EL CEL NO ÉS PER A TOTHOM de Marta Rojals

Ja fa uns quants dies que vaig acabar de llegir “El cel no és per a tothom” i m’adono que cada cop deixo passar més temps entre el moment d’acabar una lectura i el d’escriure’n alguna cosa. Un primer impuls em diu que em sento repetitiva en el que escric i que, per tant, aplaço encarar-me de nou a la pàgina en blanc. Rumiant una mica més, trobo que cada cop exigeixo més als llibres que llegeixo i que per tant, el risc de que realitat i expectatives no encaixin també és més gran, i em costa escriure sense l’impuls de l’entusiasme.

Continua llegint

OEST de Carys Davies

Han passat molts dies, molts. Molts llibres llegits, molts textos inacabats i cap moment de prou tranquil·litat per gaudir compartint-los. Ara sí. Tornem-hi.

I comencem sent honestos, he llegit “Oest” perquè em va encantar la portada. A partir d’aquí, la resta va venir sol, una sinopsi prou llaminera i les sempre persistents ganes de llegir qualsevol cosa que tingui a veure amb l’oest americà i la recerca d’allò salvatge.

Continua llegint

EL PAVELLÓ NÚM.6 d’Anton Txékhov

Deu fer uns deu anys que vaig llegir-me els Contes d’Anton Txékhov editats per Quaderns Crema, i deu fer uns deu anys que penso com vaig gaudir de la seva lectura. Hi ha algunes escenes que recordo fidelment malgrat el temps. Des de llavors, tan sols he tornat a Txékhov amb alguns fragments concrets de L’hort dels cirerers L’oncle Vània. Ara, Editorial Minúscula edita El pavelló núm.6 i al caure’m a les mans m’hi he llençat de cap.

Continua llegint

ACTES HUMANS de Han Kang

Ja fa uns anys vaig llegir Ante el dolor de los demás de Susan Sontag, una reflexió sobre el periodisme i el valor de les imatges de guerra. Com ens afecta el sofriment aliè? Quin impacte ens causen les imatges del dolor dels altres? Encara ara hi dono voltes i encara ara no tinc una tesi consolidada sobre el tema. Malgrat tot, soc de les que sempre he pensat que no podem oblidar, que no hem d’oblidar, i contra l’oblit, les imatges.

Continua llegint

Recomanacions i temptacions per aquest SANT JORDI 2018 (1)

Com cada abril tornen les piles de llibres i l’espiral insondable de novetats. Entre tot, m’hi passejo fent salivera i fent llargues llistes de futures lectures. En algunes, m’he avançat i ja hi tinc un peu a dins, d’altres espero que m’acompanyin al llarg de les properes setmanes.

Aquí avanço un primer bloc de llibres de ficció entre els que em costaria molt, molt, quedar-me només amb un. Comencem:

  • Actes humans de Han Kang

Després de considerar “La vegetariana” com un dels millor llibres recents que he llegit en molt temps, no puc més que esperar que “Actes humans” respiri alguna cosa similar. És el relat a través de set veus supervivents d’una revolta popular aplacada per una intervenció militar brutal l’any 1980 al poble natal de la mateixa Han Kang, Gwangju. El dol, la culpa, la ràbia… no serà fàcil, però sóc patidora per vici.

ACA0327_web

  • Solenoide de Mircea Cartarescu

Doncs no en diré massa cosa, se n’ha parlat per bé i per mal arreu. La vida vista i reflexionada a través de la mirada i el pensament de l’escriptor, del creador. No he llegit res de Cartarescu però davant el ressò me l’he hagut de mirar i remirar, i l’edició, tant de Periscopi en català com d’Impedimenta en castellà, és preciosa. Pocs arguments perquè l’ensumo com un d’aquells llibres que més que ser llegits han de ser viscuts.

solenoide

  • Els desposseïts d’Úrsula K. Le Guin

I aquí la primera trampa. “Els desposseïts” no us el recomano des de fora sinó des de dins. Hi tinc els dos peus posats i m’hi rebolco com els porcs al fang des de fa dies. Un relat de la utopia amb un nivell de realisme extraordinari. I pensar que és un llibre de l’any 1974 i que hem hagut d’esperar al 2018 per veure en català! Gràcies a Raig Verd i a la traducció acuradíssima de la Blanca Busquets. Us en parlaré extensament d’aquí uns dies.

els-desposeits-204x300

  • La mà que prenia la meva de Maggie O’Farrell

Val, d’acord. Una altra trampa. Aquest el vaig llegir fa uns dies. Però és que és tan bo que no podia quedar fora d’aquesta llista! Ja vaig quedar entusiasmada amb la prosa de Maggie O’Farrell amb la traducció de “Aquest deu ser el lloc” que va editar L’Altra Editorial l’any passat, però és que en aquest cas, crec que “La mà que prenia la meva” la supera. Dues dones, dues vides, dues maternitats. Personatges amb moltes dimensions i molta bellesa. Hi ha passatges realment extraordinaris. Us ho explicaré extensament aviat.

maggie-ofarrell-la-mà-que-prenia-la-meva1

  • Tots els contes de Katherine Mansfield

S’edita per primer cop l’obra narrativa completa de Katherine Mansfield en aquest únic volum. És una escriptora encara desconeguda per mi, i és per això una assignatura pendent que ara es fa més accessible amb aquesta recopilació, traduïda i revisada per Marta Pera, Pep Julià i Anna Llisterri. Diuen que la seva prosa va ser un dels referents per Rodoreda, i amb això en tinc gairebé prou, com a bona groupie, he de llegir Mansfield.

tots els contes mansfield

  • Tots els contes 1 de Víctor Català

I més contes. Víctor Català és sens dubte un dels pilars de la nostra literatura i aquest projecte de Club Editor que comprèn tres volums per editar-ne tots els contes em sembla una gran pensada. La Víctor m’ha estabornit cada cop que l’he llegit, quina força, quin glop! La rudesa i la subtilesa s’entrelliguen en tots els seus textos i culminen en “Solitud” que se’m fa inoblidable. Ja n’he tastat alguns dels seus contes, però seran un imprescindible per qualsevol biblioteca personal.

71totscontes1

 

Fins aquí la primera tria, ben curiosa i un xic estrafolària potser. Així som. Així soc. En vindran més en els propers dies. Volteu, remeneu, recomaneu. Siguem pesats parlant de llibres, ara i tot l’any. Seguim!

PERMAGEL d’Eva Baltasar

Va, va, va, que poques vegades puc parlar d’un fenomen literari en present! Aquest cop sí, em sumo a l’onada Permagel. I és que poques vegades arriben veus narratives tan potents i amb tanta personalitat. Eva Baltasar debuta en el gènere novel·lístic de la mà de la gran Maria Bohigas a Club Editor amb aquest text capaç de condensar en poc més de 150 pàgines un doll de prosa gairebé poètica que difícilment deixarà algú indiferent.

La protagonista comparteix amb el lector una intimitat convulsa, una lluita ferotge entre la pulsió de vida que la porta a gaudir al màxim dels plaers, i la pulsió de mort, que l’enfronta amb l’absurd i la manca de respostes. El cos i la pell són els catalitzadors dels seus dubtes i les seves pors, però també de la necessitat de sentir l’amor en totes les seves formes. Aquesta intimitat viscuda dins el permagel és un tresor psicològic i narratiu. La poesia d’Eva Baltasar hi és present a raig i el text s’escola amb una musicalitat extraordinària.

Malgrat la intensitat amb què comença la novel·la, agreujada per la presència gairebé constant de l’ombra del suïcidi, hi ha un impuls que empeny tant a la protagonista com al lector cap a la llum, cap a una escletxa per on respirar. I aquí apareix un somriure que neix a partir de la segona meitat de l’obra que et permet relaxar-te i gaudir, gaudir molt.

S’agraeix la sorpresa i l’aire fresc que aporten noves veus com la de Baltasar. Esperarem, aquí, al permagel, noves escletxes.

70permagel

“Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.” 

 

L’EMPERADOR de Jordi Coca

La Institució de les Lletres Catalanes va escollir “L’Emperador” de Jordi Coca com la millor novel·la publicada entre els anys 1996 i 1998 i vint anys després, l’editorial Comanegra la reedita en una edició commemorativa preciosa.  Es tracta realment d’una història fonda, i que, tot i estar ambientada en la Xina del segle XVII, és totalment atemporal i mereixedora d’una lectura en present.

És en Suen qui escriu aquestes pàgines, qui ens relata el seu viatge des del moment en que decideix abandonar el seu poble de la Xina rural amb un propòsit clar: postrar-se davant de l’Emperador. Amb ell iniciarem aquest viatge mític, aquesta epopeia que ens recorda altres periples clàssics com el del mateix Ulisses. Però també amb ell ens endinsarem en la teranyina de l’home i el poder, on ressonen alguns dels passatges sòrdids de Kafka i el seu castell.

Quina habilitat, la de Coca, convertir aquest text en una forma gairebé perfecta. Quan sembla que res t’és proper, aconsegueix que siguis l’acompanyant còmplice de Suen, per anar on calgui i quan calgui. I en aquest viatge evocador, també el lector, com el protagonista, dubtarà, dels homes, de l’home i de si mateix.

Deia Wagensberg que dubte i error són la base de la ciència. Endinseu-vos, doncs, en la ciència de l’home que proposa aquesta obra. Guardeu un lloc per aquest homenatge als clàssics. A mi, que no m’agrada viatjar, se m’ha ben guanyat.

emperador

 

“No és possible que no hi hagi Emperador… Sempre hi ha un Emperador que ens dirigeix…”

 

EL MAR de Blai Bonet

I com el mar, a glopades, aquest text m’ha sobrepassat. Imatges brutals, passatges que s’aproximen més a la poesia que a la prosa, somnis, mística, sang i deliris. Però no us vull enganyar, enmig de tot això que sembla irreal, hi ha molta terra, molta vida i molt amor.

Bonet no ens parla en cap moment, sempre són els personatges qui directament s’expliquen. No hi ha acotacions però res passa desapercebut. En tot moment hi és present una guerra salvatge, una malaltia horrible i una pulsió de vida devastadora. I Déu, o l’ànsia, o l’angoixa. M’hi he trobat l’existencialisme de Dostoievski, la foscor de la Rodoreda de “La mort i la primavera” i tot un món que a partir d’ara es dirà Blai Bonet.

És en casos com aquest que m’alegro de tenir assignatures pendents de la nostra literatura. Descobrir-lo ara és extraordinari. El món m’ha crescut de cop i no hi ha res millor que tenir camp per córrer.

33_elmar_ne

“La vida és escandalosa com la sang. La gent diu: la sang és escandalosa. És perquè viuen vessant paraules tan llunyament de la vida, que s’escandalitzen de la sang com si sortís d’un altre món. Les morades paraules no són de la nostra carn ni de la nostra sang. Serveixen, només, entre els homes, per a obturar l’irreparable horror de la terra com, de vegades, els homes del camp se posen una grapada de terra damunt el forat que els ha fet la bala d’una escopeta desconeguda, i se pitgen la terra amb la mà, mentre esperen que vagi a aixecar-los algú que també s’ha de morir amb igual o diferent ferida.”

ALGÚ d’Alice McDermott

De les coses més complicades és dir les coses ben dites i que sembli senzill, clar, que no calgui esforç per capir-ho. Alice McDermott té aquest do, aquest geni. “Algú” és un doll de senzillesa explicada de la forma més bella. És una carícia constant.

El relat en primera persona va i ve en el temps de forma desordenada, però no molesta, al contrari, la història es teixeix per dins, sense necessitat de cap línia contínua. Es dibuixen sensacions, s’intueixen escenes i fets viscuts però no tots explicats, i et permet gaudir del text com qui observa un quadre amb atenció.

“Tampoc no tenia ni gota del refinament instintiu del seu germà, van dir.  –Amb ella tot eren daixonses i dallonses –va ser com la van descriure–. Era una ànima dolça –van afegir, mitigant la seva pròpia crueltat–. Però no te la trobaries ballant al Waldorf.”

Un text que té la virtut de ser accessible i tenir la dosi justa de profunditat que el fa àgil i proper. Una història normal que et podria acompanyar sempre i que, inevitablement, et faria somriure.

algú

“Es va moure dins el llit i em va posar el braç al voltant de la cintura, la cara al setí i a les puntes de la falda. Se sentia soroll d’aigua que corria en una altra habitació, una altra porta que es tancava en algun lloc a prop i algunes veus al passadís. El món corrent i apressat tirava endavant i es tancava sobre la felicitat tan fàcilment com es movia per alleujar la pena.”

 

EL FERROCARRIL SUBTERRANI de Colson Whitehead

Promet i no decep. Colson Whitehead ha escrit un llibre extraordinari. Una novel·la que no busca la complaença del lector, que no fa concessions, i això m’agrada. El text t’atrapa des de bon principi i et fa recórrer un túnel fosc i fred en una solitud compartida amb la Cora, una protagonista extraordinària, d’aquelles que no s’obliden.

Admeto que em feia molta mandra llegir un llibre sobre l’esclavitud, admeto que la meva mandra s’alimentava de prejudicis sobre qualsevol literatura sobre el tema. Que sí, que ja ho sé, que les maldats de l’home en aquest món fan feredat i cal parlar-ne, fer-ho córrer, fer cicatriu, fins i tot als que n’estem a milers de quilòmetres en temps i espai.

Però, calla, que precisament aquesta és la qüestió, qui ni tan lluny ni tan enrera. Són aquí. No els grans terratinents i magnats dels camps de cotó del sud dels Estats Units, sinó els que prenen com a propi el poder de decidir qui val i qui no val, qui mereix la llibertat i qui no. Erigits en dèspotes, alguns escollits d’altres imposats, segueixen jugant a un joc macabre amb el beneplàcit col·lectiu que els hi atorguem callant.

Fora mandra. Per això cal llegir “El ferrocarril subterrani”. Perquè els que s’ofeguen al Mediterrani, els que malviuen als CIEs, els que fugen de les guerres i se’ls tanquen totes les portes, els que encara avui són venuts clandestinament, els que troben barreres burocràtiques que els impedeixen escollir com i on volen viure,… Tots ells han pujat al ferrocarril subterrani. I són aquí, ara i aquí.

COBERTAELFERROCARRIL-693x1024

 

“Hi tenia traça fulminant amb la mirada. Alçant la vista des de la roda dels esclaus o des del foc de vidre de la cabana per perforar algú com un dels escarabats o dels àcars de les urnes dels insectes. Les víctimes, com que no esperaven aquell atac tan estrany, sempre claudicaven, reculaven fent tentines, miraven a terra o estiraven els companys per marxar d’allà. Era una lliçó positiva, pensava la Cora, la constatació que l’esclau, l’africà que viu entre vosaltres, també us mira.”