CARTES A MILENA de Franz Kafka

K

No sé com posar-me a escriure sobre aquest home. Els millors i els pitjors moments davant d’un llibre els he viscut amb ell.

Pensant-hi em faig extremadament dispersa i incapaç de posar marcs i límits, ni tan sols al pensament, perquè al capdavall, posar paraules és delimitar tot aquest riu que hi ha aquí dins. Davant de la dificultat, cediré i escriuré sense filtres, sense tenir gaire cura de tot el que aquest riu pot fer caure o arrossegar.

K va entrar a la meva vida lectora en forma d’escarabat, va acompanyar-me en hores fosques de parets i laberints, i finalment, m’ha obert les portes a un amor impensable. És possible que aquell que millor ha descrit l’angoixa, la grisor, el pou… sigui capaç d’escriure les cartes d’amor més aclaparadores?

El que és més excepcional d’aquest “Cartes a Milena” és que et permet compartir trajecte amb K en un vaivé emocional, en aquest seu interior convuls. És un privilegi trobar oberta aquesta porta als diàlegs interiors, les proclames a Milena, els dubtes, la por, la por, la por,… De fet, el que m’ha sobrepassat com a lectora i m’ha convertit en devota ha estat l’absència de lluïment, tan simple com: vull posar el meu cap damunt la teva falda. I això fa un món, una vida, perquè no pot ser de cap altra manera.

I tan dolç i tan amarg. Franz i Milena han esdevingut dues òrbites que comparteixen uns mesos, uns anys, alguns dels quals es condensen en aquestes cartes de les que només llegim les que van de K a M. Molt d’agrair que l’editorial Quid Pro Quo hagi afegit en aquesta edició les cartes que M va dirigir a Max Brod, amic íntim de K a qui mai estarem prou agraïts. Aquestes últimes acaben de donar forma a la personalitat d’un dels grans genis literaris del segle XX.

Cartes_a_Milena

Llegiu això, per favor, i no em digueu res més, que jo no puc assumir-ho, encara:

”                                                                                               [Praga, 17 de juliol del 1920]

Ja sabia què hi hauria a la carta, és darrere de gairebé totes les cartes, és als teus ulls −què no es distingiria en un fons tan clar?−, és a les arrugues del teu front, ja ho sabia, de la mateixa manera que un, que ha passat tot el dia darrere els porticons tancats, immers en una mena de son-somni-por-angoixa, al vespre obre les finestres i naturalment no se sorprèn, i ja sabia que ara seria fosc, una foscor meravellosa i profunda. I veig com et tortures i et retorces i no te’n surts i −calem foc al polvorí!− no te’n sortiràs mai, i ho veig i no puc dir: queda’t on ets. Però tampoc no dic el contrari. Estic davant teu i miro els teus pobres ulls estimats (sí que és miserable la foto que m’has enviat, una tortura mirar-la, una tortura a la qual un se sotmet cent vegades al dia, i en canvi, per desgràcia, és un tresor que seria capaç de defensar davant de deu homes forts), i jo en realitat sóc fort, com tu escrius, tinc una certa força que, per definir-la breument i sense concretar, consisteix en la meva falta de sentit musical. Que, d’altra banda, tampoc no és tan gran perquè ara mateix pugui continuar escrivint. Se m’enduen unes ones de dolor i amor i m’apartes d’escriure.

                                                                                                                             F                          

 

 

#LlegimRilke

Comencem: arriscant i apostant fort. Llibre epistolar, escrit per un poeta, sobre l’escriure i el llegir i sobre la naturalesa humana. No puc no començar amb el meu imprescindible: “Cartes a un jove poeta”

Quan Rilke parla dels seus llibres imprescindibles diu: “Visqui durant un temps en aquests llibres, aprengui’n el que li sembli digne de ser après, però sobretot estimi’ls.”

Ja fa temps que l’estimo i res em sembla més digne de ser compartit, ara i aquí.

A partir d’avui i fins el proper dia 28 de juny #LlegimRilke

I sense fer gaire soroll ha nascut #SeremLlibresONoSerem, el que vol ser un espai per compartir lectures un cop al mes de forma virtual. En aquest mateix bloc hi trobareu aquest espai el dia indicat.

Si hi voleu participar només cal que llegiu, es clar. Afegiu un comentari amb el vostre nom d’usuari de wordpress o twitter a qualsevol de les xarxes socials on em podeu trobar. Us tindré fitxats i us podré convidar a la sala de tertúlia el dia 28 a les 22h.

I així, prenent te i menjant galetes, llegirem més fort que mai.

LA MÀ QUE PRENIA LA MEVA de Maggie O’Farrell

I el mar torna a la calma. En queda la remor de tot el que s’ha alçat al sol i al vent. Des d’aquí recupero el caminar habitual i ara sí, puc tornar a parlar de llibres.

Quan l’Altra Editorial va anunciar que el mes de març publicarien una nova novel·la de Maggie O’Farrell traduïda al català vaig començar a salivar. És garantia d’èxit, d’èxit lector: no et deixarà indiferent. O’Farrell té la virtut d’anar molt al fons sense grans paraules, d’escriure novel·les que només poden llegir-se a poc a poc, sense crits i cedint, a cada pàgina, a la lenta i silent abraçada.

“Escolta. Els arbres d’aquesta història es mouen, tremolen, es recol·loquen. Bufa una brisa marina a ràfegues, i gairebé és com si els arbres sabessin, amb la seva inquietud, amb la impaciència amb què agiten les fulles, que està a punt de passar alguna cosa.” 

La Lexie i l’Eline: dues dones, dues maternitats, protagonitzen “La mà que prenia la meva” (i quin títol tan suggerent!). El fil que les uneix es va desenredant al llarg de tota la novel·la, plena de matisos, de silencis, de buits, de secrets i d’oblits. L’inici, el naixement, té un pes fonamental en aquesta història. He de dir que m’ha fascinat la descripció dels primers dies de vida d’un nadó. L’experiència nova entre mare i fill és descrita amb una minuciositat gens empalagosa que t’absorbeix completament.

Maggie O’Farrell se’m va guanyar ja fa un temps amb “Aquest deu ser el lloc”. Ara, amb “La mà que prenia la meva” la seva cambra s’ha fet més gran, més càlida. És un recer.  

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

“Ara somriu, mentre hi pensa, mentre mira el seu fill. Els ulls del nen parpellegen cap a ell, es queden mirant els seus, i després parpellegen per centrar-se en alguna cosa al darrere del cap d’en Ted. En Ted no es pot imaginar, no pot entendre com deu ser veure el món per primera vegada. No haver vist mai una paret, un estenedor, un arbre. Momentàniament, sent una mena de llàstima pel seu fill. Quina feinada que li queda per fer: aprendre-ho literalment tot.” 

LA CAPSA DELS TRESORS

Qui més qui menys, algun cop, s’ha aturat a pensar si allò que fa s’ajusta a allò que sent. Qui més qui menys s’haurà adonat que resulta força difícil que això sigui sempre així. Ser fidels a nosaltres mateixos, coherents amb el que pensem i creiem, ser honestos, en definitiva és una tasca que per òbvia no és senzilla.

Cadascú té els seus recursos per tal d’aconseguir-ho. Hi ha qui necessita uns quants quilos de llibres d’autoajuda. Jo, sóc de les que pensa que qualsevol llibre es pot convertir en un llibre d’autoajuda si és capaç de transformar-te de tal manera que al tancar-lo puguis trepitjar més fort que abans. Per mi, aquests són els bons llibres, i aquests són els que guardo a la meva capsa dels tresors literaris.

Una capsa que cada cop que s’obre és capaç de multiplicar-te per mil, de cargolar-te l’estomac deu vegades, d’obligar-te a rellegir un i altre cop aquell passatge tant potent. Això és vida. I això és el que em recorda cada dia qui sóc, i així, seguir caminant amb un peu davant de l’altre esperant trobar nous tresors pel camí.

I comencen les vacances amb Tolstoi a la maleta!

No ho he pogut evitar… he procurat no mirar-lo fixament als ulls, esquivar la seva presència, fer veure que no el veia. Però no ha servit de res. Tinc una debilitat. I com per art de màgia o potser per magnetisme, els peus em van portar fins a la secció d’autors eslaus. Així que la decisió està presa, aquest estiu: “Guerra i Pau” de Lev Tolstoi.

guerra i pau

“Si tothom fes la guerra per convicció no hi hauria guerra” (L.Tolstoi)

SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 3ª Part

Això és un no parar! S’acosta el dia D i no podem perdre temps, hi ha massa llenya per cremar. Així que, ataquem amb més possibles, amb més salivera i amb tanta o més passió!


Un imprescindible d’aquesta selecció és qualsevol llibre de l’obra de Sofi Oksanen. En aquest cas, ens quedem amb l’últim títol publicat, “Quan els coloms van desaparèixer”, una història de dos amics en temps de guerra. Potser algun dia caldrà dedicar una entrada a “Purga”, sens dubte, una obra magistral de la mateixa autora.

Aquí ens arrisquem una mica i es deixem endur per la passió. Wajdi Mouawad porta al límit el protagonista d’aquesta història, encegat per trobar l’assassí de la seva dona. I m’encanta el disseny d’aquesta col·lecció!
 Amb Faulkner tinc un problema. Se’m va entravessar fa anys i l’he tingut aparcat tot aquest temps. Però crec que no em puc permetre obviar-lo durant més temps, crec que ha arribat l’hora de reconciliar-m’hi, i Edicions 1984 em dóna l’oportunitat de fer-ho amb una reedició d’un dels seus clàssics, “El llogaret”. I com m’agrada Edicions 1984!!






Bé, bé, ja en són tres més… Ara a reposar les idees i a seguir badant, que segur que hi haurà temps per més.

Perquè la il·lusió mou muntanyes!

Aquest cop us vull parlar d’un llibre que encara no “existeix”. I ho escric entre cometes perquè si que existeix però encara no està editat com a tal. Precisament perquè s’editi, cal que la idea d’aquest projecte arribi al màxim de persones possible.

La idea gira entorn d’unes cartes d’amor encadenades. Però d’amor, n’hi ha de moltes menes, o potser un de molt gros i ample on tot hi té cabuda. Totes aquestes facetes són les que la Dolors Puig-Alsina, autora del projecte, explora en aquestes cartes, però d’això ja en parlarem quan us pugui presentar el llibre. Ara per ara, aquí teniu la web del projecte de micromecenatge que ha iniciat per tal d’editar el llibre: http://www.realitzaelteullibre.com/projectes_4/cartes-d_amor-encadenades_-dolors-puig-alsina/default.asp
Des d’aquí, us convido, no tan sols a llegir aquelles que ja estan publicades al bloc de l’autora (www.contescruixents.cat), sinó a difondre aquest projecte compartint-lo als vostres blocs, facebooks, twitters i altres ginys semblants, alhora que ho expliqueu als vostres familiars i amics.

DELS BONS MOMENTS

Ja hi torno a ser. En aquell punt en que res del que et va a parar a les mans t’atrau prou com per deixar’t-hi caure sense reticències. Aquella sensació de llegir des de la superfície tan desagradable perquè ja et fa intuïr que allò no va per bon camí i que, difícilment, canviarà. Perquè, desenganyem-nos, si un llibre no t’enganxa de bon començament, és força probable que ja no ho faci més endavant sense una gran dosi d’esforç, que, a part, no sempre està disponible. A més a més, hi ha una dificultat afegida, i és que sóc hereva de la vella escola del “no pot quedar res al plat”, o sigui, has de seguir llegint encara que no t’agradi. 
Així que avui, m’he decidit: NO, no cal seguir empassant, no cal seguir llegint. No existeixen els bons llibres o els mals llibres. Existeixen els bons moments i els mals moments, així que, deixem espai a les oportunitats i seguim buscant, perquè arribarà. Sempre arriba.