LA CONFESSIÓ DE LA LLEONA de Mia Couto

Hi ha moltes, moltíssimes, cites i frases cèlebres que vinculen la lectura i el viatjar, que posen l’accent en la capacitat evocadora de les paraules i de com llegint-les podem transportar-nos a mons distants i diferents al nostre. Quin poder el de la paraula i quin poder els de qui la dominen!

Mia Couto és un d’ells. Domina la paraula i l’impregna de terra, de la seva terra. Ens transporta a l’Àfrica, al màgic poble de Kulumani. És allà on una lleona causa estralls matant les dones del poble. I és una veu de dona qui ens en farà el lament. A aquesta veu s’hi contraposa la del caçador que ha contractat l’administrador per acabar amb la felina. Aquestes dues veus s’entrellacen, trobant-se i allunyant-se com els meandres d’un riu.

I és un plaer deixar-se portar per aquest riu de paraules. La terra i el riu símbols del que es veu i el que no es veu, del que hi és i el que no hi és. El text sencer és un trànsit entre dos mons on viure i morir són  vasos comunicants d’una realitat colpidora. 

Amb un simbolisme exuberant, “La confessió de la lleona” és una novel·la que cal llegir a molts nivells. És la veu rebel de la dona oprimida, la invitació a replantejar la nostra relació amb la natura, un vot pel llegat i la tradició orals… I és, també, un cant a arremangar-se els pantalons, a treure les urpes, a baixar riu avall i encarar les nostres pors.

El mateix Couto, fa unes setmanes, en el marc del festival MOT afirmava que escriure “La confessió de la lleona” va ser un acte necessari per fer front a les seves pors, que d’alguna manera, responia a la necessitat de retrobar-se amb el seu instint de supervivència. I de quina manera! Fent de la brutalitat un poema bell i oníric.

la confessió de la lleona

“I, de sobte, és allà: la lleona! Ve a beure en aquella suau riba del riu. Em contempla sense por ni trasbals. Com si m’esperés des de fa molt, aixeca el cap i em clava fonda la seva inquisidora mirada. No hi ha tensió en el seu posat. Sembla que em reconegui. Més que això: la lleona em saluda, amb respecte de germana. Ens entretenim en aquesta contemplació mútua i, a poc a poc, un religiós sentiment d’harmonia s’instal·la en mi. 

Sadollada la set, la lleona s’estira com si volgués que un altre cos li sortís del cos. Després, es va enretirant lentament, la cua balancejant-se com un pèndol pelut, cada pas una carícia a la superfície de la terra. Somric, amb incontinguda vanitat. Tothom es pensa que són lleons mascles el que amenaça el poble. No ho són. És aquesta lleona, delicada i femenina com una ballarina, majestuosa i sublim com una deessa, és aquesta lleona la que tant de terror ha escampat per tota la contrada. Homes poderosos, guerrers proveïts de sofisticades armes: tot s’han inclinat, esclaus de la por, vençuts per la seva pròpia impotència.”

 

Anuncis

ELS NOSTRES NOMS de Dinaw Mengestu

Tranquila i subtil història d’amor que cau damunt del lector com la pluja fina, que va calant. Des de la senzillesa Mengestu crea atmosferes tènues on sembla que calgui parlar fluix, perquè tot plegat és delicat i preciós.

Empapat de nostàlgia, “Els nostres noms” és un relat en somort. Narrat en la veu de dos dels personatges principals, l’Isaac i la Helen, és un text que entrellaça dos mons. Un és a l’Àfrica, l’altre a l’Oest Mitjà, als Estats Units. A cada un d’aquests dos móns el protagonista innegable de la història hi té un peu i part del cor. Un cor forjat a partir dels clàssics de la literatura universal, però també de la voluntat de revolta i del foc de les armes. 

Des de la contenció, que és present al llarg del llibre, Mengestu aconsegueix arribar lluny deixant palès que les histories d’amor també poden llegir-se en veu baixa.

els nostres noms

“Afortunadament, teníem la nit del nostre bàndol. De seguida que la llum va començar a minvar, l’Isaac es va relaxar. Sabia que no hauríem d’esperar gaire més; ningú no volia ser al mig de la carretera, de nit, ni tan sols els soldats que patrullaven els carrers. Si eres lluny de casa quan es feia fosc, no hi havia res al món que et semblés més cruel que un sol ponent, sobretot si era un d’espectacular, amb vestigis prims de núvols porpra i vermell al voltant. La bellesa en moments com aquell era un recordatori de la indiferència de la Natura… o, per als fidels, de Déu. Com més gran l’esplendor, més terrible l’absència i el terror que l’acompanyava.”