EN LLOC SEGUR de Wallace Stegner

Quan alguna cosa s’esquerda, quan he de contenir el plor, quan el vent bufa massa fort, quan no sóc capaç de veure’m, quan voldria i no vol,  llavors, enyoro ser a casa. No enyoro quatre parets, enyoro casa. I la casa no la porto a sobre, la casa la porto a dins. Una casa que batega, que s’eixampla i es contrau. Una casa que acull, que creix, que cus. És un lloc segur.

Els llibres poden convertir-se en un doll de saba i vida, en una font inesgotable de recolliment. Els llibres em són casa. No tots, és clar, però si els que fan que m’oblidi de que estic llegint.

Wallace Stegner ha afegit un replà en aquest casalot en construcció permanent i m’ha presentat uns personatges memorables que fa dies que enyoro. L’amor i l’amistat són la vida i crec que pocs llibres m’ho han explicat tan bé.

en lloc segur

“Durant un parell de segons ens vam quedar quiets per acostumar els ulls a la foscor. El cor pujava i baixava en onades, la música passava de sopranos a tenors i baixos i tornava a pujar, realment joiós, tan joiós que la sang remuntava el vol mirant d’atrapar el compàs. Més d’un cop havíem cantat aquell Himne a l’alegria a la sala de la casa de Wisconsin dels Lang amb en Dave Stone al piano i res més que amics a la vista, pensant que el futur era un repte que afrontaríem quan arribés. Exaltat, vaig unir-me al cor i vaig baixar les escales bramant. 

Ningú més no s’hi va sumar. Vam trobar dues cadires. Jo vaig aturar el meu clamor. La cara de la Sally, rosada a la llum del foc, semblava compungida. La Charity era només un perfil amagat dins la gran butaca. En silenci, vam deixar que l’alegria es cantés tota sola.”

Anuncis

ENTRE DOS SILENCIS d’Aurora Bertrana

L’escriptura és i ha estat per molts un camp de cura o una necessitat terapèutica. Davant de la tragèdia  i del dolor a vegades no podem fer més que moure els braços i clamar al cel fins que som capaços de posar-hi ordre i paraula.

Aurora Bertrana explica que van haver de passar uns anys abans no va poder escriure sobre el que va viure a Étobon. Va arribar-hi amb una missió humanitària després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu d’ajudar a la reconstrucció del poble que havia quedat sense homes, tots ells afusellats un 27 de setembre fatídic.

Bertrana conviurà entre les dones del poble i el fantasma dels seus homes, una experiència que en aquest llibre es transforma en una reflexió intensa i continuada entorn del cor de l’home, del bé i del mal.

És sens dubte un camí de dol que deixa al descobert la necessitat de donar veu al silenci d’uns i altres. És, també, un clam esperançador, malgrat que la seva lectura no pugui més que compungir-nos, però és imprescindible que siguem capaços d’explicar-nos les ferides.

3_entre_dos_silencis

“Els fantasmes dels meus desenganys i contratemps s’esvaïen per donar pas a nous fantasmes; jo no he sabut viure sense fantasmes, sense quimeres. No he sabut viure sense morts…”

 

LA VEGETARIANA de Han Kang

Tots sabrem reconèixer en les nostres vides punts d’inflexió, moments en què fem que tot canviï, de forma, de llum o de perspectiva. A vegades empesos per les circumstàncies de l’entorn, per factors que no hem pogut controlar.  A vegades, però, perquè fem un pas endavant i decidim arriscar el que tenim, poc o molt, i ens afirmem en els dubtes, la por i la llibertat per equivocar-nos o per encertar-la.

La Yeonghye deixa de menjar carn. Aquesta decisió acaba sent símbol de moltes petites lluites i esdevé un mirall per molts dels personatges secundaris i també pel propi lector. No pel fet de menjar o no menjar carn com a resposta, sinó per la radicalitat de la pregunta o les preguntes que planteja.

La Yeonghye deixa de menjar carn: quins són els límits de la nostra llibertat? On és la frontera entre la realitat i la subjectivitat? Són la vida i la mort les dues úniques cares de la moneda? Podem assegurar que el cos és realment nostre? I no s’acaben. Les preguntes que m’ha plantejat aquesta lectura han estat moltes i en múltiples direccions. Un autèntic laberint de dissidències.

La Yeonghye deixa de menjar carn.  Aquest és l’eix d’un canvi que l’afecta radicalment a ella i a tot el seu entorn immediat. El seu cos es fa trinxera de molts conflictes, un dels fonamentals és sobre la identitat. I sembla impossible pensar la identitat sense prendre la paraula, però així ho fa Han Kang, tota la novel·la s’explica des de l’òptica de l’altre, mai la protagonista pren la paraula, només quan explica els seus somnis.

I de tot plegat, que em donarà per moltes re-lectures, en trec una gran conclusió: no abandonis mai cap lluita que et sigui justa. Sóc el que llegeixo, i el que faig, i el que penso, i el que dic.

Així que pensa, respira i camina.

vegetariana

“Allò en què encara crec és només en el meu pit. M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta -les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada- són armes que poden matar o ferir qualsevol. Però els pits no. Encara podré resistir mentre tingui aquests pits rodons. Encara ho puc suportar. Però… no sé per quin motiu els pits se m’aprimen cada cop més. Ja no són rodons. I això, per què? Per què m’estic aprimant tant? Tota jo m’estic tornant punxeguda, però… per apunyalar què?”

 

 

 

PROFESSIÓ DEL PARE de Sorj Chalandon

Fa uns anys que Sorj Chalandon va entrar en l’òrbita dels meus referents literaris. Primer, amb “Retorn a Killybegs” i després amb “La quarta paret”, dues històries sobre la brutalitat de la guerra, qualsevol guerra.

Aquest cop, a “Professió del pare” la guerra és a dins de casa. Una casa fosca, tancada, claustrofòbica i opressiva, on regna el pare de l’Émile Choulans, el protagonista d’aquesta història. Hi regnen la seva violència i els seus deliris patològics, que van des de creure que és un agent de la CIA fins a planejar l’assassinat de Charles De Gaulle.  Aquestes circumstàncies convertiran la infantesa de l’Émile en un conjunt esperpèntic de crits, cops i missions secretes.

És, sens dubte, una novel·la colpidora, encara més quan sabem que està inspirada en la infància de l’autor. No hi ha elements sobrers ni paraules supèrflues. Els cops són directes i les paraules fan mal. La solitud és immensa.

Demà, 10 d’octubre, és el Dia mundial de la Salut Mental, malgrat que se n’hagi suspès la celebració degut a la situació excepcional que viu Catalunya aquests dies. Tot i així, m’ha semblat el millor moment per compartir aquesta lectura, un exemple de com pot arribar a convertir-se en un infern qualsevol trastorn mental no tractat.

“El pare havia llençat el pollastre de Nadal i les escombraries i les papillotes de xocolata regalades per la companyia dels transports públics. Per això la mare va decidir fer pasta, amb una bona salsa de tomàquet. Jo m’havia posat una camisa i uns pantalons de pijama. Vaig anar a la finestra. Durant la nit havia nevat. El sorral era blanc, les bardisses, les voreres, el sostre dels cotxes. Vaig enretirar la mà de la finestra glaçada. En el baf del vidre, l’empremta del meu palmell dibuixava una forma semblant a un cor.

-¿Émile?

Em vaig girar. La mama havia plorat. No gaire. Ella no feia mai res en excés. Un dolor a la punta dels peus. Va obrir els braços, no era un dels seus gestos habituals. Vaig dubtar. I després m’ho vaig refugiar.

-Bon Nadal, fill meu.”

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo ha estat un dels escriptors més prolífics de la nostra literatura, malgrat ser molt reconegut per una de les seves obres, “Mecanoscrit del segon orígen”, potser no n’és la més significativa. Tot i així, si que és representativa de la seva incursió en el gènere de la ciència ficció.

En aquest cas planteja una resposta ciutadana massiva a una crida a la vaga general en una societat totalitària. El lema és precís i clar: és molt senzill, quedeu-vos tots a casa. I a partir d’aquesta llavor, Pedrolo construeix un fris format per petites històries que ens mostren els múltiples posicionaments jornada a jornada.

La seva intencionalitat provocadora i de revolta és evident en tot moment en forma de diàlegs incisius combinats amb la seva prosa rica i plena de textures. És, però, un text directe i que empeny amb força.

baixa (1)

Des del dia que Sembra llibres va recuperar aquesta obra de Manuel de Pedrolo i la va tornar a posar a la secció de novetats de les llibreries som una mica més forts. Aquests últims dies hem tornat als temps obscurs en què obres com aquesta eren censurades, en què la llibertat només era per alguns i ara defensar-la no és un dret sinó un deure.

I estic segura que em sabrà disculpar la llicència: és molt senzill, no us quedeu a casa.

 

STONER de John Williams

En William Stoner, seguint la voluntat dels pares, emprèn estudis universitaris sobre agricultura per tal de millorar el rendiment de les terres de la propietat familiar de Missouri. Després d’haver estat criat al camp, és en aquest context universitari on té l’oportunitat de poder refermar-se en la seva autèntica passió: la literatura, que acabarà materialitzant-se en l’ofici de professor, del que en farà un art fins al dia de la seva mort.

Aquesta història es teixeix enmig d’un context polític i cultural marcat per les dues grans guerres del segle XX, i per una vida aparentment gris, mancada d’amor i passió per res que no fos el seu entorn professional i acadèmic. El pas del temps, tan ben narrat per John Williams, exposa el nostre protagonista  a la intempèrie afectiva en molts moments al llarg del relat. La solitud, l’amistat, l’amor… la vida que passa.

Una història corrent. Res en aquest llibre sembla extraordinari, un “anar fent” que camina de forma plàcida. Però sota aquesta aparença innòcua, “Stoner” s’eixampla a mesura que vas llegint i et va impregnant sense estridències. Hi creix una aureola d’amor als llibres i a la lectura que envolta tot el text i que no pot no conquerir els cors dels qui estimem els llibres.

Aquest aire que conté, aquest eco lector que hi ressona fa que sigui un d’aquells llibres que es converteixen en un amic. Un amic al que pots recórrer sempre que ho necessitis. Que et reconforta pel sol fet de saber que hi és, allà al prestatge, al costat d’aquells altres bons amics.

I pensant-hi bé, potser és això el que millor descriu aquesta història, “Stoner” és un amic. Algú que enmig de la grisor ha sobreviscut, sempre de la mà d’un llibre.

stoner

“A una dona o a un poema, senzillament els deia: Mira! Sóc viu.”

 

RES NO S’OPOSA A LA NIT de Delphine De Vigan

La Delphine es va trobar la seva mare morta al llit. Un suïcidi. I ella, passat el temps, decideix escriure.

Aquesta és una d’aquelles històries que no s’obliden, de les que no se’n van. Escrita des de la necessitat de comprendre, de conèixer, de saber. L’autora és qui ens fa partícips com a lectors del seu viatge a través d’un laberint familiar de silencis, tabús i mitges veritats que l’aproparan a la figura de la seva mare.

Un llibre d’aquells que t’obliga a abaixar la mirada, a respirar profundament i empassar saliva,  tot sabent que la veritat pesa, que és inevitable i que ningú ens pot salvar de la dosi que en tenim assignada.

Té moments literàriament extraordinaris i sentències demolidores. A mi em va caure al damunt: “Ningú no pot impedir un suïcidi”. I llavors és quan vaig entendre que res no s’oposa a la nit, que a vegades no hi ha cap llum capaç d’obrir-se camí en la fosca, que hi ha foscors amb les que hem de saber conviure, buits que hem d’aprendre a habitar i pesos que hem de saber suportar.

A vegades hi ha qui fa un pas endavant i mostra un tros de la seva ombra, i a la resta ens arriba el desconcert, l’eco dels seus fantasmes, que són els nostres. Malgrat tot, llegir, com escriure, en temps obscurs, ens acaba resultant reparador.

res no s'oposa a la nit