SANT JORDI 2017 (2n recull de propostes benintencionades)

I anem per la segona entrega de propostes benintencionades. En aquest cas remenant en algunes de les novetats dels últims mesos d’assaig o no ficció, digueu-ni com vulgueu.

L’ART DE LA FICCIÓ de James Salter. Poder sentir parlar els mestres és sempre un privilegi. En aquest cas un conjunt de reflexions sobre el llegir i l’escriure que molts han definit com a imprescindible.

Lartdelaficcio

LA CONQUISTA DEL CEREBRO de Daniel Tammet. Seguim amb els mestres, amb els qui tenen el do de saber i saber explicar-se. Tammet, dotat d’altes capacitats intel·lectuals i diagnosticat d’Asperger és molt hàbil fent partícep al lector de tot el que ell sap del seu cervell, que com diu, és igual que el nostre i cal conèixer. A tot plegat, sumeu-li una edició com sempre preciosa de Blackie Books!

tammet

LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt. En un moment catàrtic de literatura catalogada com a feminista no és fàcil triar el gra de la palla. Sempre hi ha risc, però amb aquest títol ple d’intencionalitat se m’ha guanyat.

La-dona-que-mira-els-homes-que-miren-a-les-dones-i1n15404530

 

ÚLTIMS TESTIMONIS de Svetlana Aleksiévitx. Crec que no calen presentacions. Sentir-la, llegir-la, és un luxe. Tot el que diu traspua veritat, d’aquella de la bona, perquè l’ha palpat. No hi ha filtres, la realitat dels qui no tenen veu vessada a raig. És necessari.

Portada-ULTIMS-TESTIMONIS_alta-194x300

 

LAS RIQUEZAS VERDADERAS de Jean Giono. Pareu-ho tot perquè davant del què està editant Errata Naturae no tinc paraules. Perles. Bombolles d’oxigen i esperança en un món que s’ha girat d’esquena a la natura potser pensant que podrà desvincular-se d’allò que el conforma… He triat aquest títol perque Giono és un clàssic i perquè crec que és molt significatiu… però us recomano que us endinseu en el seu catàleg!

Portada_Giono-350x540

 

RELEER A RILKE d’Adam Zagajewski. I aquí em permeto la llicència de posar un llibre que ja tinc gairebé a la butxaca. Perquè és una debilitat que tinc. Rilke. I perquè Acantilado no podia faltar.

releer a rilke

 

Un cop creuats els boscos de la ficció i l’assaig demà hi tornarem amb un passeig per la poesia, i si puc, no vull arribar al dia D sense haver-vos deixat per escrit uns quants d’aquells llibres que sempre poden ser EL llibre de Sant Jordi, els clàssics.

Anuncis

F DE FALCÓ de Helen Macdonald

“Quines coses que li fem, al nostre cor. Et retires de tu mateixa, com si la teva ànima també pogués ser un animal migratori, et situes a certa distància de l’horror i mires el cel fixament.”

Aquestes tres línies descriuen l’essència del què és “F de falcó”. Una bombolla d’evasió on es sublimen allò més delicat i més salvatge de la nostra ànima alhora. Una tristesa fonda, perquè s’ha mort el pare, l’amic, el confident i el còmplice. I una ràbia aguda, perquè s’ha mort, i la mort no es cura.

Macdonald aparta la cortina perquè puguem contemplar una intimitat que es desplega lenta i suaument a mesura que ella i el seu astor, la Mabel, comparteixen hores i hores d’un ensinistrament terapèutic i alliberador. El vincle entre la dona i l’animal esdevé tan fort que els recurrents “nosaltres” que apareixen al llibre l’omplen d’una intensitat colpidora.

f de falcó

És ple de poesia, d’imatges belles. Tot és senzill i preciós. I creix a cada pàgina enlairant-se com l’astor i aferrant-se a una terra que descriu de forma meravellosa. No us deixeu perdre aquest tresor.

“Em quedo mirant l’astor, que té arrapat el faisà mort, i els seus ulls embogits em retornen la mirada amb fixesa. Estic al·lucinada. No sé què se suposa que hauria de sentir. Set de sang? Brutalitat? No. Res de tot això. Tinc esgarrapades per tot arreu, d’haver-me ficat dins dels matolls, i un dolor al cor que no aconsegueixo identificar. Una boira brillant impregna l’aire. Eixuta. Com el talc. Em miro l’astor, el faisà, l’astor. I tot canvia. L’astor deixa de tenir a veure amb la mort violenta. Es converteix en un infant. I commou la part més pregona del meu ésser. És una nena. Un nadó astor que acaba de descobrir qui és. I quina és la seva funció. M’ajupo, i de manera inconscient, com una mare ajudant la seva filla a menjar, començo a plomar el faisà juntament amb ella. Per a ella.”

SANT JORDI 2016 (2n recull de propostes benintencionades)

Seguim amb un nou grapat de propostes peculiars i temptadores:

L’ARRELAMENT de Simone Weil

Llegir-la a ella és una assignatura pendent. Sabent que aquest llibre el va escriure a les acaballes de la seva curta vida, condensant el que per ella havien de ser les bases d’una nova civilització un cop acabada la guerra, fa pensar en la rellevància del text.  M’agrada llegir sobre dones i sobre dones lliures.

L'arrelament

 

CARTES D’UNA PIONERA d’Elinore Pruitt Stewart

I com que m’agrada llegir sobre dones, n’hi poso una altra. En aquest cas el que proposo és aquest recull de les cartes que Elinore Pruitt Stewart, una colona de l’oest americà de principis del segle XX, va escriure a la seva antiga patrona.  A través del seu relat podrem conèixer quina era la realitat d’aquest oest americà tan vist a les pantalles i que tan poques veus femenines ha tingut.

imatge_989

 

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo

I posats a ser rebels, fem-ho amb una de les obres més combatives de Manuel de Pedrolo recuperada per Sembra Llibres (que fan de cada text una obra d’art). Aposta per la revolta sense sang a través d’una consigna: “Quedeu-vos tots a casa”.

baixa (1)

 

LA ÚLTIMA POSADA d’Imre Kértesz

Seguim amb grans veus del nostre segle. En aquest cas, l’última obra escrita per Imre Kértesz sabent-se a les acaballes de la seva vida.  Testimoni d’experiències extenuants i sempre al límit, llegir-lo és una necessitat.

ACA0327_web

 

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL de Svetlana Aleksiévitx

Per poder seguir caminant endavant diuen que és necessari comprendre el passat. Potser una de les veus més punyents i sensibles per apropar-nos a un dels episodis més tràgics del segle XX és la de Svetlana Aleksiévitx. Donar veu a qui no han volgut escoltar, potser perquè resultaria massa dolorós, és de per si, un acte de valentia. De nou, Raig Verd aposta per les veus imprescindibles.

coberta_txernobil_baixa-192x300

 

Fins aquí la segona tria, i espero poder-ne afegir una més abans del dia D. Trieu i remeneu entre la selva de publicacions d’aquests dies, apunteu bé, llegiu, i si s’escau, compartiu!

INSTRUMENTAL de James Rhodes

He esperat molt, potser massa, a començar a escriure sobre “Instrumental“. Entre d’altres coses perquè em va deixar dalt d’una onada d’intensitat en un principi poc digerible o transformable en paraules.
La suma d’una experiència personal brutal que, a sobre, es combina amb una selecció encara més brutal de perles de música clàssica em va transportar a un estat des del que és impossible escriure. Fer-ho hauria estat posar límits a una emoció que no ho mereixia. Ara, uns dies i algun llibre llegit més tard, puc dir-ne alguna cosa.
Advertència: res del que us digui/diguin estarà a l’alçada de l’experiència que representa llegir “Instrumental”. En diferents graus d’intensitat i amb matisos personals, però és una bomba que explota a les mans del lector tot just a la primera pàgina i que cal entomar de la millor manera possible. Hi ha múltiples estratègies, tantes com lectors. Rhodes ofereix la possibilitat de posar-hi banda sonora (potser així passa millor), però no us confieu, la música és poderosa, i sovint és com tirar alcohol a la ferida. Però a mi sempre m’han dit que si pica, cura. Potser per això va ser la seva salvació, la seva medecina.
Insturmental
Un cop advertits, dir-vos que jo hi he gaudit molt, moltíssim. Si, ho sé, és un llibre dur sobre una existència turmentada i desgraciada, i sembla cruel i mesquí dir que he gaudit llegint-lo. Però m’explico, és tot d’una intensitat tan eixordadora que t’obliga a desfer-te de molts prejudicis, de molts límits per poder-ho suportar. I això resulta alliberador. Dolorós, però alliberador.
Tot plegat un viatge des de l’apocalipsi fins a la llum que val la pena compartir amb Rhodes, el supervivent, i que espero que a més d’un, desperti la curiositat per això que anomenem música clàssica, d’on cal no deixar de beure mai.
Òbviament hi posaré música, la seva música.

I arriba Sant Jordi! (2ª part)

I seguim amb les recomanacions literàries per aquests dies, totes des de la meva particular perspectiva que es guia, única i exclusivament, per l’experiència i la intuïció.

1. No ens calia estudiar tant, de la Marta Rojals. Ho he dit moltes vegades, a casa en som, de la Rojals. Això implica que ja hem llegit els seus articles, però per qui els vulgui regalar o guardar recopilats en una tria editada en un sol volum, és una molt bona opció!

no ens calia estudiar tant

2. Lletraferides, d’Assumpta Montellà. Un caramel, una joia que pinta imprescindible per a totes les qui estimem els llibres i que vivim les biblioteques com a temples. És un ferm candidat a esdevenir un clàssic.

lletraferides

3. La paraula contrària, d’Erri De Luca. I un dels grans de la literatura europea deixa clar que cal parlar obertament, i no cedir. Per dignitat cal llegir-lo i compartir-lo.

la paraula contrària

4. Unes quantes coses boniques, de Xuan Bello. Una novel·la que posa en valor el llegat propi de cadascú, allò que ens ha fet com som. Fugint de les exigències d’un món aparentment cosmopolita, ens convida a recuperar les llavors que ens han fet créixer.

unes quantes coses boniques

5. La mort del pare, de Karl Ove Knausgard. Primera part d’una obra formada per sis volums titulada “La meva lluita” que pot llegir-se individualment o com un tot. En aquest primer volum l’autor aborda amb intensitat la infantesa i adolescència, on relata un dia a dia dur i colpidor.

la meva lluita

I fins aquí! Crec que hi ha una mica de tot a la llista, tot i així, si m’hi atreveixo demà acabaré el recull amb alguna aportació en àlbums il·lustrats!

GÉNESIS de Sebastiao Salgado

Trencant tots els motlles possibles, necessito poder-me esplaiar amb les meravelles que aplega aquest volum extraordinari que és “Génesis”. Un recull de les fotografies que Sebastiao Salgado ha fet en els últims 8 anys volent donar resposta a una única voluntat: mostrar la bellesa del planeta Terra per tal de revertir el mal que l’home hi ha fet.

Obrint el llibre per qualsevol de les seves pàgines no queda cap dubte de la majestuositat de la natura i d’aquells pobles que hi viuen en consonància. Les fotografies, totes en blanc i negre, mostren paisatges, animals i persones, i totes comparteixen una gran intensitat.

“Génesis” però, no ha estat concebut només per a ser un llibre sinó que les fotografies són exposades a diferents ciutats d’arreu del món amb la magnífica sort que ara mateix, i fins el 8 de febrer, Barcelona (Aquí trobareu més informació) és la ciutat afortunada que l’acull, i que ha gaudit de xerrades i conferències al seu voltant.

Però és que a més a més, a moltes sales de cinema del país, s’ha projectat la pel·lícula “La sal de la tierra”. Un documental que mostra el desenvolupament de la vida professional de Sebastiao Salgado i que és, alhora, un recorregut per tota la seva trajectòria fotogràfica culminada per “Gènesi”. Brutals altres treballs del mateix autor com “Èxodes” que es centra en els desplaçats per les guerres a l’Àfrica, o “Workers” que fa visibles les diferents facetes que ha pres el treball al llarg de la història de la humanitat.

Submergir-se en l’obra de Salgado, en qualsevol de les seves possibles formes, commou i emociona. És imprescindible per qui estima el que som. És una gran ovació a la Terra. La gran i merescuda ovació.

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d’Anna Altisén

Quan vaig deixar de ser natura lleugera” és un relat en primera persona de la vivència personal de l’autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una “autopatografia”. I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 
Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d’es d’una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d’un punt de l’obra: de buidar-se’n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l’ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
 
 
“És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m’entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l’equilibri emocional, no s’edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m’hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m’hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n’avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi.