L’AQUARI de David Vann

De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Així s’expressa la Caitlin, protagonista i narradora d’aquesta nova història de David Vann presentada en català per Edicions del Periscopi.

L’aigua, els peixos, les plantes, la vida, la natura, finada i controlada entre els vidres de l’aquari. Visible i observable des de fora per aquells qui tenen el do o la desgràcia d’observar-ho des de l’altra banda, des de l’únic pas enrere que permet la reflexió. Pot semblar que tot, aparentment, és dòcil i que es desenvolupa amb moviments harmònics, fins i tot relaxats. Tot en ordre.

Recuperem, però, les paraules de la Caitlin que citava a l’inici d’aquesta entrada: “De dia però a les fosques, els mars tots drenats, i nosaltres esquitxant des de terra, buscant un altre mar.” Què passa si juguem a imaginar-nos que l’aigua no existeix? Que tot allò que semblava dòcil acaba essent una atmosfera que no tan sols no t’alimenta sinó que pot arribar a ofegar-te? Que no es succeeixen les nits i els dies i que no n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre, que els camins no sempre porten a algun lloc.

Les vides que dibuixa Vann mai no són ni previsibles ni probables. Així, les de la Caitlin i la seva mare tampoc ho seran. L’aigua amorteix alguns dels cops, ens dóna treva i oxigen en bona part del llibre. Però l’autor té el do d’aconseguir bastir imatges tan nítides, tan reals, que difícilment poden obviar-se al recordar els seus llibres. Nusos enmig del relat que són impossibles de desfer i que cal assumir així, de cop. Moments i escenes que tenen una força majúscula i que impulsen la història i els personatges a avançar.

I seguint amb el vici de caçar cites dels llibres, la protagonista ens diu que “No hi ha cap vida capaç de conèixer la d’algú altre”. I aquest és el que jo interpreto com el monument de Vann a la solitud, perquè podem mirar sempre que vulguem a l’altre banda del vidre, però això no ens eximirà mai de seguir nedant.

l_aquari_coberta

“A mi em sembla que la majoria de peixos no sobreviurien tantes llunes i tantes marees. Em sembla que el corrent els faria esgotar i, al final, es desconcertarien. L’onatge se’ls enduria d’allà on visquessin (anemones, pedres, fragments de sorra, corall) i, amb tots els cicles posteriors, perdrien el nord i no sabrien tornar mai a casa. És molt estrany, això en què ens hem convertit.”

 

 

SOLITUD de Víctor Català

A la biblioteca, altre cop, bado entre llibres, absorta. Miro i remiro unes estanteries plenes de llibres que s’alineen fent sanefes cromàtiques algunes de les quals em sé de memòria. Girant el cap, ara cap aquí, ara cap allà, retrobo vells amics que sovint em fan deixar anar un sospir. Alguns els agafo, somric, els obro, somric, rellegeixo, somric, prou, prou… i seguim. Faig alguna parada breu, algun “Aquest potser… no, ara no.” I seguim.

Hi ha parades obligatòries: els clàssics, que sempre pesen més. Fent aquest camí arribo a la C, de Català, i s’inicia el diàleg intern encapçalat per la cèlebre “Home, aquest un dia o altre l’has de llegir”. I fullejant-lo m’envaeix la sensació de que o ara o mai. Me l’emporto, l’agafo fort, perquè un cop decidit ho dono tot. Surto del temple amb un peu dins de “Solitud”.

I així comença una gran història d’amor en la que m’he deixat caure sense poder oferir cap resistència. M’he enamorat de la simbiosi perfecta entre personatges i natura, de les imatges expressionistes que n’omplen les pàgines. M’ha fascinat el domini extraordinari de la llengua que ostenta Caterina Albert (Sí, les coses i les dones pel seu nom), i la força, la força.

“I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”

“Solitud” és un crescendo extraordinari que es rubrica amb un dels millors finals que he llegit. Aquella última frase em va fer alçar de la cadira. No es surt indemne de l’amor, i la Víctor ha arribat per quedar-se.

solitud

 

“La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”

NOSALTRES EN LA NIT de Kent Haruf

“Nosaltres en la nit” és una fotografia preciosa i delicada. Un relat breu que ens transporta a una intimitat petita inundada de coses grans. La solitud, el fer-se gran i l’esperança.

Amb uns personatges entranyables, Kent Haruf, en la seva última història escrita, quan ja sabia que patia una malaltia de la que no es recuperaria, posa entre línies el què no acostuma a ser visible; no volem que ens diguin que si no en tenim prou amb fer-nos vells, molt probablement també ens sentirem sols.

Tota la novel·la està embolcallada amb un tel que evitarà grans ensurts en el lector, que el mantindrà protegit de tot allò que crema si no és que, per voluntat pròpia, en un apart de les 150 pàgines del llibre, decideix entrar en el túnel solitari de la reflexió.

És una lectura que cala fons i que perdura. Que la vida la vivim sols però difícilment podem renunciar a compartir-la.

nosaltres en la nit

“En Louis va fer un sopar lleuger: un entrepà i un got de llet i prou, no volia ficar-se al llit amb ella amb la panxa gaire plena. Després es va estar una bona estona sota la dutxa calenta, es va ensabonar a consciència de dalt a baix i es va tallar les ungles de les mans i dels peus. Quan va ser fosc va sortir per la porta del darrera i va caminar pel carreró amb el pijama i el raspall de dents  a dins d’una bossa de paper.”

 

 

UN VIATGE A L’ÍNDIA de Gonçalo M. Tavares

Enmig d’un debat que no acabarà mai, i que acompanya la quotidianitat de molts dels qui ens agrada llegir, sobre la utilitat o la inutilitat de la lectura, em topo amb aquesta enciclopèdia que conté tots els significats del verb llegir. “Un viatge a l’Índia” és una rara avis entre les publicacions recents en la nostra llengua. Una revisió contemporània de l’Odissea que toca fibra.

“Però s’ha de fugir sempre tot sol, això

és el que aprèn des de ben aviat un home

a qui agradin els llibres.”

És literatura de mirada ample, de la que va més enllà de la dualitat entre realitat i ficció i sobrepassa totes les classificacions possibles. Un llibre que em resisteixo a definir com a novel·la, ja que gairebé és un tractat filosòfic amb molts tocs d’humor i amb gust de thriller.

Desconeixia l’escriptura de Gonçalo M. Tavares i m’ha causat un impacte eixordador.  L’editorial Periscopi inclou en la portada del llibre una cita de Jose Saramago referint-se a l’autor que diu: “No té dret a escriure tan bé amb només 35 anys. Em vénen ganes de pegar-li.” Vaig pensar que exagerava, és clar, però pàgina rera pàgina l’entenc. És el llibre que més he subratllat de la història.

El text s’ha apoderat de mi completament. Com si una gran onada m’arrossegués mar enllà i em balancegés amunt i avall. No n’he tingut cap tipus de control. M’he sentit desbordada per l’estètica del text, per la intensitat dels versos, pels contrasts i els girs constants. Més enllà del fons, que és enorme, la forma és d’una bellesa innegable, i d’una grandesa que ho eclipsa tot.

El tindré a prop perquè caldrà rellegir-lo sovint. Benvingut a la pila dels clàssics.

“I en Bloom va dir, amb el que semblava un enigma: dies

partits per la meitat, com si un temps fos

un terreny: a la primera part del dia es mira

cap a una branca del bosc amb sorpresa,

a la segona part del dia la mateixa branca

és una molèstia: on posar-la?  

Això és estar viu: són dos dies.”

 

 

SANT JORDI 2017 (1r recull de propostes benintencionades)

Tornem a encarar els dies en què més recomanacions literàries per hora es produeixen. Així que, amb l’única voluntat d’aportar idees us apropo algunes de les meves lectures potencials pels propers mesos i que formen part del meu mantra prescriptor des de ja.

 

L’HOME DE MAR de Catherine Poulain. La Lili a bord d’un pesquer pels mars d’Alaska. Una dona entre homes. Em sembla molt inspirador i porta el segell d’Edicions 1984!

home de mar

NOSALTRES EN LA NIT de Kent Haruf. L’he fullejat i n’he llegit alguns fragments. La miri per on la miri em tempta. Una d’aquelles histories escrites en veu baixa però que t’omple de tot allò que ens fa grans.

nosaltres en la nit

CLOSCA DE NOU d’Ian McEwan. És l’Ian, i el narrador de la història és un fetus, no hi ha res més a dir, no? S’ha de llegir!

closca de nou

RECORDA QUE MORIRÀS de Ferran Garcia. Tinc tendència a entusiasmar-me fort per aquells llibres que s’endinsen en el patiment i en tot allò que sovint resta ocult, per excessiu. Amb aquest títol és, òbviament, un clar candidat a eixamplar la col·lecció de llibres que no es poden suportar, i que m’encanten.

recorda que moriras

L’ACCIDENTAL d’Ali Smith. Raig Verd sempre té la virtut de sorprendre’m. Vull llegir “L’Accidental” perquè, només havent-lo fullejat, he vist que no està escrit d’una forma convencional, que res és el que sembla,… Així que em guardo aquest as sota la màniga.

Portada_L_ACCIDENTAL_Bookwire-202x300

LA VEGETARIANA de Han Kang. La qualifiquen de novel·la psicològica, no entenc massa l’etiqueta, però si que veig que aborda el fet subversiu i la resistència en una societat que no deixa cap espai que no sigui el propi, el cos, per manifestar-se.  I ens cal, ens cal molt.

vegetariana

 

Demà, més i millor amb algunes propostes d’assaig i no ficció!

 

AQUEST DEU SER EL LLOC de Maggie O’Farrell

No se m’acut millor manera d’iniciar la setmana de recomanacions i possibles per aquest Sant Jordi. Per mi, sense dubte, aquesta és LA recomanació. Em faré pesada (de fet, ja fa setmanes que m’hi recreo) però és el meu deure moral molestar-vos fins que el compreu i el llegiu.

L’Altra Editorial va donar l’oportunitat a aquells lectors que voluntàriament volguessin escriure una ressenya del llibre. M’havien parlat molt bé de Maggie O’Farrell així que em va faltar temps per apuntar-me a la iniciativa tan bon punt es va presentar a les xarxes. Us transcric la ressenya que els hi vaig enviar i que també trobareu a la seva pàgina web juntament amb la dels altres lectors (tots ells entusiasmats!).

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

baixa

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

“Aquest deu ser el lloc” és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

 (He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria al acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat pel que podia passar. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)

 

INCERTA GLÒRIA de Joan Sales

Em planto davant d'”Incerta Glòria” com m’he plantat davant d’allò que no és discutible: és una de les novel·les més impressionants que he llegit. De principi a fi s’alça com un crit capaç de trasbalsar qualsevol existència.

Escrita i reescrita en múltiples ocasions, Sales va dubtar en com estructurar aquesta obra que pot concebre’s com a un conjunt de tres o de quatre parts si s’hi inclou un volum que en les últimes edicions s’ha presentat a part de la resta, “El vent de la nit”. Amb o sense aquesta part l’obra és completa i total. Ho abasta tot.

Cada una de les parts és narrada per un dels personatges principals i ens permet conèixer la realitat de la guerra, la nostra guerra, des de perspectives diferents: el front, la rereguarda i en aquest volum a part, la postguerra. I en aquest periple, la vida. Viscuda inicialment des de la joventut impetuosa que busca i anhela la glòria. Una glòria que és incerta, curta i fugaç. Però com es busca la glòria en temps de guerra quan tot el que t’envolta és mort? On és la guerra sinó dins de tots els homes? On és la glòria sinó en la capacitat de trobar l’amor en la mort?

“¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

“De l’obscè al macabre” és el mantra que sobrevola tota l’obra, en la majoria de casos en boca d’un dels personatges més memorables que hi apareixen: en Juli Soleràs, probablement un alter ego del mateix Sales. Soleràs apareix al llarg de la història oferint monòlegs tan lluminosos com irreverents i d’una profunditat clamorosa. En ell pren veu una joventut estroncada per la guerra i per la manca de sentit.

És innegable la influència de Dostoievski en la prosa de Sales. Al llarg de l’obra hi ha múltiples ecos dels Karamàzov, fins i tot algun aire Raskolnikov, la culpa i l’expiació, la solitud, l’amor i la mort,… La vida sencera feta riu en aquesta voluntat de novel·la total.

 “Tos som de fang, Juli; tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix. Jo he fet coses que… ¡Estic cert que tu no has arribat tan avall! Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…

“Incerta Glòria” no s’acaba mai. S’enquista aquí dins. De l’obscè al macabre…

“Ens podrem mirar mai més a la cara després d’això?”