Descobrir que una de les meves passions és parlar entusiasmadament de la meva última lectura ha estat un gran què. He sortit de l’armari i m’he pres la llibertat de fer-ho per escrit.
Perquè, la felicitat només és real quan és compartida*, i així sóc immensament feliç.
*Christopher McCandless a “Into the wild”. Obra mestra.
Soc el que llegeixo 
M’agrada MOLT la frase amb què t’has descrit. I el dibuix (és de Q Blake, oi?), molt encertat!!
Ara veig que fa força q no publiques… Espero q només sigui un impasse!!
Si! És de Quentin Blake! Un mestre! I en aquest cas és la Matilda, personatge de Roald Dahl, un altre mestre, el culpable de que no pugui viure sense llibres a prop.
Està sent un parèntesi més llarg del que volia, però tornaré! 😉
Gràcies!!
Això! Torna!! I sí, en R. Dahl és molt gran!!
Ostres noia, la frase d’en Chris McCandless i la imatge de la Matilda només entrar… Mare meva, som ànimes bessones!!
“Into the wild” per mi també és gairebé una obra mestra.
T’he deixat un comentari sobre en Knausgard, l’estic devorant. Bona nit!
T’he descobert pel Twitter. Si fos més impulsiva, només amb la cita de Ponç Pons hauria clicat a seguir-te, però he mirat una miqueta i crec que no és només un gest impulsiu 🙂 (Tinc les cartes de Rilke a la pila!)
Que bé, Laura! Moltes gràcies!