EL PAVELLÓ NÚM.6 d’Anton Txékhov

Deu fer uns deu anys que vaig llegir-me els Contes d’Anton Txékhov editats per Quaderns Crema, i deu fer uns deu anys que penso com vaig gaudir de la seva lectura. Hi ha algunes escenes que recordo fidelment malgrat el temps. Des de llavors, tan sols he tornat a Txékhov amb alguns fragments concrets de L’hort dels cirerers L’oncle Vània. Ara, Editorial Minúscula edita El pavelló núm.6 i al caure’m a les mans m’hi he llençat de cap.

És un relat curt, que es llegeix d’una tirada. Es centra en les vicissituds d’un metge d’un poble rus indeterminat. Andrei Iefímitx no té grans pretensions pel que fa a la seva aportació personal i professional a la vida dels qui habiten l’inhòspit hospital on treballa. La seva grisor es confon amb l’hostilitat de l’espai.

Al pavelló número 6 hi viuen els malalts psiquiàtrics, en concret cinc. Txékhov ens els descriu de forma desigual però ens permet copsar a la perfecció l’aire viciat en el que malviuen.  Iefímitx es veurà sorprès pel diàleg que s’establirà entre ell i Iván Dmítrix, un dels pacients del pavelló. I aquí comença la festa on Txékhov desplega les contradiccions pròpies del sistema que classifica les persones segons la seva integritat mental.

La dialèctica juntament amb les poques indicacions geogràfiques que hi apareixen  i que permeten convertir els fets en una abstracció, afavoreixen la possible lectura filosòfica del text, que des d’aquesta perspectiva s’aproxima a la veu de Kafka.

És, sens dubte, un text revelador, una petita perla que allunyant-se de moralismes s’aproxima a l’existencialisme i reflexiona sobre el que som. 120 pàgines que, amb moltes cometes, poden llegir-se en els nostres dies.

pavelló6

“Després d’examinar les instal·lacions, l’Andrei Iefímitx va arribar a la conclusió que aquella institució era immoral i extremadament nociva per a la salut dels seus pacients. Era del parer que el més intel·ligent que es podia fer era deixar marxar els malalts i tancar l’hospital. Però va considerar que per fer-ho no n’hi havia prou amb la seva voluntat i que, a més, resultaria inútil; si fas fora la immundícia física i moral d’un lloc, es traslladarà a un altre: s’ha d’esperar que ella mateixa s’airegi i desaparegui. Els prejudicis i totes aquestes immundícies i sordideses de la vida quotidiana són necessaris per tal que amb el pas del temps es puguin anar transformant en alguna cosa bona, com els fems es converteixen en terra fèrtil.”

Anuncis

#LlegimRilke

Comencem: arriscant i apostant fort. Llibre epistolar, escrit per un poeta, sobre l’escriure i el llegir i sobre la naturalesa humana. No puc no començar amb el meu imprescindible: “Cartes a un jove poeta”

Quan Rilke parla dels seus llibres imprescindibles diu: “Visqui durant un temps en aquests llibres, aprengui’n el que li sembli digne de ser après, però sobretot estimi’ls.”

Ja fa temps que l’estimo i res em sembla més digne de ser compartit, ara i aquí.

A partir d’avui i fins el proper dia 28 de juny #LlegimRilke

I sense fer gaire soroll ha nascut #SeremLlibresONoSerem, el que vol ser un espai per compartir lectures un cop al mes de forma virtual. En aquest mateix bloc hi trobareu aquest espai el dia indicat.

Si hi voleu participar només cal que llegiu, es clar. Afegiu un comentari amb el vostre nom d’usuari de wordpress o twitter a qualsevol de les xarxes socials on em podeu trobar. Us tindré fitxats i us podré convidar a la sala de tertúlia el dia 28 a les 22h.

I així, prenent te i menjant galetes, llegirem més fort que mai.

ACTES HUMANS de Han Kang

Ja fa uns anys vaig llegir Ante el dolor de los demás de Susan Sontag, una reflexió sobre el periodisme i el valor de les imatges de guerra. Com ens afecta el sofriment aliè? Quin impacte ens causen les imatges del dolor dels altres? Encara ara hi dono voltes i encara ara no tinc una tesi consolidada sobre el tema. Malgrat tot, soc de les que sempre he pensat que no podem oblidar, que no hem d’oblidar, i contra l’oblit, les imatges.

“La insensibilidad y la amnesia parecen ir juntas. Pero la historia ofrece señales contradictorias acerca del valor de la memoria en el curso mucho más largo de la historia colectiva. Y es que simplemente hay demasiada injusticia en el mundo. Y recordar demasiado nos amarga. Hacer la paz es olvidar. Para la reconciliación es necesario que la memoria sea defectuosa y limitada.” (Sontag, S. 2010 Ed. Debolsillo)

Sontag diu, però, que hi ha massa injustícia, massa dolor, perquè puguem suportar-ho i seguir endavant. Parla de la memòria limitada. I aquesta reflexió és la que m’ha inundat havent llegit Actes humans de Han Kang.

Som a Gwangju. Any 1980. L’exèrcit apaga amb foc i horror una revolta popular. Han Kang descriu el sofriment de la seva ciutat natal des de la distància. La Han de 9 anys era a Seül i anys després buscarà en el record i en el llegat literari l’única possibilitat de cura per la ferida de la culpa. La culpa de sobreviure.

Veure o no veure. Mirar o no mirar. Obrir aquest llibre implica que ja has triat. Han Kang posa el focus a la ferida i no en quedarà cap mil·límetre per explorar.  El dolor es remou al ser observat i t’esquitxa encara que t’amaguis rere l’aparent literatura. Set relats que testimonien set mirades vives a la mort.

No pot qüestionar-se la virtut de Kang per escriure, per traspassar els límits del paper. Actes humans és un pas més en l’exploració de les esquerdes de l’ànima humana. Aquest cop, a diferència de La vegetariana, sense preguntes, sense precipicis. Tot ell és el pou.

De nou Sontag: “Estos muertos están desinteresados del todo en los vivos: en quienes les han quitado la vida; en los testigos y en nosotros. ¿Por qué habrían de buscar nuestra mirada?”

Davant del dolor, igual que davant d’una onada, només hi ha dues estratègies possibles: o la saltes o la travesses. Tan si fas una cosa com l’altra, no deixaran de venir-ne més, però només si t’hi endinses podràs veure coses invisibles des de la superfície.

ACA0327_web

“Quan us vam perdre, el nostre temps es va fer nit. Se’ns ha fet la nit a casa i als carrers. I enmig d’aquesta nit que ja no es fa més fosca ni més clara, nosaltres mengem, caminem i dormim.”

(Hi ha llibres que costen de pair i hi ha llibres que no es paeixen mai)

LA MÀ QUE PRENIA LA MEVA de Maggie O’Farrell

I el mar torna a la calma. En queda la remor de tot el que s’ha alçat al sol i al vent. Des d’aquí recupero el caminar habitual i ara sí, puc tornar a parlar de llibres.

Quan l’Altra Editorial va anunciar que el mes de març publicarien una nova novel·la de Maggie O’Farrell traduïda al català vaig començar a salivar. És garantia d’èxit, d’èxit lector: no et deixarà indiferent. O’Farrell té la virtut d’anar molt al fons sense grans paraules, d’escriure novel·les que només poden llegir-se a poc a poc, sense crits i cedint, a cada pàgina, a la lenta i silent abraçada.

“Escolta. Els arbres d’aquesta història es mouen, tremolen, es recol·loquen. Bufa una brisa marina a ràfegues, i gairebé és com si els arbres sabessin, amb la seva inquietud, amb la impaciència amb què agiten les fulles, que està a punt de passar alguna cosa.” 

La Lexie i l’Eline: dues dones, dues maternitats, protagonitzen “La mà que prenia la meva” (i quin títol tan suggerent!). El fil que les uneix es va desenredant al llarg de tota la novel·la, plena de matisos, de silencis, de buits, de secrets i d’oblits. L’inici, el naixement, té un pes fonamental en aquesta història. He de dir que m’ha fascinat la descripció dels primers dies de vida d’un nadó. L’experiència nova entre mare i fill és descrita amb una minuciositat gens empalagosa que t’absorbeix completament.

Maggie O’Farrell se’m va guanyar ja fa un temps amb “Aquest deu ser el lloc”. Ara, amb “La mà que prenia la meva” la seva cambra s’ha fet més gran, més càlida. És un recer.  

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

“Ara somriu, mentre hi pensa, mentre mira el seu fill. Els ulls del nen parpellegen cap a ell, es queden mirant els seus, i després parpellegen per centrar-se en alguna cosa al darrere del cap d’en Ted. En Ted no es pot imaginar, no pot entendre com deu ser veure el món per primera vegada. No haver vist mai una paret, un estenedor, un arbre. Momentàniament, sent una mena de llàstima pel seu fill. Quina feinada que li queda per fer: aprendre-ho literalment tot.” 

Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (3)

I avui que prenem aire i ens recollim a l’espera de demà, una petita tria de llibres que, precisament, requereixen d’aquesta aturada. Anem per la poesia.

  • Llum a l’arsenal de Lluís Calvo

Comencem forts. En aquesta antologia de 30 anys de poemes hi he trobat la dosi de complexitat justa per obligar-me a rellegir i a redibuixar. Trobo que aquells poemes que et fan alçar el cap buscant qui sap què son imprescindibles. Busqueu-los. En aquest recull en teniu 100.

Llum-a-larsenal-RGB-396x600

  • Un arbre molt alt de Jaume Coll

Amb aquest recull l’escriptor i músic osonenc va guanyar el cinquanta-cinquè Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Més enllà dels premis però, m’admira la capacitat d’evocar tant amb tan poc. Versos que caminen i que sense fer gaire soroll son capaços de rodejar-te de paisatges imponents.

portada_un-arbre-molt-alt_jaume-coll-marine_201712111530

  • Poesia completa de Lluís Solà

No em moc de casa per parlar del mestre. Lluís Solà em va robar el cor amb prosa, però em convenç cada dia més amb versos. Aquesta edició de Edicions de 1984 de la seva obra completa és una joia, una veritable baula per la nostra literatura. I amics, el prolèg. El pròleg em va fascinar de tal manera que no faig més que regalar-lo a tort i a dret. Llegiu-lo i quan seguiu amb els versos tot brillarà més, molt més.

lluis sola

  • Poesia completa d’Emily Brontë

I em permetreu una llicència. Una edició acurada d’Alba Editorial per un tresor que desconeixia. Del romanticisme més pur, la poesia d’Emily Brontë fa dels poemes una ràfega. Els paisatges interns i externs es barregen en cada poema. Em nego a renunciar a les passions, i menys en poesia. Amunt!

emily bronte

I amb això acabo el que no acabaria mai. Les temptacions per aquests dies són aquestes i moltes més. Ensumeu i trieu, normalment l’olfacte i l’instint no enganyen.

Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (2)

Últimament estic submergida en la ficció gairebé al 100%, potser perquè la realitat em sobrepassa, però bé, hi ha algunes publicacions recents que es mereixen un subratllat més que intens. Som-hi:

  • Per combatre aquesta època de Rob Diemen

Allò que dèiem, el moment social i polític actual requereix nodrir-se de tot allò que ens ajudi a comprendre i a combatre. Arcàdia Editorial és una garantia solvent de rigor i qualitat en les veus publicades, així que, amunt! En aquest cas, dos petits tractats sobre el feixisme en els nostres dies. Que sí, que cal que comencem a dir les coses pel seu nom: feixisme.

per combatre aquesta època

  • La guerra no té cara de dona de Svetlana Aleksiévitx

La veu d’Aleksiévitx sempre posa el focus allà on no hem volgut mirar abans. Sí, també hi havia dones lluitant a la Segona Guerra Mundial, i les seves lluites ara prenen paraula. Som privilegiats de poder llegir-la en català gràcies a la feinada de Raig Verd i del traductor Miquel Cabal. «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.» No és prou temptador?

COBERTA-DONES-TEMPS-DE-GUERRA_4-193x300

  • La mare de totes les preguntes de Rebecca Solnit

Seguim amb veus de dona. La Solnit és imprescindible, us ho havia dit? Té una capacitat de barrejar la contundència i la ironia extraordinària. El nus d’aquest llibre és una pregunta: «Perquè no tens fills?» Com a dona, com a lectora, com a persona socialment compromesa, no puc fer més que recomanar aquest, i qualsevol dels seus dos llibres traduïts al català per Marina Espasa i editats tots ells per Angle Editorial. Parla clar i això ens cal, ens cal molt.

LamaredetoteslespreguntesPortada.small

  • Caminar de Henry David Thoreau i La passejada de Robert Walser

He llegit el de Thoreau i em deleixo per llegir el de Walser. Malgrat que ja els hi suposo una distància, sé que els uneix un fil. Potser la necessitat contemplativa? Potser el deixar-nos caminar? La necessitat de mirar endins mirant enfora? Trobo que la unió entre l’home i la natura tan escrita i explicada mai ho serà prou, perquè només es pot comprendre des de l’experiència. En aquest cas, dues experiències prou fondes com perquè valgui la pena llegir-les i deixar-se contagiar per l’anhel de caminar. Menció especial per l’Editorial Flâneur que hem conegut aquest 2017 i que edita joies.

  • Mary Shelley i el monstre de Frankenstein de Ricard Ruiz Garzón

Ah, pels amants dels clàssics, Mary Shelley és una parada obligatòria. Una personalitat més que interessant i una vida molt reinterpretada al llarg de la història. Ara és Ricard Ruiz qui reconstrueix vida, obra i pensament d’aquesta gran escriptora en un sol volum que vol commemorar, també, els dos-cents anys de la seva obra Frankenstein. Shelley va posar nom al monstre i va obrir la caixa de Pandora.

MaryShelleyPortada.small

Fins aquí la tria d’avui de llibres de no ficció, i pel que veig, Angle Editorial s’emporta la palma en les meves eleccions. D’aquí o d’allà, l’important és que circulin, les idees i els llibres. Aquest cap de setmana serà el torn de la poesia, i potser, algun clàssic, d’aquells que no trobareu a les piles d’aquests dies, però que sense la seva existència moltes de les piles serien buides. Seguim!

 

Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1)

Com cada abril tornen les piles de llibres i l’espiral insondable de novetats. Entre tot, m’hi passejo fent salivera i fent llargues llistes de futures lectures. En algunes, m’he avançat i ja hi tinc un peu a dins, d’altres espero que m’acompanyin al llarg de les properes setmanes.

Aquí avanço un primer bloc de llibres de ficció entre els que em costaria molt, molt, quedar-me només amb un. Comencem:

  • Actes humans de Han Kang

Després de considerar “La vegetariana” com un dels millor llibres recents que he llegit en molt temps, no puc més que esperar que “Actes humans” respiri alguna cosa similar. És el relat a través de set veus supervivents d’una revolta popular aplacada per una intervenció militar brutal l’any 1980 al poble natal de la mateixa Han Kang, Gwangju. El dol, la culpa, la ràbia… no serà fàcil, però sóc patidora per vici.

ACA0327_web

  • Solenoide de Mircea Cartarescu

Doncs no en diré massa cosa, se n’ha parlat per bé i per mal arreu. La vida vista i reflexionada a través de la mirada i el pensament de l’escriptor, del creador. No he llegit res de Cartarescu però davant el ressò me l’he hagut de mirar i remirar, i l’edició, tant de Periscopi en català com d’Impedimenta en castellà, és preciosa. Pocs arguments perquè l’ensumo com un d’aquells llibres que més que ser llegits han de ser viscuts.

solenoide

  • Els desposseïts d’Úrsula K. Le Guin

I aquí la primera trampa. “Els desposseïts” no us el recomano des de fora sinó des de dins. Hi tinc els dos peus posats i m’hi rebolco com els porcs al fang des de fa dies. Un relat de la utopia amb un nivell de realisme extraordinari. I pensar que és un llibre de l’any 1974 i que hem hagut d’esperar al 2018 per veure en català! Gràcies a Raig Verd i a la traducció acuradíssima de la Blanca Busquets. Us en parlaré extensament d’aquí uns dies.

els-desposeits-204x300

  • La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell

Val, d’acord. Una altra trampa. Aquest el vaig llegir fa uns dies. Però és que és tan bo que no podia quedar fora d’aquesta llista! Ja vaig quedar entusiasmada amb la prosa de Maggie O’Farrell amb la traducció de “Aquest deu ser el lloc” que va editar L’Altra Editorial l’any passat, però és que en aquest cas, crec que “La mà que prenia la meva” la supera. Dues dones, dues vides, dues maternitats. Personatges amb moltes dimensions i molta bellesa. Hi ha passatges realment extraordinaris. Us ho explicaré extensament aviat.

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

  • Tots els contes de Katherine Mansfield

S’edita per primer cop l’obra narrativa completa de Katherine Mansfield en aquest únic volum. És una escriptora encara desconeguda per mi, i és per això una assignatura pendent que ara es fa més accessible amb aquesta recopilació, traduïda i revisada per Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri. Diuen que la seva prosa va ser un dels referents per Rodoreda, i amb això en tinc gairebé prou, com a bona groupie, he de llegir Mansfield.

tots els contes mansfield

  • Tots els contes 1 de Víctor Català

I més contes. Víctor Català és sens dubte un dels pilars de la nostra literatura i aquest projecte de Club Editor que comprèn tres volums per editar-ne tots els contes em sembla una gran pensada. La Víctor m’ha estabornit cada cop que l’he llegit, quina força, quin glop! La rudesa i la subtilesa s’entrelliguen en tots els seus textos i culminen en “Solitud” que se’m fa inoblidable. Ja n’he tastat alguns dels seus contes, però seran un imprescindible per qualsevol biblioteca personal.

71totscontes1

 

Fins aquí la primera tria, ben curiosa i un xic estrafolària potser. Així som. Així soc. En vindran més en els propers dies. Volteu, remeneu, recomaneu. Siguem pesats parlant de llibres, ara i tot l’any. Seguim!