Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (2)

Últimament estic submergida en la ficció gairebé al 100%, potser perquè la realitat em sobrepassa, però bé, hi ha algunes publicacions recents que es mereixen un subratllat més que intens. Som-hi:

• Per combatre aquesta època de Rob Diemen

Allò que dèiem, el moment social i polític actual requereix nodrir-se de tot allò que ens ajudi a comprendre i a combatre. Arcàdia Editorial és una garantia solvent de rigor i qualitat en les veus publicades, així que, amunt! En aquest cas, dos petits tractats sobre el feixisme en els nostres dies. Que sí, que cal que comencem a dir les coses pel seu nom: feixisme.

• La guerra no té cara de dona de Svetlana Aleksiévitx

La veu d’Aleksiévitx sempre posa el focus allà on no hem volgut mirar abans. Sí, també hi havia dones lluitant a la Segona Guerra Mundial, i les seves lluites ara prenen paraula. Som privilegiats de poder llegir-la en català gràcies a la feinada de Raig Verd i del traductor Miquel Cabal. «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.» No és prou temptador?

• La mare de totes les preguntes de Rebecca Solnit

Seguim amb veus de dona. La Solnit és imprescindible, us ho havia dit? Té una capacitat de barrejar la contundència i la ironia extraordinària. El nus d’aquest llibre és una pregunta: «Perquè no tens fills?» Com a dona, com a lectora, com a persona socialment compromesa, no puc fer més que recomanar aquest, i qualsevol dels seus dos llibres traduïts al català per Marina Espasa i editats tots ells per Angle Editorial. Parla clar i això ens cal, ens cal molt.

• Caminar de Henry David Thoreau i La passejada de Robert Walser

He llegit el de Thoreau i em deleixo per llegir el de Walser. Malgrat que ja els hi suposo una distància, sé que els uneix un fil. Potser la necessitat contemplativa? Potser el deixar-nos caminar? La necessitat de mirar endins mirant enfora? Trobo que la unió entre l’home i la natura tan escrita i explicada mai ho serà prou, perquè només es pot comprendre des de l’experiència. En aquest cas, dues experiències prou fondes com perquè valgui la pena llegir-les i deixar-se contagiar per l’anhel de caminar. Menció especial per l’Editorial Flâneur que hem conegut aquest 2017 i que edita joies.

• Mary Shelley i el monstre de Frankenstein de Ricard Ruiz Garzón

Ah, pels amants dels clàssics, Mary Shelley és una parada obligatòria. Una personalitat més que interessant i una vida molt reinterpretada al llarg de la història. Ara és Ricard Ruiz qui reconstrueix vida, obra i pensament d’aquesta gran escriptora en un sol volum que vol commemorar, també, els dos-cents anys de la seva obra Frankenstein. Shelley va posar nom al monstre i va obrir la caixa de Pandora.

Fins aquí la tria d’avui de llibres de no ficció, i pel que veig, Angle Editorial s’emporta la palma en les meves eleccions. D’aquí o d’allà, l’important és que circulin, les idees i els llibres. Aquest cap de setmana serà el torn de la poesia, i potser, algun clàssic, d’aquells que no trobareu a les piles d’aquests dies, però que sense la seva existència moltes de les piles serien buides. Seguim!

 

HOMENATGE A CATALUNYA de George Orwell

Era octubre del 2017. Era aquell octubre que no oblidaré mai, quan llegia Orwell. Enmig d’una onada que encara ara soc incapaç de descriure sense cloure fort els punys, el seu relat em va donar terra.

Hi llegia el valor i el compromís que ell, com tants altres voluntaris i brigadistes internacionals, mantenien amb uns ideals que defensarien prou com per implicar-se en una guerra d’un país que no era el seu. Llegia atònita. Em meravellava mentre no podia dormir perquè per mi, lo extraordinari era haver de llevar-me a les 4 del matí per defensar una escola i poder votar.

Orwell descriu les anades i vingudes del front, la organització i desorganització de les columnes i milícies republicanes, les dificultats, l’avorriment, la por i l’absurd d’una guerra que travessava la vida dels homes i les dones de dalt a baix. I passaven els dies d’octubre i entre carrer i carrer i carrer clamàvem contra el feixisme i per la República. I dins meu ressonaven Orwell i la seva lluita i Rodoreda i les seves flors, però res gaire fàcil de digerir, ni la guerra, ni les flors, ni aquella pena tan fonda tenien cap virtut.

Van ser dies de llegir poc i a poc a poc. Fins ara tampoc no n’he volgut escriure. No pas perquè ara hagi passat prou temps per comprendre aquesta maregassa que encara no ha conclòs, sinó perquè Orwell ha fet pòsit i aquella terra que em va donar a l’octubre m’ha fermat els peus. És un testimoni extraordinari de la Catalunya i de la Barcelona dels anys de la guerra, i és, sens dubte, un bastió més de la lluita contra el feixisme que ara porto impresa a la pell.

 

“Ara els feixistes havien emplaçat una metralladora. La vèiem com escopia foc, com un correcames, a cent o dos-cents metres de nosaltres; les bales ens passaven per damunt amb uns espetecs seguits, glacials. Aviat vam haver traginat prou sacs de terra per formar-ne un petit parapet darrere el qual els pocs homes que ens trobàvem en aquella banda de la posició ens podíem ajeure i disparar. Jo em vaig agenollar darrere d’ells. Un projectil de morter xiulà per damunt nostre i esclatà en terra de ningú. Un perill més, encara trigarien uns minuts a afinar la punteria. Ara que ja havíem acabat de barallar-nos amb aquells maleïts sacs de terra, la cosa resultava bastant divertida, en certa manera: el soroll, la fosca, les fogonades que s’atansaven i els nostres disparant contra les fogonades… Fins i tot tenies temps de pensar una mica. Recordo que em vaig preguntar si estava espantat i que vaig decidir que no.”

SANT JORDI 2017 (2n recull de propostes benintencionades)

I anem per la segona entrega de propostes benintencionades. En aquest cas remenant en algunes de les novetats dels últims mesos d’assaig o no ficció, digueu-ni com vulgueu.

L’ART DE LA FICCIÓ de James Salter. Poder sentir parlar els mestres és sempre un privilegi. En aquest cas un conjunt de reflexions sobre el llegir i l’escriure que molts han definit com a imprescindible.

LA CONQUISTA DEL CEREBRO de Daniel Tammet. Seguim amb els mestres, amb els qui tenen el do de saber i saber explicar-se. Tammet, dotat d’altes capacitats intel·lectuals i diagnosticat d’Asperger és molt hàbil fent partícep al lector de tot el que ell sap del seu cervell, que com diu, és igual que el nostre i cal conèixer. A tot plegat, sumeu-li una edició com sempre preciosa de Blackie Books!

LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt. En un moment catàrtic de literatura catalogada com a feminista no és fàcil triar el gra de la palla. Sempre hi ha risc, però amb aquest títol ple d’intencionalitat se m’ha guanyat.

 

ÚLTIMS TESTIMONIS de Svetlana Aleksiévitx. Crec que no calen presentacions. Sentir-la, llegir-la, és un luxe. Tot el que diu traspua veritat, d’aquella de la bona, perquè l’ha palpat. No hi ha filtres, la realitat dels qui no tenen veu vessada a raig. És necessari.

 

LAS RIQUEZAS VERDADERAS de Jean Giono. Pareu-ho tot perquè davant del què està editant Errata Naturae no tinc paraules. Perles. Bombolles d’oxigen i esperança en un món que s’ha girat d’esquena a la natura potser pensant que podrà desvincular-se d’allò que el conforma… He triat aquest títol perque Giono és un clàssic i perquè crec que és molt significatiu… però us recomano que us endinseu en el seu catàleg!

 

RELEER A RILKE d’Adam Zagajewski. I aquí em permeto la llicència de posar un llibre que ja tinc gairebé a la butxaca. Perquè és una debilitat que tinc. Rilke. I perquè Acantilado no podia faltar.

 

Un cop creuats els boscos de la ficció i l’assaig demà hi tornarem amb un passeig per la poesia, i si puc, no vull arribar al dia D sense haver-vos deixat per escrit uns quants d’aquells llibres que sempre poden ser EL llibre de Sant Jordi, els clàssics.

F DE FALCÓ de Helen Macdonald

“Quines coses que li fem, al nostre cor. Et retires de tu mateixa, com si la teva ànima també pogués ser un animal migratori, et situes a certa distància de l’horror i mires el cel fixament.”

Aquestes tres línies descriuen l’essència del què és “F de falcó”. Una bombolla d’evasió on es sublimen allò més delicat i més salvatge de la nostra ànima alhora. Una tristesa fonda, perquè s’ha mort el pare, l’amic, el confident i el còmplice. I una ràbia aguda, perquè s’ha mort, i la mort no es cura.

Macdonald aparta la cortina perquè puguem contemplar una intimitat que es desplega lenta i suaument a mesura que ella i el seu astor, la Mabel, comparteixen hores i hores d’un ensinistrament terapèutic i alliberador. El vincle entre la dona i l’animal esdevé tan fort que els recurrents “nosaltres” que apareixen al llibre l’omplen d’una intensitat colpidora.

És ple de poesia, d’imatges belles. Tot és senzill i preciós. I creix a cada pàgina enlairant-se com l’astor i aferrant-se a una terra que descriu de forma meravellosa. No us deixeu perdre aquest tresor.

“Em quedo mirant l’astor, que té arrapat el faisà mort, i els seus ulls embogits em retornen la mirada amb fixesa. Estic al·lucinada. No sé què se suposa que hauria de sentir. Set de sang? Brutalitat? No. Res de tot això. Tinc esgarrapades per tot arreu, d’haver-me ficat dins dels matolls, i un dolor al cor que no aconsegueixo identificar. Una boira brillant impregna l’aire. Eixuta. Com el talc. Em miro l’astor, el faisà, l’astor. I tot canvia. L’astor deixa de tenir a veure amb la mort violenta. Es converteix en un infant. I commou la part més pregona del meu ésser. És una nena. Un nadó astor que acaba de descobrir qui és. I quina és la seva funció. M’ajupo, i de manera inconscient, com una mare ajudant la seva filla a menjar, començo a plomar el faisà juntament amb ella. Per a ella.”

SANT JORDI 2016 (2n recull de propostes benintencionades)

Seguim amb un nou grapat de propostes peculiars i temptadores:

L’ARRELAMENT de Simone Weil

Llegir-la a ella és una assignatura pendent. Sabent que aquest llibre el va escriure a les acaballes de la seva curta vida, condensant el que per ella havien de ser les bases d’una nova civilització un cop acabada la guerra, fa pensar en la rellevància del text.  M’agrada llegir sobre dones i sobre dones lliures.

 

CARTES D’UNA PIONERA d’Elinore Pruitt Stewart

I com que m’agrada llegir sobre dones, n’hi poso una altra. En aquest cas el que proposo és aquest recull de les cartes que Elinore Pruitt Stewart, una colona de l’oest americà de principis del segle XX, va escriure a la seva antiga patrona.  A través del seu relat podrem conèixer quina era la realitat d’aquest oest americà tan vist a les pantalles i que tan poques veus femenines ha tingut.

 

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo

I posats a ser rebels, fem-ho amb una de les obres més combatives de Manuel de Pedrolo recuperada per Sembra Llibres (que fan de cada text una obra d’art). Aposta per la revolta sense sang a través d’una consigna: “Quedeu-vos tots a casa”.

 

LA ÚLTIMA POSADA d’Imre Kértesz

Seguim amb grans veus del nostre segle. En aquest cas, l’última obra escrita per Imre Kértesz sabent-se a les acaballes de la seva vida.  Testimoni d’experiències extenuants i sempre al límit, llegir-lo és una necessitat.

 

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL de Svetlana Aleksiévitx

Per poder seguir caminant endavant diuen que és necessari comprendre el passat. Potser una de les veus més punyents i sensibles per apropar-nos a un dels episodis més tràgics del segle XX és la de Svetlana Aleksiévitx. Donar veu a qui no han volgut escoltar, potser perquè resultaria massa dolorós, és de per si, un acte de valentia. De nou, Raig Verd aposta per les veus imprescindibles.

 

Fins aquí la segona tria, i espero poder-ne afegir una més abans del dia D. Trieu i remeneu entre la selva de publicacions d’aquests dies, apunteu bé, llegiu, i si s’escau, compartiu!

INSTRUMENTAL de James Rhodes

He esperat molt, potser massa, a començar a escriure sobre “Instrumental“. Entre d’altres coses perquè em va deixar dalt d’una onada d’intensitat en un principi poc digerible o transformable en paraules.

La suma d’una experiència personal brutal que, a sobre, es combina amb una selecció encara més brutal de perles de música clàssica em va transportar a un estat des del que és impossible escriure. Fer-ho hauria estat posar límits a una emoció que no ho mereixia. Ara, uns dies i algun llibre llegit més tard, puc dir-ne alguna cosa.

Advertència: res del que us digui/diguin estarà a l’alçada de l’experiència que representa llegir “Instrumental”. En diferents graus d’intensitat i amb matisos personals, però és una bomba que explota a les mans del lector tot just a la primera pàgina i que cal entomar de la millor manera possible. Hi ha múltiples estratègies, tantes com lectors. Rhodes ofereix la possibilitat de posar-hi banda sonora (potser així passa millor), però no us confieu, la música és poderosa, i sovint és com tirar alcohol a la ferida. Però a mi sempre m’han dit que si pica, cura. Potser per això va ser la seva salvació, la seva medecina.

Un cop advertits, dir-vos que jo hi he gaudit molt, moltíssim. Si, ho sé, és un llibre dur sobre una existència turmentada i desgraciada, i sembla cruel i mesquí dir que he gaudit llegint-lo. Però m’explico, és tot d’una intensitat tan eixordadora que t’obliga a desfer-te de molts prejudicis, de molts límits per poder-ho suportar. I això resulta alliberador. Dolorós, però alliberador.

Tot plegat un viatge des de l’apocalipsi fins a la llum que val la pena compartir amb Rhodes, el supervivent, i que espero que a més d’un, desperti la curiositat per això que anomenem música clàssica, d’on cal no deixar de beure mai.

Òbviament hi posaré música, la seva música.

I arriba Sant Jordi! (2ª part)

I seguim amb les recomanacions literàries per aquests dies, totes des de la meva particular perspectiva que es guia, única i exclusivament, per l’experiència i la intuïció.

1. No ens calia estudiar tant, de la Marta Rojals. Ho he dit moltes vegades, a casa en som, de la Rojals. Això implica que ja hem llegit els seus articles, però per qui els vulgui regalar o guardar recopilats en una tria editada en un sol volum, és una molt bona opció!

2. Lletraferides, d’Assumpta Montellà. Un caramel, una joia que pinta imprescindible per a totes les qui estimem els llibres i que vivim les biblioteques com a temples. És un ferm candidat a esdevenir un clàssic.

3. La paraula contrària, d’Erri De Luca. I un dels grans de la literatura europea deixa clar que cal parlar obertament, i no cedir. Per dignitat cal llegir-lo i compartir-lo.

4. Unes quantes coses boniques, de Xuan Bello. Una novel·la que posa en valor el llegat propi de cadascú, allò que ens ha fet com som. Fugint de les exigències d’un món aparentment cosmopolita, ens convida a recuperar les llavors que ens han fet créixer.

5. La mort del pare, de Karl Ove Knausgard. Primera part d’una obra formada per sis volums titulada “La meva lluita” que pot llegir-se individualment o com un tot. En aquest primer volum l’autor aborda amb intensitat la infantesa i adolescència, on relata un dia a dia dur i colpidor.

I fins aquí! Crec que hi ha una mica de tot a la llista, tot i així, si m’hi atreveixo demà acabaré el recull amb alguna aportació en àlbums il·lustrats!

GÉNESIS de Sebastiao Salgado

Trencant tots els motlles possibles, necessito poder-me esplaiar amb les meravelles que aplega aquest volum extraordinari que és “Génesis”. Un recull de les fotografies que Sebastiao Salgado ha fet en els últims 8 anys volent donar resposta a una única voluntat: mostrar la bellesa del planeta Terra per tal de revertir el mal que l’home hi ha fet.

Obrint el llibre per qualsevol de les seves pàgines no queda cap dubte de la majestuositat de la natura i d’aquells pobles que hi viuen en consonància. Les fotografies, totes en blanc i negre, mostren paisatges, animals i persones, i totes comparteixen una gran intensitat.

“Génesis” però, no ha estat concebut només per a ser un llibre sinó que les fotografies són exposades a diferents ciutats d’arreu del món amb la magnífica sort que ara mateix, i fins el 8 de febrer, Barcelona (Aquí trobareu més informació) és la ciutat afortunada que l’acull, i que ha gaudit de xerrades i conferències al seu voltant.

Però és que a més a més, a moltes sales de cinema del país, s’ha projectat la pel·lícula “La sal de la tierra”. Un documental que mostra el desenvolupament de la vida professional de Sebastiao Salgado i que és, alhora, un recorregut per tota la seva trajectòria fotogràfica culminada per “Gènesi”. Brutals altres treballs del mateix autor com “Èxodes” que es centra en els desplaçats per les guerres a l’Àfrica, o “Workers” que fa visibles les diferents facetes que ha pres el treball al llarg de la història de la humanitat.

Submergir-se en l’obra de Salgado, en qualsevol de les seves possibles formes, commou i emociona. És imprescindible per qui estima el que som. És una gran ovació a la Terra. La gran i merescuda ovació.

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d’Anna Altisén

“Quan vaig deixar de ser natura lleugera” és un relat en primera persona de la vivència personal de l’autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una “autopatografia”. I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 

Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d’es d’una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d’un punt de l’obra: de buidar-se’n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l’ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.

 

 

“És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m’entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l’equilibri emocional, no s’edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m’hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m’hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n’avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi. “

MI MONTAÑA d’Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d’aventura, d’instint, d’arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d’aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l’Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l’últim refugi abans d’arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d’un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d’una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.

  

“Mi Montaña me está buscando.

¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr…Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación…ahhhhhhhhh… y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa… sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe.”