Retalls

“A una dona o a un poema, senzillament els deia: Mira! Sóc viu.”

Stoner (John Williams)

“Tota la meva vida he barrejat les coses. No ho dic amb orgull; més aviat amb resignació continguda. Per més que m’ho he proposat, no he sabut crear compartiments estancs i tot se’m barreja com se m’està barrejant ara que t’escric i les llàgrimes fan de tinta.”

Jo confesso (Jaume Cabré)

“La gent es pren aquesta farsa de debò, malgrat la seva intel·ligència. Aquesta és la seva tragèdia. I pateixen, evidentment, però… en canvi, viuen, viuen una vida real i no imaginària, perquè el sofriment és la vida.”

Els germans Karamàzov (Fiódor Dostoievski)

“Segueixo cercant la manera d’esdevenir la que tant m’agradaria ser, la que seria capaç de ser si… si en el món no hi hagués altra gent.”

Vents més salvatges (Bel Olid)

“No ens calen enemics. Sempre en tenim prou amb nosaltres mateixos per derrotar-nos.”

“”Preferir” no és un verb fet per a ella. Qui no ha après mai a voler, por pot preferir?”

La confessió de la lleona (Mia Couto)

“Qué espantoso es tener una pasión que dicta cada segundo de tu vida y carecer de la valentía moral para desarrollarla.”

“Me alivió mucho permitirme dimitir del puesto de director general de todo el puto universo y, por una vez, ir por ahí sin ser más que una parte de él. Creo que a eso de le llama humildad.”

Instrumental (James Rhodes)

“En sentir l’aire humit i fred, dintre la foscor del carruatge trontollant, se li representà per primera vegada vivament tot el que l’esperava allà, al ball, en els salons resplendents: la música, les flors, les danses, l’emperador, tota la joventut brillant de Petersburg. El que l’esperava era tan bell, que no podia arribar-s’ho a creure, de tan poc com s’adeia amb la impressió de fred, d’esquifiment, de foscor, que feia el cotxe. Solament comprengué tot el que l’esperava quan, en trepitjar la catifa vermella de l’entrada, travessà el vestíbul, es tragué l’abric i al costat de Sònia, davant de la seva mare, pujà entre les flors, l’escala il·luminada. Fins aleshores no recordà com havia de portar-se al ball, i procurà d’adoptar aquell posat majestuós que creia que esqueia a una noia al ball. Però, per sort d’ella, sentia que els ulls se li n’anaven per tots cantons, no distingia res netament, el pols li anava a cent per minut i la sang començava d’afluir-li al cor. No podia prendre les actituds que l’haurien feta ridícula, i pujava, tremolosa d’emoció, provant de dominar-se amb totes les seves forces. Això era precisament el que més li esqueia. Davant i darrera d’ells, els invitats, vestits de gala, anaven entrant tot conversant en veu baixa. Els miralls de l’escala reflectien les dames amb vestits blancs, blaus, rosa, amb diamants i perles als braços i colls nus.”

Guerra i pau (Lev Tolstoi)

“Perquè, vista des de fora, des d’un ésser que hi sigui aliè, la raó simplement és una vasta tautologia. És clar que la raó es validarà a ella mateixa com el primer principi de l’univers. ¿Què més podria fer? ¿Destronar-se? Els sistemes de la raó, com a sistemes de la totalitat, no tenen aquest poder. Si hi hagués una posició des de la qual la raó pogués atacar i destronar-se, ja l’hauria ocupada, altrament, no seria total.“

Les vides dels animals (J.M. Coetzee)

“Se suposava que saltar del tren era una claudicació. Prenies impuls amb el cos i doblegaves els genolls per entrar en un bloc d’aire diferent. Esperaves el no-res. I, en comptes d’això, ¿què et trobes? Una congregació immediata de nous entorns que reclamen la teva atenció d’una manera molt diferent de quan seies al tren i miraves per la finestra. ¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? Sensació que t’estan observant coses que no sabies que existien. Sensació de ser una alteració. La vida que t’envolta arriba a conclusions sobre tu des de punts de mira que tu no pots veure. “

Estimada vida (Alice Munro)

“En el pitjor dels casos és un home, pensava, i els homes tenen dimonis. Tothom té els seus dimonis.”

La veritat del cas Harry Quebert (Joel Dicker)

“Com que pensàvem tan sovint que l’amor ens podia salvar i no teníem altra cosa que l’esforç infructuós de la nostra feina, ens dedicàvem a buscar l’amor amb avidesa. Era el nostre fènix de pa sucat amb oli. Algú havia anunciat el descobriment del seu niu. Ara n’esperàvem l’aparició, el renaixement emplomallat, l’ocell de l’esperança eterna, amb el seu plomatge immortal, convençuts que no existia, però frisosos per creure’ns qualsevol rumor que ho contradigués”

Enamorats (Alfred Hayes)