SANT JORDI 2017 (3r recull de propostes benintencionades)

Seguim, seguim amb més propostes. Torn de la poesia i de tot allò que ve d’arrel. Sóc més de poetes que de poemaris, però tots són portes que cal obrir.

MOLSA d’Anna Gual. He llegit altres poemaris d’ella, i tot, absolutament tot, és preciós. Així que aquest volum, que és l’inici d’una trilogia, és potencialment una joia.

COSMONAUTA de Francesc Garriga. Aquesta és una bona oportunitat per conèixer un dels poetes grans que ha fet aquest país. Una recopilació de tots els seus poemes que el mateix autor va revisar, retallar i gairebé reescriure. Sona bé, sona bé.

LLENGUA ABOLIDA de Maria Mercè Marçal. Per primer cop es recull tota l’obra de Maria Mercè Marçal en un sol volum. L’he llegit i rellegit per parts moltíssimes vegades, poder-la tenir sencera a la prestatgeria sembla que ho faria tot més bonic.

portada_llengua-abolida-poesia-completa_m-merce-marcal-serra_201502260935

OUSE de Mireia Vidal-Conte. Perquè a vegades cal creuar la línia i submergir-se en allò que no coneixem per créixer. Mireia Vidal-Conte m’ha portat a molts punts cecs el meu mapa, així que tornaré a deixar-me dur per aquest recull amb referència Woolfianes.

Alabatre 72_ok

EL LIBRO DE GLORIA FUERTES edició de Jorge de Cascante. Que brutal quan la realitat et sacseja prou com per desmuntar tots els prejudicis que portes al damunt. He obert pàgines aleatòriament d’aquest volum i cada una d’elles m’ha portat a una admiració absoluta. Gran, gran, gran!

gloriafuertes

I em reservo un xic de forces per una última entrada apoteòsica de llibres atemporals, clàssics i imprescindibles que veurà la llum durant la jornada de reflexió.

SANT JORDI 2017 (2n recull de propostes benintencionades)

I anem per la segona entrega de propostes benintencionades. En aquest cas remenant en algunes de les novetats dels últims mesos d’assaig o no ficció, digueu-ni com vulgueu.

L’ART DE LA FICCIÓ de James Salter. Poder sentir parlar els mestres és sempre un privilegi. En aquest cas un conjunt de reflexions sobre el llegir i l’escriure que molts han definit com a imprescindible.

Lartdelaficcio

LA CONQUISTA DEL CEREBRO de Daniel Tammet. Seguim amb els mestres, amb els qui tenen el do de saber i saber explicar-se. Tammet, dotat d’altes capacitats intel·lectuals i diagnosticat d’Asperger és molt hàbil fent partícep al lector de tot el que ell sap del seu cervell, que com diu, és igual que el nostre i cal conèixer. A tot plegat, sumeu-li una edició com sempre preciosa de Blackie Books!

tammet

LA DONA QUE MIRA ELS HOMES QUE MIREN LES DONES de Siri Hustvedt. En un moment catàrtic de literatura catalogada com a feminista no és fàcil triar el gra de la palla. Sempre hi ha risc, però amb aquest títol ple d’intencionalitat se m’ha guanyat.

La-dona-que-mira-els-homes-que-miren-a-les-dones-i1n15404530

 

ÚLTIMS TESTIMONIS de Svetlana Aleksiévitx. Crec que no calen presentacions. Sentir-la, llegir-la, és un luxe. Tot el que diu traspua veritat, d’aquella de la bona, perquè l’ha palpat. No hi ha filtres, la realitat dels qui no tenen veu vessada a raig. És necessari.

Portada-ULTIMS-TESTIMONIS_alta-194x300

 

LAS RIQUEZAS VERDADERAS de Jean Giono. Pareu-ho tot perquè davant del què està editant Errata Naturae no tinc paraules. Perles. Bombolles d’oxigen i esperança en un món que s’ha girat d’esquena a la natura potser pensant que podrà desvincular-se d’allò que el conforma… He triat aquest títol perque Giono és un clàssic i perquè crec que és molt significatiu… però us recomano que us endinseu en el seu catàleg!

Portada_Giono-350x540

 

RELEER A RILKE d’Adam Zagajewski. I aquí em permeto la llicència de posar un llibre que ja tinc gairebé a la butxaca. Perquè és una debilitat que tinc. Rilke. I perquè Acantilado no podia faltar.

releer a rilke

 

Un cop creuats els boscos de la ficció i l’assaig demà hi tornarem amb un passeig per la poesia, i si puc, no vull arribar al dia D sense haver-vos deixat per escrit uns quants d’aquells llibres que sempre poden ser EL llibre de Sant Jordi, els clàssics.

SANT JORDI 2017 (1r recull de propostes benintencionades)

Tornem a encarar els dies en què més recomanacions literàries per hora es produeixen. Així que, amb l’única voluntat d’aportar idees us apropo algunes de les meves lectures potencials pels propers mesos i que formen part del meu mantra prescriptor des de ja.

 

L’HOME DE MAR de Catherine Poulain. La Lili a bord d’un pesquer pels mars d’Alaska. Una dona entre homes. Em sembla molt inspirador i porta el segell d’Edicions 1984!

home de mar

NOSALTRES EN LA NIT de Kent Haruf. L’he fullejat i n’he llegit alguns fragments. La miri per on la miri em tempta. Una d’aquelles histories escrites en veu baixa però que t’omple de tot allò que ens fa grans.

nosaltres en la nit

CLOSCA DE NOU d’Ian McEwan. És l’Ian, i el narrador de la història és un fetus, no hi ha res més a dir, no? S’ha de llegir!

closca de nou

RECORDA QUE MORIRÀS de Ferran Garcia. Tinc tendència a entusiasmar-me fort per aquells llibres que s’endinsen en el patiment i en tot allò que sovint resta ocult, per excessiu. Amb aquest títol és, òbviament, un clar candidat a eixamplar la col·lecció de llibres que no es poden suportar, i que m’encanten.

recorda que moriras

L’ACCIDENTAL d’Ali Smith. Raig Verd sempre té la virtut de sorprendre’m. Vull llegir “L’Accidental” perquè, només havent-lo fullejat, he vist que no està escrit d’una forma convencional, que res és el que sembla,… Així que em guardo aquest as sota la màniga.

Portada_L_ACCIDENTAL_Bookwire-202x300

LA VEGETARIANA de Han Kang. La qualifiquen de novel·la psicològica, no entenc massa l’etiqueta, però si que veig que aborda el fet subversiu i la resistència en una societat que no deixa cap espai que no sigui el propi, el cos, per manifestar-se.  I ens cal, ens cal molt.

vegetariana

 

Demà, més i millor amb algunes propostes d’assaig i no ficció!

 

AQUEST DEU SER EL LLOC de Maggie O’Farrell

No se m’acut millor manera d’iniciar la setmana de recomanacions i possibles per aquest Sant Jordi. Per mi, sense dubte, aquesta és LA recomanació. Em faré pesada (de fet, ja fa setmanes que m’hi recreo) però és el meu deure moral molestar-vos fins que el compreu i el llegiu.

L’Altra Editorial va donar l’oportunitat a aquells lectors que voluntàriament volguessin escriure una ressenya del llibre. M’havien parlat molt bé de Maggie O’Farrell així que em va faltar temps per apuntar-me a la iniciativa tan bon punt es va presentar a les xarxes. Us transcric la ressenya que els hi vaig enviar i que també trobareu a la seva pàgina web juntament amb la dels altres lectors (tots ells entusiasmats!).

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

baixa

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

“Aquest deu ser el lloc” és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

 (He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria al acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat pel que podia passar. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)

 

INCERTA GLÒRIA de Joan Sales

Em planto davant d'”Incerta Glòria” com m’he plantat davant d’allò que no és discutible: és una de les novel·les més impressionants que he llegit. De principi a fi s’alça com un crit capaç de trasbalsar qualsevol existència.

Escrita i reescrita en múltiples ocasions, Sales va dubtar en com estructurar aquesta obra que pot concebre’s com a un conjunt de tres o de quatre parts si s’hi inclou un volum que en les últimes edicions s’ha presentat a part de la resta, “El vent de la nit”. Amb o sense aquesta part l’obra és completa i total. Ho abasta tot.

Cada una de les parts és narrada per un dels personatges principals i ens permet conèixer la realitat de la guerra, la nostra guerra, des de perspectives diferents: el front, la rereguarda i en aquest volum a part, la postguerra. I en aquest periple, la vida. Viscuda inicialment des de la joventut impetuosa que busca i anhela la glòria. Una glòria que és incerta, curta i fugaç. Però com es busca la glòria en temps de guerra quan tot el que t’envolta és mort? On és la guerra sinó dins de tots els homes? On és la glòria sinó en la capacitat de trobar l’amor en la mort?

“¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

“De l’obscè al macabre” és el mantra que sobrevola tota l’obra, en la majoria de casos en boca d’un dels personatges més memorables que hi apareixen: en Juli Soleràs, probablement un alter ego del mateix Sales. Soleràs apareix al llarg de la història oferint monòlegs tan lluminosos com irreverents i d’una profunditat clamorosa. En ell pren veu una joventut estroncada per la guerra i per la manca de sentit.

És innegable la influència de Dostoievski en la prosa de Sales. Al llarg de l’obra hi ha múltiples ecos dels Karamàzov, fins i tot algun aire Raskolnikov, la culpa i l’expiació, la solitud, l’amor i la mort,… La vida sencera feta riu en aquesta voluntat de novel·la total.

 “Tos som de fang, Juli; tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix. Jo he fet coses que… ¡Estic cert que tu no has arribat tan avall! Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…

“Incerta Glòria” no s’acaba mai. S’enquista aquí dins. De l’obscè al macabre…

“Ens podrem mirar mai més a la cara després d’això?” 

 

 

 

 

 

 

 

ENTRE ELS ACTES de Virginia Woolf

Un dels plaers que més por tinc de perdre és la capacitat de meravellar-me, de deixar-me abraçar per allò que se’m fa màgic als ulls i als dits. No puc imaginar-me viure sense els instants en què el món no em cap al món. És per això que m’agrada compartir-ho, perquè per mi és tan vital com l’aire i jo voldria que a tots els ulls hi vessessin els instants.

De cada un en queda un pòsit, un tel, un ble, i conformen a les entranyes una forta sensació que té alguna cosa d’ancestral. Potser em faria alçar la mirada al cel buscant algun intangible però m’atreviria a dir que té més a veure amb els peus que amb el cap, perquè arrencaria a córrer.

I això us ho explico ara, una nit d’hivern que sembla de primavera, en què em feliciten per ser dona i jo em felicito per no haver perdut els ulls.

He llegit “Entre els actes” i us ho volia dir.

entre els actes

“Isabella se sentia empresonada. A través dels barrots de la presó, a través de la boirina soporífica que les desviaven, fletxes esmussades la magolaven; d’amor, després d’odi. A través dels cossos de l’altra gent no sentia distintament ni amor ni odi. Molt conscientment sentia -havia begut vi dolç amb el dinar- desig d’aigua. “Una gerra d’aigua fresca, una gerra d’aigua fresca”, repetia, i veia aigua envoltada de parets de vidre brillant.”

LES DUES AMIGUES d’Elena Ferrante

Una entrada per quatre llibres. Una entrada per una història que dóna per quatre volums i potser algun més, o això hauria volgut. Llegir-los d’una tirada ho ha complicat tot, perquè me n’he alimentat nit i dia. M’han abduït. La Lila i la Lenú al meu cap, allà on fos, allà on mirés i Nàpols a tot arreu.

Ha estat un viatge extraordinari, endins, cap al què comporta créixer, fer-se gran en tots els sentits. Preguntes, dubtes, més preguntes i més dubtes. La necessitat dels altres contra la voluntat de volar sols, per adonar-nos que necessitem de l’altre com a mirall, com a impuls i com a espurna per ser qui haguem de ser, potser no allò que volem ser.

M’ha semblat extraordinària la descripció exhaustiva del paisatge intern de l’amistat entre dues dones i de tots els camins que el recorren. M’ha fascinat la capacitat de plasmar aquelles coses que no son coherents, que no són lineals, que se surten d’allò esperat i que ens sorprenen també a nosaltres, i que, de fet, són la vida.  M’ha agradat que Ferrante ho posi per escrit, perquè son aquelles coses que ens qüestionem i que no sempre volem o podem mostrar als altres. I d’aquí la riquesa psicològica dels personatges, d’aquesta història i la veracitat que desprèn pàgina a pàgina.

“Haviem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per substracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes (···). Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el.” (Les dues amigues #3 Una fuig l’altra es queda)

El fil narratiu, sempre en la veu de la Lenú, aborda la vida amb tota la seva amplitud, no per compartiments sinó tota de cop, tal com és viscuda. Això genera una història exempta de contextualitzacions i descripcions supèrflues. És a partir de les reflexions d’ella que construïm i reconstruïm el mapa vital que ella mateixa s’explica on tracta l’amor i l’amistat de tu a tu, sense floritures. Implacable.

“Sóc el que sóc i no puc fer res més que acceptar-me; vaig néixer així, en aquesta ciutat, amb aquesta llengua, sense diners; donaré el que pugui donar, agafaré el que pugui agafar, suportaré el que s’hagi de suportar” (Les dues amigues #2 Història del nou cognom)

Ferrante ha bolcat en aquestes pàgines tot un món. Un món ple de d’injustícies, de revoltes, de lluites, de renuncies, viscut i patit en femení. No hi he trobat cap llacuna, hi ha canvis, moments més i menys intensos, però per mi, ha estat una simfonia perfecta que ressonarà per temps.

“Només en les males novel·les la gent pensa sempre les coses correctes, diu sempre les coses correctes, cada efecte te la seva causa, hi ha els que són simpàtics i els antipàtics, els bons i els dolents, al final tot et consola.” (Les dues amigues #4 La nena perduda)