EL PAVELLÓ NÚM.6 d’Anton Txékhov

Deu fer uns deu anys que vaig llegir-me els Contes d’Anton Txékhov editats per Quaderns Crema, i deu fer uns deu anys que penso com vaig gaudir de la seva lectura. Hi ha algunes escenes que recordo fidelment malgrat el temps. Des de llavors, tan sols he tornat a Txékhov amb alguns fragments concrets de L’hort dels cirerers L’oncle Vània. Ara, Editorial Minúscula edita El pavelló núm.6 i al caure’m a les mans m’hi he llençat de cap.

És un relat curt, que es llegeix d’una tirada. Es centra en les vicissituds d’un metge d’un poble rus indeterminat. Andrei Iefímitx no té grans pretensions pel que fa a la seva aportació personal i professional a la vida dels qui habiten l’inhòspit hospital on treballa. La seva grisor es confon amb l’hostilitat de l’espai.

Al pavelló número 6 hi viuen els malalts psiquiàtrics, en concret cinc. Txékhov ens els descriu de forma desigual però ens permet copsar a la perfecció l’aire viciat en el que malviuen.  Iefímitx es veurà sorprès pel diàleg que s’establirà entre ell i Iván Dmítrix, un dels pacients del pavelló. I aquí comença la festa on Txékhov desplega les contradiccions pròpies del sistema que classifica les persones segons la seva integritat mental.

La dialèctica juntament amb les poques indicacions geogràfiques que hi apareixen  i que permeten convertir els fets en una abstracció, afavoreixen la possible lectura filosòfica del text, que des d’aquesta perspectiva s’aproxima a la veu de Kafka.

És, sens dubte, un text revelador, una petita perla que allunyant-se de moralismes s’aproxima a l’existencialisme i reflexiona sobre el que som. 120 pàgines que, amb moltes cometes, poden llegir-se en els nostres dies.

pavelló6

“Després d’examinar les instal·lacions, l’Andrei Iefímitx va arribar a la conclusió que aquella institució era immoral i extremadament nociva per a la salut dels seus pacients. Era del parer que el més intel·ligent que es podia fer era deixar marxar els malalts i tancar l’hospital. Però va considerar que per fer-ho no n’hi havia prou amb la seva voluntat i que, a més, resultaria inútil; si fas fora la immundícia física i moral d’un lloc, es traslladarà a un altre: s’ha d’esperar que ella mateixa s’airegi i desaparegui. Els prejudicis i totes aquestes immundícies i sordideses de la vida quotidiana són necessaris per tal que amb el pas del temps es puguin anar transformant en alguna cosa bona, com els fems es converteixen en terra fèrtil.”

Anuncis

ACTES HUMANS de Han Kang

Ja fa uns anys vaig llegir Ante el dolor de los demás de Susan Sontag, una reflexió sobre el periodisme i el valor de les imatges de guerra. Com ens afecta el sofriment aliè? Quin impacte ens causen les imatges del dolor dels altres? Encara ara hi dono voltes i encara ara no tinc una tesi consolidada sobre el tema. Malgrat tot, soc de les que sempre he pensat que no podem oblidar, que no hem d’oblidar, i contra l’oblit, les imatges.

“La insensibilidad y la amnesia parecen ir juntas. Pero la historia ofrece señales contradictorias acerca del valor de la memoria en el curso mucho más largo de la historia colectiva. Y es que simplemente hay demasiada injusticia en el mundo. Y recordar demasiado nos amarga. Hacer la paz es olvidar. Para la reconciliación es necesario que la memoria sea defectuosa y limitada.” (Sontag, S. 2010 Ed. Debolsillo)

Sontag diu, però, que hi ha massa injustícia, massa dolor, perquè puguem suportar-ho i seguir endavant. Parla de la memòria limitada. I aquesta reflexió és la que m’ha inundat havent llegit Actes humans de Han Kang.

Som a Gwangju. Any 1980. L’exèrcit apaga amb foc i horror una revolta popular. Han Kang descriu el sofriment de la seva ciutat natal des de la distància. La Han de 9 anys era a Seül i anys després buscarà en el record i en el llegat literari l’única possibilitat de cura per la ferida de la culpa. La culpa de sobreviure.

Veure o no veure. Mirar o no mirar. Obrir aquest llibre implica que ja has triat. Han Kang posa el focus a la ferida i no en quedarà cap mil·límetre per explorar.  El dolor es remou al ser observat i t’esquitxa encara que t’amaguis rere l’aparent literatura. Set relats que testimonien set mirades vives a la mort.

No pot qüestionar-se la virtut de Kang per escriure, per traspassar els límits del paper. Actes humans és un pas més en l’exploració de les esquerdes de l’ànima humana. Aquest cop, a diferència de La vegetariana, sense preguntes, sense precipicis. Tot ell és el pou.

De nou Sontag: “Estos muertos están desinteresados del todo en los vivos: en quienes les han quitado la vida; en los testigos y en nosotros. ¿Por qué habrían de buscar nuestra mirada?”

Davant del dolor, igual que davant d’una onada, només hi ha dues estratègies possibles: o la saltes o la travesses. Tan si fas una cosa com l’altra, no deixaran de venir-ne més, però només si t’hi endinses podràs veure coses invisibles des de la superfície.

ACA0327_web

“Quan us vam perdre, el nostre temps es va fer nit. Se’ns ha fet la nit a casa i als carrers. I enmig d’aquesta nit que ja no es fa més fosca ni més clara, nosaltres mengem, caminem i dormim.”

(Hi ha llibres que costen de pair i hi ha llibres que no es paeixen mai)

Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1)

Com cada abril tornen les piles de llibres i l’espiral insondable de novetats. Entre tot, m’hi passejo fent salivera i fent llargues llistes de futures lectures. En algunes, m’he avançat i ja hi tinc un peu a dins, d’altres espero que m’acompanyin al llarg de les properes setmanes.

Aquí avanço un primer bloc de llibres de ficció entre els que em costaria molt, molt, quedar-me només amb un. Comencem:

  • Actes humans de Han Kang

Després de considerar “La vegetariana” com un dels millor llibres recents que he llegit en molt temps, no puc més que esperar que “Actes humans” respiri alguna cosa similar. És el relat a través de set veus supervivents d’una revolta popular aplacada per una intervenció militar brutal l’any 1980 al poble natal de la mateixa Han Kang, Gwangju. El dol, la culpa, la ràbia… no serà fàcil, però sóc patidora per vici.

ACA0327_web

  • Solenoide de Mircea Cartarescu

Doncs no en diré massa cosa, se n’ha parlat per bé i per mal arreu. La vida vista i reflexionada a través de la mirada i el pensament de l’escriptor, del creador. No he llegit res de Cartarescu però davant el ressò me l’he hagut de mirar i remirar, i l’edició, tant de Periscopi en català com d’Impedimenta en castellà, és preciosa. Pocs arguments perquè l’ensumo com un d’aquells llibres que més que ser llegits han de ser viscuts.

solenoide

  • Els desposseïts d’Úrsula K. Le Guin

I aquí la primera trampa. “Els desposseïts” no us el recomano des de fora sinó des de dins. Hi tinc els dos peus posats i m’hi rebolco com els porcs al fang des de fa dies. Un relat de la utopia amb un nivell de realisme extraordinari. I pensar que és un llibre de l’any 1974 i que hem hagut d’esperar al 2018 per veure en català! Gràcies a Raig Verd i a la traducció acuradíssima de la Blanca Busquets. Us en parlaré extensament d’aquí uns dies.

els-desposeits-204x300

  • La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell

Val, d’acord. Una altra trampa. Aquest el vaig llegir fa uns dies. Però és que és tan bo que no podia quedar fora d’aquesta llista! Ja vaig quedar entusiasmada amb la prosa de Maggie O’Farrell amb la traducció de “Aquest deu ser el lloc” que va editar L’Altra Editorial l’any passat, però és que en aquest cas, crec que “La mà que prenia la meva” la supera. Dues dones, dues vides, dues maternitats. Personatges amb moltes dimensions i molta bellesa. Hi ha passatges realment extraordinaris. Us ho explicaré extensament aviat.

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

  • Tots els contes de Katherine Mansfield

S’edita per primer cop l’obra narrativa completa de Katherine Mansfield en aquest únic volum. És una escriptora encara desconeguda per mi, i és per això una assignatura pendent que ara es fa més accessible amb aquesta recopilació, traduïda i revisada per Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri. Diuen que la seva prosa va ser un dels referents per Rodoreda, i amb això en tinc gairebé prou, com a bona groupie, he de llegir Mansfield.

tots els contes mansfield

  • Tots els contes 1 de Víctor Català

I més contes. Víctor Català és sens dubte un dels pilars de la nostra literatura i aquest projecte de Club Editor que comprèn tres volums per editar-ne tots els contes em sembla una gran pensada. La Víctor m’ha estabornit cada cop que l’he llegit, quina força, quin glop! La rudesa i la subtilesa s’entrelliguen en tots els seus textos i culminen en “Solitud” que se’m fa inoblidable. Ja n’he tastat alguns dels seus contes, però seran un imprescindible per qualsevol biblioteca personal.

71totscontes1

 

Fins aquí la primera tria, ben curiosa i un xic estrafolària potser. Així som. Així soc. En vindran més en els propers dies. Volteu, remeneu, recomaneu. Siguem pesats parlant de llibres, ara i tot l’any. Seguim!

PERMAGEL d’Eva Baltasar

Va, va, va, que poques vegades puc parlar d’un fenomen literari en present! Aquest cop sí, em sumo a l’onada Permagel. I és que poques vegades arriben veus narratives tan potents i amb tanta personalitat. Eva Baltasar debuta en el gènere novel·lístic de la mà de la gran Maria Bohigas a Club Editor amb aquest text capaç de condensar en poc més de 150 pàgines un doll de prosa gairebé poètica que difícilment deixarà algú indiferent.

La protagonista comparteix amb el lector una intimitat convulsa, una lluita ferotge entre la pulsió de vida que la porta a gaudir al màxim dels plaers, i la pulsió de mort, que l’enfronta amb l’absurd i la manca de respostes. El cos i la pell són els catalitzadors dels seus dubtes i les seves pors, però també de la necessitat de sentir l’amor en totes les seves formes. Aquesta intimitat viscuda dins el permagel és un tresor psicològic i narratiu. La poesia d’Eva Baltasar hi és present a raig i el text s’escola amb una musicalitat extraordinària.

Malgrat la intensitat amb què comença la novel·la, agreujada per la presència gairebé constant de l’ombra del suïcidi, hi ha un impuls que empeny tant a la protagonista com al lector cap a la llum, cap a una escletxa per on respirar. I aquí apareix un somriure que neix a partir de la segona meitat de l’obra que et permet relaxar-te i gaudir, gaudir molt.

S’agraeix la sorpresa i l’aire fresc que aporten noves veus com la de Baltasar. Esperarem, aquí, al permagel, noves escletxes.

70permagel

“Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.” 

 

L’EMPERADOR de Jordi Coca

La Institució de les Lletres Catalanes va escollir “L’Emperador” de Jordi Coca com la millor novel·la publicada entre els anys 1996 i 1998 i vint anys després, l’editorial Comanegra la reedita en una edició commemorativa preciosa.  Es tracta realment d’una història fonda, i que, tot i estar ambientada en la Xina del segle XVII, és totalment atemporal i mereixedora d’una lectura en present.

És en Suen qui escriu aquestes pàgines, qui ens relata el seu viatge des del moment en que decideix abandonar el seu poble de la Xina rural amb un propòsit clar: postrar-se davant de l’Emperador. Amb ell iniciarem aquest viatge mític, aquesta epopeia que ens recorda altres periples clàssics com el del mateix Ulisses. Però també amb ell ens endinsarem en la teranyina de l’home i el poder, on ressonen alguns dels passatges sòrdids de Kafka i el seu castell.

Quina habilitat, la de Coca, convertir aquest text en una forma gairebé perfecta. Quan sembla que res t’és proper, aconsegueix que siguis l’acompanyant còmplice de Suen, per anar on calgui i quan calgui. I en aquest viatge evocador, també el lector, com el protagonista, dubtarà, dels homes, de l’home i de si mateix.

Deia Wagensberg que dubte i error són la base de la ciència. Endinseu-vos, doncs, en la ciència de l’home que proposa aquesta obra. Guardeu un lloc per aquest homenatge als clàssics. A mi, que no m’agrada viatjar, se m’ha ben guanyat.

emperador

 

“No és possible que no hi hagi Emperador… Sempre hi ha un Emperador que ens dirigeix…”

 

EL MAR de Blai Bonet

I com el mar, a glopades, aquest text m’ha sobrepassat. Imatges brutals, passatges que s’aproximen més a la poesia que a la prosa, somnis, mística, sang i deliris. Però no us vull enganyar, enmig de tot això que sembla irreal, hi ha molta terra, molta vida i molt amor.

Bonet no ens parla en cap moment, sempre són els personatges qui directament s’expliquen. No hi ha acotacions però res passa desapercebut. En tot moment hi és present una guerra salvatge, una malaltia horrible i una pulsió de vida devastadora. I Déu, o l’ànsia, o l’angoixa. M’hi he trobat l’existencialisme de Dostoievski, la foscor de la Rodoreda de “La mort i la primavera” i tot un món que a partir d’ara es dirà Blai Bonet.

És en casos com aquest que m’alegro de tenir assignatures pendents de la nostra literatura. Descobrir-lo ara és extraordinari. El món m’ha crescut de cop i no hi ha res millor que tenir camp per córrer.

33_elmar_ne

“La vida és escandalosa com la sang. La gent diu: la sang és escandalosa. És perquè viuen vessant paraules tan llunyament de la vida, que s’escandalitzen de la sang com si sortís d’un altre món. Les morades paraules no són de la nostra carn ni de la nostra sang. Serveixen, només, entre els homes, per a obturar l’irreparable horror de la terra com, de vegades, els homes del camp se posen una grapada de terra damunt el forat que els ha fet la bala d’una escopeta desconeguda, i se pitgen la terra amb la mà, mentre esperen que vagi a aixecar-los algú que també s’ha de morir amb igual o diferent ferida.”

ALGÚ d’Alice McDermott

De les coses més complicades és dir les coses ben dites i que sembli senzill, clar, que no calgui esforç per capir-ho. Alice McDermott té aquest do, aquest geni. “Algú” és un doll de senzillesa explicada de la forma més bella. És una carícia constant.

El relat en primera persona va i ve en el temps de forma desordenada, però no molesta, al contrari, la història es teixeix per dins, sense necessitat de cap línia contínua. Es dibuixen sensacions, s’intueixen escenes i fets viscuts però no tots explicats, i et permet gaudir del text com qui observa un quadre amb atenció.

“Tampoc no tenia ni gota del refinament instintiu del seu germà, van dir.  –Amb ella tot eren daixonses i dallonses –va ser com la van descriure–. Era una ànima dolça –van afegir, mitigant la seva pròpia crueltat–. Però no te la trobaries ballant al Waldorf.”

Un text que té la virtut de ser accessible i tenir la dosi justa de profunditat que el fa àgil i proper. Una història normal que et podria acompanyar sempre i que, inevitablement, et faria somriure.

algú

“Es va moure dins el llit i em va posar el braç al voltant de la cintura, la cara al setí i a les puntes de la falda. Se sentia soroll d’aigua que corria en una altra habitació, una altra porta que es tancava en algun lloc a prop i algunes veus al passadís. El món corrent i apressat tirava endavant i es tancava sobre la felicitat tan fàcilment com es movia per alleujar la pena.”