UN VIATGE A L’ÍNDIA de Gonçalo M. Tavares

Enmig d’un debat que no acabarà mai, i que acompanya la quotidianitat de molts dels qui ens agrada llegir, sobre la utilitat o la inutilitat de la lectura, em topo amb aquesta enciclopèdia que conté tots els significats del verb llegir. “Un viatge a l’Índia” és una rara avis entre les publicacions recents en la nostra llengua. Una revisió contemporània de l’Odissea que toca fibra.

“Però s’ha de fugir sempre tot sol, això

és el que aprèn des de ben aviat un home

a qui agradin els llibres.”

És literatura de mirada ample, de la que va més enllà de la dualitat entre realitat i ficció i sobrepassa totes les classificacions possibles. Un llibre que em resisteixo a definir com a novel·la, ja que gairebé és un tractat filosòfic amb molts tocs d’humor i amb gust de thriller.

Desconeixia l’escriptura de Gonçalo M. Tavares i m’ha causat un impacte eixordador.  L’editorial Periscopi inclou en la portada del llibre una cita de Jose Saramago referint-se a l’autor que diu: “No té dret a escriure tan bé amb només 35 anys. Em vénen ganes de pegar-li.” Vaig pensar que exagerava, és clar, però pàgina rera pàgina l’entenc. És el llibre que més he subratllat de la història.

El text s’ha apoderat de mi completament. Com si una gran onada m’arrossegués mar enllà i em balancegés amunt i avall. No n’he tingut cap tipus de control. M’he sentit desbordada per l’estètica del text, per la intensitat dels versos, pels contrasts i els girs constants. Més enllà del fons, que és enorme, la forma és d’una bellesa innegable, i d’una grandesa que ho eclipsa tot.

El tindré a prop perquè caldrà rellegir-lo sovint. Benvingut a la pila dels clàssics.

“I en Bloom va dir, amb el que semblava un enigma: dies

partits per la meitat, com si un temps fos

un terreny: a la primera part del dia es mira

cap a una branca del bosc amb sorpresa,

a la segona part del dia la mateixa branca

és una molèstia: on posar-la?  

Això és estar viu: són dos dies.”

 

 

Anuncis

SANT JORDI 2017 (3r recull de propostes benintencionades)

Seguim, seguim amb més propostes. Torn de la poesia i de tot allò que ve d’arrel. Sóc més de poetes que de poemaris, però tots són portes que cal obrir.

MOLSA d’Anna Gual. He llegit altres poemaris d’ella, i tot, absolutament tot, és preciós. Així que aquest volum, que és l’inici d’una trilogia, és potencialment una joia.

COSMONAUTA de Francesc Garriga. Aquesta és una bona oportunitat per conèixer un dels poetes grans que ha fet aquest país. Una recopilació de tots els seus poemes que el mateix autor va revisar, retallar i gairebé reescriure. Sona bé, sona bé.

LLENGUA ABOLIDA de Maria Mercè Marçal. Per primer cop es recull tota l’obra de Maria Mercè Marçal en un sol volum. L’he llegit i rellegit per parts moltíssimes vegades, poder-la tenir sencera a la prestatgeria sembla que ho faria tot més bonic.

portada_llengua-abolida-poesia-completa_m-merce-marcal-serra_201502260935

OUSE de Mireia Vidal-Conte. Perquè a vegades cal creuar la línia i submergir-se en allò que no coneixem per créixer. Mireia Vidal-Conte m’ha portat a molts punts cecs el meu mapa, així que tornaré a deixar-me dur per aquest recull amb referència Woolfianes.

Alabatre 72_ok

EL LIBRO DE GLORIA FUERTES edició de Jorge de Cascante. Que brutal quan la realitat et sacseja prou com per desmuntar tots els prejudicis que portes al damunt. He obert pàgines aleatòriament d’aquest volum i cada una d’elles m’ha portat a una admiració absoluta. Gran, gran, gran!

gloriafuertes

I em reservo un xic de forces per una última entrada apoteòsica de llibres atemporals, clàssics i imprescindibles que veurà la llum durant la jornada de reflexió.

EL SENYAL DE LA PÈRDUA de Maria-Mercè Marçal

En èpoques convulses en què tot es mou i sembla impossible poder fixar la mirada en res, la poesia sempre és casa. Per això sempre hi torno (si és que n’he marxat mai). Tornar a casa i que es digui Maria-Mercè Marçal. Ella. La pionera en mi. La iniciadora. Ella va obrir una ferida que sé que mai es tancarà. Una ferida que em recorda a tothora qui sóc. I per això, li dec la Vida. La Vida en majúscules.

Són recurrents en la seva poesia les referències a l’experiència del cos. I en aquest cas, es tracta d’un cos emmalaltit, ja que es tracta d’un recull de les reflexions i versos sorgits des del moment en què li diagnostiquen un càncer fins al moment de la seva mort. La seva experiència amb la malaltia i amb una hipotètica mort propera converteixen el diari en un camp obert a experiències fins ara no imaginades per qui conjugava sempre mots vius. El cos com a símbol de la vida i de l’amor convertit en el senyal de la pèrdua.

9788497879798

Poder llegir-la així, de primera mà, en molts casos sense filtres i podent observar les pàgines originals del seu dietari, és un regal. Tan extraordinari és llegir el seu dietari com ho són les cartes que intercanviava amb Jean-Paul Goujon que integren la segona part del llibre. Són una mostra del seu caràcter permanentment reflexiu i de la seva capacitat d’anàlisi i autocrítica.

Més enllà d’això però, com en totes les seves lletres, se’n desprèn una entrega absoluta a l’experiència de viure  i també de morir, amb els cinc sentits i no deslligant-se mai del context polític i social que l’envolta.

Segurament aquesta generositat, pròpia dels grans, és la que m’atrapa cada cop.

“No sé per què escric, però escriure em fa bé. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida -pèrdua, però Vida– per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.”

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

I entremig d’una pausa sanadora, necessito obrir un ull i compartir amb tots vosaltres uns dels versos que sempre m’acompanyen. Avui, que és el dia que han escollit per parlar de poesia en majúscules. Tot si val per escampar-la arreu.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
                                                    
                                                             R.M.Rilke

MIREU-ME BÉ: SÓC L’ALTRE

Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.

                                                                                              Miquel Martí i Pol

Aquest novembre Proa edita el tercer volum de les seves memòries (“Miquel Martí i Pol: amb vidres a la sang“). Perquè qualsevol excusa és bona per recordar alguns dels seus poemes més punyents.