugen al mateix vaixell i es separen.
A l’horitzó segueix el periple que viurà en Hakan volent arribar a Nova York des de San Francisco per retrobar-se amb en Linus. Un camí per terres desconegudes anant a contracorrent de tots els qui creuaven el continent d’est a oest. Som a mitjans del segle XIX i Hernán Díaz ens fa un retrat d’alguns dels estereotips que ens han arribat d’aquella febre, de les grans caravanes de buscadors d’or, dels indis, de bandits, de científics i naturalistes, i d’altres personatges, tots propis d’un western.
Entremig d’aquest fris de personatges en Hakan no hi encaixa. Té una alçada superior a la de tots ells, un aspecte robust, no parla el seu idioma, i mica en mica, al seu periple se li afegeix un pes feixuc: és un ésser estrany i diferent. Viatja sol i aprèn a sobreviure. Malgrat tot, troba complicitats i va descobrint, també dins seu, emocions i sentiments que no coneixia.
El lector, com en Hakan, pot arribar a sentir-se sol i desemparat en aquest viatge iniciàtic. L’autor aconsegueix fer evident aquesta sensació i despertar el desig de poder capgirar la història. Tot plegat fa de bon llegir com a novel·la d’aventures, èpica, i que mica en mica pren tons més foscos per explorar aquests racons més inhòspits de l’ésser humà en situacions límit.
Només hi posaria un però, i és que en alguns moments hagués preferit encara més solitud com a lectora. És una novel·la amb escenes dures, impactants, i en molts casos hi he trobat sobreexplicacions per part del narrador d’allò que cal sentir o no davant d’això. Aquesta història és tan potent que no necessita acotacions. Sense clemència, si us plau.
A l’horitzó, d’Hernán Díaz / Traducció de Josefina Caball / Edicions del Periscopi / Febrer 2020 / 329 pàgines
“Tot i que, en el passat, havia travessat planes verges, aquesta vegada notava que hi havia alguna cosa fora de lloc. Ell. No hi encaixava, en aquell paisatge. Es va preguntar quina havia estat l’última vegada que algú havia pres consciència d’aquelles extensions. Li feia l’efecte que aquelles terres, atentes a la seva presència, el sotjaven intentant recordar la sensació que feia ser observat d’aquella manera.”
Soc el que llegeixo 
Molt bona ressenya! L’has sabut explicar molt bé, t’anava llegint pensant ‘per què jo no ho vaig saber explicar així de bé!’. Em va agradar, és un llibre ben fet, ben narrat, dur de llegir i que ens obliga a empatitzar amb un personatge amb qui tampoc nosaltres tenim res en comú. De moment, un dels millors que he llegit aquest any.
Moltes gràcies pel teu comentari XeXu! Aquest any edicions del Periscopi està publicant moltes joies, caldrà no perdre el fil!