HOMENATGE A CATALUNYA de George Orwell

Era octubre del 2017. Era aquell octubre que no oblidaré mai, quan llegia Orwell. Enmig d’una onada que encara ara soc incapaç de descriure sense cloure fort els punys, el seu relat em va donar terra.

Hi llegia el valor i el compromís que ell, com tants altres voluntaris i brigadistes internacionals, mantenien amb uns ideals que defensarien prou com per implicar-se en una guerra d’un país que no era el seu. Llegia atònita. Em meravellava mentre no podia dormir perquè per mi, lo extraordinari era haver de llevar-me a les 4 del matí per defensar una escola i poder votar.

Orwell descriu les anades i vingudes del front, la organització i desorganització de les columnes i milícies republicanes, les dificultats, l’avorriment, la por i l’absurd d’una guerra que travessava la vida dels homes i les dones de dalt a baix. I passaven els dies d’octubre i entre carrer i carrer i carrer clamàvem contra el feixisme i per la República. I dins meu ressonaven Orwell i la seva lluita i Rodoreda i les seves flors, però res gaire fàcil de digerir, ni la guerra, ni les flors, ni aquella pena tan fonda tenien cap virtut.

Van ser dies de llegir poc i a poc a poc. Fins ara tampoc no n’he volgut escriure. No pas perquè ara hagi passat prou temps per comprendre aquesta maregassa que encara no ha conclòs, sinó perquè Orwell ha fet pòsit i aquella terra que em va donar a l’octubre m’ha fermat els peus. És un testimoni extraordinari de la Catalunya i de la Barcelona dels anys de la guerra, i és, sens dubte, un bastió més de la lluita contra el feixisme que ara porto impresa a la pell.

9788499301020

 

“Ara els feixistes havien emplaçat una metralladora. La vèiem com escopia foc, com un correcames, a cent o dos-cents metres de nosaltres; les bales ens passaven per damunt amb uns espetecs seguits, glacials. Aviat vam haver traginat prou sacs de terra per formar-ne un petit parapet darrere el qual els pocs homes que ens trobàvem en aquella banda de la posició ens podíem ajeure i disparar. Jo em vaig agenollar darrere d’ells. Un projectil de morter xiulà per damunt nostre i esclatà en terra de ningú. Un perill més, encara trigarien uns minuts a afinar la punteria. Ara que ja havíem acabat de barallar-nos amb aquells maleïts sacs de terra, la cosa resultava bastant divertida, en certa manera: el soroll, la fosca, les fogonades que s’atansaven i els nostres disparant contra les fogonades… Fins i tot tenies temps de pensar una mica. Recordo que em vaig preguntar si estava espantat i que vaig decidir que no.”

L’EMPERADOR de Jordi Coca

La Institució de les Lletres Catalanes va escollir “L’Emperador” de Jordi Coca com la millor novel·la publicada entre els anys 1996 i 1998 i vint anys després, l’editorial Comanegra la reedita en una edició commemorativa preciosa.  Es tracta realment d’una història fonda, i que, tot i estar ambientada en la Xina del segle XVII, és totalment atemporal i mereixedora d’una lectura en present.

És en Suen qui escriu aquestes pàgines, qui ens relata el seu viatge des del moment en que decideix abandonar el seu poble de la Xina rural amb un propòsit clar: postrar-se davant de l’Emperador. Amb ell iniciarem aquest viatge mític, aquesta epopeia que ens recorda altres periples clàssics com el del mateix Ulisses. Però també amb ell ens endinsarem en la teranyina de l’home i el poder, on ressonen alguns dels passatges sòrdids de Kafka i el seu castell.

Quina habilitat, la de Coca, convertir aquest text en una forma gairebé perfecta. Quan sembla que res t’és proper, aconsegueix que siguis l’acompanyant còmplice de Suen, per anar on calgui i quan calgui. I en aquest viatge evocador, també el lector, com el protagonista, dubtarà, dels homes, de l’home i de si mateix.

Deia Wagensberg que dubte i error són la base de la ciència. Endinseu-vos, doncs, en la ciència de l’home que proposa aquesta obra. Guardeu un lloc per aquest homenatge als clàssics. A mi, que no m’agrada viatjar, se m’ha ben guanyat.

emperador

 

“No és possible que no hi hagi Emperador… Sempre hi ha un Emperador que ens dirigeix…”

 

EL MAR de Blai Bonet

I com el mar, a glopades, aquest text m’ha sobrepassat. Imatges brutals, passatges que s’aproximen més a la poesia que a la prosa, somnis, mística, sang i deliris. Però no us vull enganyar, enmig de tot això que sembla irreal, hi ha molta terra, molta vida i molt amor.

Bonet no ens parla en cap moment, sempre són els personatges qui directament s’expliquen. No hi ha acotacions però res passa desapercebut. En tot moment hi és present una guerra salvatge, una malaltia horrible i una pulsió de vida devastadora. I Déu, o l’ànsia, o l’angoixa. M’hi he trobat l’existencialisme de Dostoievski, la foscor de la Rodoreda de “La mort i la primavera” i tot un món que a partir d’ara es dirà Blai Bonet.

És en casos com aquest que m’alegro de tenir assignatures pendents de la nostra literatura. Descobrir-lo ara és extraordinari. El món m’ha crescut de cop i no hi ha res millor que tenir camp per córrer.

33_elmar_ne

“La vida és escandalosa com la sang. La gent diu: la sang és escandalosa. És perquè viuen vessant paraules tan llunyament de la vida, que s’escandalitzen de la sang com si sortís d’un altre món. Les morades paraules no són de la nostra carn ni de la nostra sang. Serveixen, només, entre els homes, per a obturar l’irreparable horror de la terra com, de vegades, els homes del camp se posen una grapada de terra damunt el forat que els ha fet la bala d’una escopeta desconeguda, i se pitgen la terra amb la mà, mentre esperen que vagi a aixecar-los algú que també s’ha de morir amb igual o diferent ferida.”

ALGÚ d’Alice McDermott

De les coses més complicades és dir les coses ben dites i que sembli senzill, clar, que no calgui esforç per capir-ho. Alice McDermott té aquest do, aquest geni. “Algú” és un doll de senzillesa explicada de la forma més bella. És una carícia constant.

El relat en primera persona va i ve en el temps de forma desordenada, però no molesta, al contrari, la història es teixeix per dins, sense necessitat de cap línia contínua. Es dibuixen sensacions, s’intueixen escenes i fets viscuts però no tots explicats, i et permet gaudir del text com qui observa un quadre amb atenció.

“Tampoc no tenia ni gota del refinament instintiu del seu germà, van dir.  –Amb ella tot eren daixonses i dallonses –va ser com la van descriure–. Era una ànima dolça –van afegir, mitigant la seva pròpia crueltat–. Però no te la trobaries ballant al Waldorf.”

Un text que té la virtut de ser accessible i tenir la dosi justa de profunditat que el fa àgil i proper. Una història normal que et podria acompanyar sempre i que, inevitablement, et faria somriure.

algú

“Es va moure dins el llit i em va posar el braç al voltant de la cintura, la cara al setí i a les puntes de la falda. Se sentia soroll d’aigua que corria en una altra habitació, una altra porta que es tancava en algun lloc a prop i algunes veus al passadís. El món corrent i apressat tirava endavant i es tancava sobre la felicitat tan fàcilment com es movia per alleujar la pena.”

 

EL FERROCARRIL SUBTERRANI de Colson Whitehead

Promet i no decep. Colson Whitehead ha escrit un llibre extraordinari. Una novel·la que no busca la complaença del lector, que no fa concessions, i això m’agrada. El text t’atrapa des de bon principi i et fa recórrer un túnel fosc i fred en una solitud compartida amb la Cora, una protagonista extraordinària, d’aquelles que no s’obliden.

Admeto que em feia molta mandra llegir un llibre sobre l’esclavitud, admeto que la meva mandra s’alimentava de prejudicis sobre qualsevol literatura sobre el tema. Que sí, que ja ho sé, que les maldats de l’home en aquest món fan feredat i cal parlar-ne, fer-ho córrer, fer cicatriu, fins i tot als que n’estem a milers de quilòmetres en temps i espai.

Però, calla, que precisament aquesta és la qüestió, qui ni tan lluny ni tan enrera. Són aquí. No els grans terratinents i magnats dels camps de cotó del sud dels Estats Units, sinó els que prenen com a propi el poder de decidir qui val i qui no val, qui mereix la llibertat i qui no. Erigits en dèspotes, alguns escollits d’altres imposats, segueixen jugant a un joc macabre amb el beneplàcit col·lectiu que els hi atorguem callant.

Fora mandra. Per això cal llegir “El ferrocarril subterrani”. Perquè els que s’ofeguen al Mediterrani, els que malviuen als CIEs, els que fugen de les guerres i se’ls tanquen totes les portes, els que encara avui són venuts clandestinament, els que troben barreres burocràtiques que els impedeixen escollir com i on volen viure,… Tots ells han pujat al ferrocarril subterrani. I són aquí, ara i aquí.

COBERTAELFERROCARRIL-693x1024

 

“Hi tenia traça fulminant amb la mirada. Alçant la vista des de la roda dels esclaus o des del foc de vidre de la cabana per perforar algú com un dels escarabats o dels àcars de les urnes dels insectes. Les víctimes, com que no esperaven aquell atac tan estrany, sempre claudicaven, reculaven fent tentines, miraven a terra o estiraven els companys per marxar d’allà. Era una lliçó positiva, pensava la Cora, la constatació que l’esclau, l’africà que viu entre vosaltres, també us mira.”

LA MORT I LA PRIMAVERA de Mercè Rodoreda

“Deia passo…i tot queda. L’home que viu entre la terra i l’aire i és fet d’aigua i viu presoner com el riu que té terra a sota i aire a sobre. El riu és com un home. Sempre pel mateix camí assenyalat, i si de vegades el riu vessa com el cor d’un home quan no pot més, una llei el torna a conduir.” 

Fa dies, per no dir setmanes, que llegeixo molt i escric poc. Que llegeixo gairebé sense alçar el cap, dins la closca. Quan acabo (que no acabo), m’espanta obrir massa la boca, veure massa ulls, perquè no vull que s’escapi res del que ha passat aquí dins. Ho guardo, ho reservo, ho covo. I aquí bull, creix i sedimenta.

I hi torno.

Hi torno.

Passen els dies i aquest silenci, que se m’ha fet imprescindible em diu que això és irreversible, que se m’han girat els ulls, que tan hi veig a dins com a fora i que la necessitat és la vida, i que no m’hi resistiré.

He llegit “La mort i la primavera”. He travessat el riu. I ara, caminaré aquest bosc, fins que em colguin.

68lamortilaprimavera

“Era allò… No res: un deix de vida. Ho sé ara. M’ha costat d’aprendre. Era aquella cosa que ve però mai quan jo ho vull… que per tornar a tenir una estona… el moment d’un respir o d’un morir… no el record. El record no val. De debò.”

 

 

 

 

EN LLOC SEGUR de Wallace Stegner

Quan alguna cosa s’esquerda, quan he de contenir el plor, quan el vent bufa massa fort, quan no sóc capaç de veure’m, quan voldria i no vol,  llavors, enyoro ser a casa. No enyoro quatre parets, enyoro casa. I la casa no la porto a sobre, la casa la porto a dins. Una casa que batega, que s’eixampla i es contrau. Una casa que acull, que creix, que cus. És un lloc segur.

Els llibres poden convertir-se en un doll de saba i vida, en una font inesgotable de recolliment. Els llibres em són casa. No tots, és clar, però si els que fan que m’oblidi de que estic llegint.

Wallace Stegner ha afegit un replà en aquest casalot en construcció permanent i m’ha presentat uns personatges memorables que fa dies que enyoro. L’amor i l’amistat són la vida i crec que pocs llibres m’ho han explicat tan bé.

en lloc segur

“Durant un parell de segons ens vam quedar quiets per acostumar els ulls a la foscor. El cor pujava i baixava en onades, la música passava de sopranos a tenors i baixos i tornava a pujar, realment joiós, tan joiós que la sang remuntava el vol mirant d’atrapar el compàs. Més d’un cop havíem cantat aquell Himne a l’alegria a la sala de la casa de Wisconsin dels Lang amb en Dave Stone al piano i res més que amics a la vista, pensant que el futur era un repte que afrontaríem quan arribés. Exaltat, vaig unir-me al cor i vaig baixar les escales bramant. 

Ningú més no s’hi va sumar. Vam trobar dues cadires. Jo vaig aturar el meu clamor. La cara de la Sally, rosada a la llum del foc, semblava compungida. La Charity era només un perfil amagat dins la gran butaca. En silenci, vam deixar que l’alegria es cantés tota sola.”

ENTRE DOS SILENCIS d’Aurora Bertrana

L’escriptura és i ha estat per molts un camp de cura o una necessitat terapèutica. Davant de la tragèdia  i del dolor a vegades no podem fer més que moure els braços i clamar al cel fins que som capaços de posar-hi ordre i paraula.

Aurora Bertrana explica que van haver de passar uns anys abans no va poder escriure sobre el que va viure a Étobon. Va arribar-hi amb una missió humanitària després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu d’ajudar a la reconstrucció del poble que havia quedat sense homes, tots ells afusellats un 27 de setembre fatídic.

Bertrana conviurà entre les dones del poble i el fantasma dels seus homes, una experiència que en aquest llibre es transforma en una reflexió intensa i continuada entorn del cor de l’home, del bé i del mal.

És sens dubte un camí de dol que deixa al descobert la necessitat de donar veu al silenci d’uns i altres. És, també, un clam esperançador, malgrat que la seva lectura no pugui més que compungir-nos, però és imprescindible que siguem capaços d’explicar-nos les ferides.

3_entre_dos_silencis

“Els fantasmes dels meus desenganys i contratemps s’esvaïen per donar pas a nous fantasmes; jo no he sabut viure sense fantasmes, sense quimeres. No he sabut viure sense morts…”

 

LA VEGETARIANA de Han Kang

Tots sabrem reconèixer en les nostres vides punts d’inflexió, moments en què fem que tot canviï, de forma, de llum o de perspectiva. A vegades empesos per les circumstàncies de l’entorn, per factors que no hem pogut controlar.  A vegades, però, perquè fem un pas endavant i decidim arriscar el que tenim, poc o molt, i ens afirmem en els dubtes, la por i la llibertat per equivocar-nos o per encertar-la.

La Yeonghye deixa de menjar carn. Aquesta decisió acaba sent símbol de moltes petites lluites i esdevé un mirall per molts dels personatges secundaris i també pel propi lector. No pel fet de menjar o no menjar carn com a resposta, sinó per la radicalitat de la pregunta o les preguntes que planteja.

La Yeonghye deixa de menjar carn: quins són els límits de la nostra llibertat? On és la frontera entre la realitat i la subjectivitat? Són la vida i la mort les dues úniques cares de la moneda? Podem assegurar que el cos és realment nostre? I no s’acaben. Les preguntes que m’ha plantejat aquesta lectura han estat moltes i en múltiples direccions. Un autèntic laberint de dissidències.

La Yeonghye deixa de menjar carn.  Aquest és l’eix d’un canvi que l’afecta radicalment a ella i a tot el seu entorn immediat. El seu cos es fa trinxera de molts conflictes, un dels fonamentals és sobre la identitat. I sembla impossible pensar la identitat sense prendre la paraula, però així ho fa Han Kang, tota la novel·la s’explica des de l’òptica de l’altre, mai la protagonista pren la paraula, només quan explica els seus somnis.

I de tot plegat, que em donarà per moltes re-lectures, en trec una gran conclusió: no abandonis mai cap lluita que et sigui justa. Sóc el que llegeixo, i el que faig, i el que penso, i el que dic.

Així que pensa, respira i camina.

vegetariana

“Allò en què encara crec és només en el meu pit. M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta -les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada- són armes que poden matar o ferir qualsevol. Però els pits no. Encara podré resistir mentre tingui aquests pits rodons. Encara ho puc suportar. Però… no sé per quin motiu els pits se m’aprimen cada cop més. Ja no són rodons. I això, per què? Per què m’estic aprimant tant? Tota jo m’estic tornant punxeguda, però… per apunyalar què?”

 

 

 

PROFESSIÓ DEL PARE de Sorj Chalandon

Fa uns anys que Sorj Chalandon va entrar en l’òrbita dels meus referents literaris. Primer, amb “Retorn a Killybegs” i després amb “La quarta paret”, dues històries sobre la brutalitat de la guerra, qualsevol guerra.

Aquest cop, a “Professió del pare” la guerra és a dins de casa. Una casa fosca, tancada, claustrofòbica i opressiva, on regna el pare de l’Émile Choulans, el protagonista d’aquesta història. Hi regnen la seva violència i els seus deliris patològics, que van des de creure que és un agent de la CIA fins a planejar l’assassinat de Charles De Gaulle.  Aquestes circumstàncies convertiran la infantesa de l’Émile en un conjunt esperpèntic de crits, cops i missions secretes.

És, sens dubte, una novel·la colpidora, encara més quan sabem que està inspirada en la infància de l’autor. No hi ha elements sobrers ni paraules supèrflues. Els cops són directes i les paraules fan mal. La solitud és immensa.

Demà, 10 d’octubre, és el Dia mundial de la Salut Mental, malgrat que se n’hagi suspès la celebració degut a la situació excepcional que viu Catalunya aquests dies. Tot i així, m’ha semblat el millor moment per compartir aquesta lectura, un exemple de com pot arribar a convertir-se en un infern qualsevol trastorn mental no tractat.

“El pare havia llençat el pollastre de Nadal i les escombraries i les papillotes de xocolata regalades per la companyia dels transports públics. Per això la mare va decidir fer pasta, amb una bona salsa de tomàquet. Jo m’havia posat una camisa i uns pantalons de pijama. Vaig anar a la finestra. Durant la nit havia nevat. El sorral era blanc, les bardisses, les voreres, el sostre dels cotxes. Vaig enretirar la mà de la finestra glaçada. En el baf del vidre, l’empremta del meu palmell dibuixava una forma semblant a un cor.

-¿Émile?

Em vaig girar. La mama havia plorat. No gaire. Ella no feia mai res en excés. Un dolor a la punta dels peus. Va obrir els braços, no era un dels seus gestos habituals. Vaig dubtar. I després m’ho vaig refugiar.

-Bon Nadal, fill meu.”