AQUEST DEU SER EL LLOC de Maggie O’Farrell

No se m’acut millor manera d’iniciar la setmana de recomanacions i possibles per aquest Sant Jordi. Per mi, sense dubte, aquesta és LA recomanació. Em faré pesada (de fet, ja fa setmanes que m’hi recreo) però és el meu deure moral molestar-vos fins que el compreu i el llegiu.

L’Altra Editorial va donar l’oportunitat a aquells lectors que voluntàriament volguessin escriure una ressenya del llibre. M’havien parlat molt bé de Maggie O’Farrell així que em va faltar temps per apuntar-me a la iniciativa tan bon punt es va presentar a les xarxes. Us transcric la ressenya que els hi vaig enviar i que també trobareu a la seva pàgina web juntament amb la dels altres lectors (tots ells entusiasmats!).

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

baixa

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

“Aquest deu ser el lloc” és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

 (He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria al acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat pel que podia passar. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)

 

INCERTA GLÒRIA de Joan Sales

Em planto davant d'”Incerta Glòria” com m’he plantat davant d’allò que no és discutible: és una de les novel·les més impressionants que he llegit. De principi a fi s’alça com un crit capaç de trasbalsar qualsevol existència.

Escrita i reescrita en múltiples ocasions, Sales va dubtar en com estructurar aquesta obra que pot concebre’s com a un conjunt de tres o de quatre parts si s’hi inclou un volum que en les últimes edicions s’ha presentat a part de la resta, “El vent de la nit”. Amb o sense aquesta part l’obra és completa i total. Ho abasta tot.

Cada una de les parts és narrada per un dels personatges principals i ens permet conèixer la realitat de la guerra, la nostra guerra, des de perspectives diferents: el front, la rereguarda i en aquest volum a part, la postguerra. I en aquest periple, la vida. Viscuda inicialment des de la joventut impetuosa que busca i anhela la glòria. Una glòria que és incerta, curta i fugaç. Però com es busca la glòria en temps de guerra quan tot el que t’envolta és mort? On és la guerra sinó dins de tots els homes? On és la glòria sinó en la capacitat de trobar l’amor en la mort?

“¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

“De l’obscè al macabre” és el mantra que sobrevola tota l’obra, en la majoria de casos en boca d’un dels personatges més memorables que hi apareixen: en Juli Soleràs, probablement un alter ego del mateix Sales. Soleràs apareix al llarg de la història oferint monòlegs tan lluminosos com irreverents i d’una profunditat clamorosa. En ell pren veu una joventut estroncada per la guerra i per la manca de sentit.

És innegable la influència de Dostoievski en la prosa de Sales. Al llarg de l’obra hi ha múltiples ecos dels Karamàzov, fins i tot algun aire Raskolnikov, la culpa i l’expiació, la solitud, l’amor i la mort,… La vida sencera feta riu en aquesta voluntat de novel·la total.

 “Tos som de fang, Juli; tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix. Jo he fet coses que… ¡Estic cert que tu no has arribat tan avall! Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…

“Incerta Glòria” no s’acaba mai. S’enquista aquí dins. De l’obscè al macabre…

“Ens podrem mirar mai més a la cara després d’això?” 

 

 

 

 

 

 

 

ENTRE ELS ACTES de Virginia Woolf

Un dels plaers que més por tinc de perdre és la capacitat de meravellar-me, de deixar-me abraçar per allò que se’m fa màgic als ulls i als dits. No puc imaginar-me viure sense els instants en què el món no em cap al món. És per això que m’agrada compartir-ho, perquè per mi és tan vital com l’aire i jo voldria que a tots els ulls hi vessessin els instants.

De cada un en queda un pòsit, un tel, un ble, i conformen a les entranyes una forta sensació que té alguna cosa d’ancestral. Potser em faria alçar la mirada al cel buscant algun intangible però m’atreviria a dir que té més a veure amb els peus que amb el cap, perquè arrencaria a córrer.

I això us ho explico ara, una nit d’hivern que sembla de primavera, en què em feliciten per ser dona i jo em felicito per no haver perdut els ulls.

He llegit “Entre els actes” i us ho volia dir.

entre els actes

“Isabella se sentia empresonada. A través dels barrots de la presó, a través de la boirina soporífica que les desviaven, fletxes esmussades la magolaven; d’amor, després d’odi. A través dels cossos de l’altra gent no sentia distintament ni amor ni odi. Molt conscientment sentia -havia begut vi dolç amb el dinar- desig d’aigua. “Una gerra d’aigua fresca, una gerra d’aigua fresca”, repetia, i veia aigua envoltada de parets de vidre brillant.”

LES DUES AMIGUES d’Elena Ferrante

Una entrada per quatre llibres. Una entrada per una història que dóna per quatre volums i potser algun més, o això hauria volgut. Llegir-los d’una tirada ho ha complicat tot, perquè me n’he alimentat nit i dia. M’han abduït. La Lila i la Lenú al meu cap, allà on fos, allà on mirés i Nàpols a tot arreu.

Ha estat un viatge extraordinari, endins, cap al què comporta créixer, fer-se gran en tots els sentits. Preguntes, dubtes, més preguntes i més dubtes. La necessitat dels altres contra la voluntat de volar sols, per adonar-nos que necessitem de l’altre com a mirall, com a impuls i com a espurna per ser qui haguem de ser, potser no allò que volem ser.

M’ha semblat extraordinària la descripció exhaustiva del paisatge intern de l’amistat entre dues dones i de tots els camins que el recorren. M’ha fascinat la capacitat de plasmar aquelles coses que no son coherents, que no són lineals, que se surten d’allò esperat i que ens sorprenen també a nosaltres, i que, de fet, són la vida.  M’ha agradat que Ferrante ho posi per escrit, perquè son aquelles coses que ens qüestionem i que no sempre volem o podem mostrar als altres. I d’aquí la riquesa psicològica dels personatges, d’aquesta història i la veracitat que desprèn pàgina a pàgina.

“Haviem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per substracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes (···). Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el.” (Les dues amigues #3 Una fuig l’altra es queda)

El fil narratiu, sempre en la veu de la Lenú, aborda la vida amb tota la seva amplitud, no per compartiments sinó tota de cop, tal com és viscuda. Això genera una història exempta de contextualitzacions i descripcions supèrflues. És a partir de les reflexions d’ella que construïm i reconstruïm el mapa vital que ella mateixa s’explica on tracta l’amor i l’amistat de tu a tu, sense floritures. Implacable.

“Sóc el que sóc i no puc fer res més que acceptar-me; vaig néixer així, en aquesta ciutat, amb aquesta llengua, sense diners; donaré el que pugui donar, agafaré el que pugui agafar, suportaré el que s’hagi de suportar” (Les dues amigues #2 Història del nou cognom)

Ferrante ha bolcat en aquestes pàgines tot un món. Un món ple de d’injustícies, de revoltes, de lluites, de renuncies, viscut i patit en femení. No hi he trobat cap llacuna, hi ha canvis, moments més i menys intensos, però per mi, ha estat una simfonia perfecta que ressonarà per temps.

“Només en les males novel·les la gent pensa sempre les coses correctes, diu sempre les coses correctes, cada efecte te la seva causa, hi ha els que són simpàtics i els antipàtics, els bons i els dolents, al final tot et consola.” (Les dues amigues #4 La nena perduda)

SORTIR A ROBAR CAVALLS de Per Petterson

“Sortir a robar cavalls” és la història d’un home, en Trond, que decideix retirar-se a passar la seva vellesa a una cabana al bosc. Un bosc noruec. Un bosc ple de silencis, d’ulls que observen, de vents que recorden,… En el seu afany per fer del bosc la seva llar acaba confrontat amb el seu passat en recordar episodis de la seva infància.  I així Per Petterson va desgranant la història d’en Trond en dos temps diferents.

He sentit dir alguna vegada que la terra ens fa com som. Potser només així es pot comprendre l’esperit que impregna aquest llibre. Una mimetització total dels personatges, de la història, amb el paisatge. Un silenci dens aclapara tot el relat i gairebé et permet sentir les passes damunt la neu, la remor viva del riu i fins i tot la respiració tosca d’en Trond.

M’agrada aquest silenci que permet que hi ressonin aquelles coses que només gosem dir-nos en veu baixa. Perquè ningú surt indemne de la infància i tots, en algun moment o altre ens hem de mirar als ulls. Potser només ens caldrà un somriure còmplice per fer-la nostra d’un glop, potser no en tindrem prou i ens caldrà algun cop de coll. Ara, estic convençuda que només així serem capaços d’alçar la mirada, i llavors si, fugir de les petjades i sortir a robar cavalls.

sortir-a-robar-cavalls

“El pare va tancar la porta amb balda i tots tres vam tirar avall en fila índia, amb les eines sota el braç o a l’espatlla, el pare al davant i jo al darrere, cap al riu i les dues piles de troncs. El sol brillava i feia espurnejar l’aigua, que baixava alta després dels aiguats dels darrers dos dies. Podria haver estat la imatge perfecta d’aquell estiu  i de tot el que havíem fet plegats, si no fos que jo coixejava molt d’una cama, i tot perquè dintre meu, no gaire lluny d’on tenia l’ànima, creia jo, hi havia alguna cosa desgastada i cansada que debilitava els panxells i les cuixes, i per això no podien portar tot el pes que els tocava.”

UN HOME ENAMORAT de Karl Ove Knausgard

Comencem un nou any posant un peu davant de l’altre, xino xano, sense grans escarafalls ni grans propòsits, però amb la voluntat de caminar molts llibres, de resseguir-ne tots els paisatges, de remuntar-ne tots els rius.

I m’agrada començar aquest 2017 agafada a un nou volum de les memòries de Knausgard. Perquè m’agrada anar trampejant amb en Karl Ove, en aquest paisatge que dibuixa tan comú, tan normal i tan profund alhora. Perquè llegir la seva lluita és conèixer uns pams més del seu espai, intern i extern, i aquest acaba convertint-se en un univers cada cop més proper on no s’hi està del tot malament. Potser perquè compartim algun d’aquests racons que quan veiem en els altres ens semblen sòrdids. Ara, aviat algú s’haurà de posar a treballar seriosament en la possibilitat d’encunyar el verb “knausgarejar” i tot seria molt més fàcil.

En aquest segon volum, “Un home enamorat”, s’obre una finestra a un Karl Ove que desemboca a una crisi personal. De fet, penso que potser això de crisi haurà de deixar d’alarmar-nos, i sinó, que aixequi la mà qui pugui alçar la mà i dir que viure no és crisi. Pot quedar més bonic si diem que viure és canvi, però anem allà mateix. Bé, tornem-hi. Karl Ove, 40 anys, dona, fills i reflexió. Es desencadena la temptació de fer balanç, d’analitzar si el que tenim és el que volem. I com sempre, Knausgard ens delecta explicant-nos amb tot detall com es va enamorar de la dona que seria la mare dels seus fills i com avança, trampejant dificultosament a traves d’una selva de dubtes, frustracions i autoenganys. La vida, la vida normal posada per escrit.

Ha estat molt bonic llegir com Knausgard s’enamora. Feu-ho.

“La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l’ull que mirava. Si l’ull veia l’aigua que hi havia pertot arreu a les pel·lícules de Tarkovski -per exemple, que convertia el món en una mena de terrari, on tot degotava i lliscava, surava i corria, on tots els personatges es podien fondre i només quedaven les tasses de cafè en una taula, omplint-se a poc a poc amb la pluja que queia, davant d’un fons de vegetació verda i intensa, gairebé amenaçadora, sí-, llavors l’ull també era capaç de veure com les mateixes profunditats existencials i salvatges es desplegaven en la vida de cada dia. Perquè érem de carn i sang, tendons i ossos, i al nostre voltant creixien les plantes i els arbres, brunzien els insectes, volaven els ocells, els núvols solcaven el cel i queia la pluja. L’ull que donava sentit al món era una possibilitat constant, però gairebé sempre preferíem una altra cosa, o almenys això era el que passava a les nostres vides.”

home-enamorat

“Vaig caminar sense rumb per sota els arbres, entre clapes de llum i ombra, envoltat per les aromes càlides del bosc, pensant que estava al mig de la meva vida. No de la vida en el sentit d’edat, no a la meitat del camí de la vida, sinó al mig de la meva existència.

El cor em tremolava.”

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA de Gerbrand Bakker

Que les coses importants passen sense adonar-nos-en, sense avisar, això ja ho sabíem, però cada cop que ens ho recorden sembla que la vida ens creix i que de cop tornem a la casella de sortida, i que ara serà la bona, que tot serà més viu i més intens. Fins a la propera.

“Les pereres fan la flor blanca” és una petita història que parla de grans coses. Amb una tranquil·litat i calma aparents, Bakker desplega una història escrita amb un llenguatge senzill capaç de crear atmosferes molt intenses on la relació entre els protagonistes, una família formada per un pare, els seus tres fills i una mare absent, ho omple tot.

M’han agradat els diàlegs, les veus, els silencis, i com d’un joc de nens se’n fa un món on imperen les mateixes regles: l’atzar. I malgrat que no sempre ens juga a favor no hi ha drama, no hi ha llàgrimes. El dolor ho sobrevola tot i et fa viure la història amb una contenció gairebé insuportable.

Raig Verd, com sempre, és garantia. Tingueu algú a prop, us caldrà una abraçada.

les-pereres-fan-la-flor-blanca

“No milloràvem. Ni nosaltres ni en Gerson. Tant hi feia quants cops hi juguéssim, o que ens marquéssim el mateix objectiu unes quantes vegades seguides. Sempre era difícil. Al cap de deu intents, encara et costava trobar la cisterna d’aigua de pluja. Cada vegada era diferent. Pensem que és pels sorolls. Sempre són diferents. Vent fort, brisa, un cotxe que passa, ocells (sobretot els bernats pescaires, que criden d’aquella manera als arbres alts que hi ha al voltant del cementiri), cavalls que es posen a trotar a l’altra banda de la rasa quan et veuen. O potser és pel temps. Sol, plugim, aiguats, neu, calamarsa. Era cada dia diferent. Cada vegada que jugàvem a Negre, era com si comencéssim de zero. Com si el temps que passàvem amb els ulls oberts ens contaminés el joc.”