UN HOME ENAMORAT de Karl Ove Knausgard

Comencem un nou any posant un peu davant de l’altre, xino xano, sense grans escarafalls ni grans propòsits, però amb la voluntat de caminar molts llibres, de resseguir-ne tots els paisatges, de remuntar-ne tots els rius.

I m’agrada començar aquest 2017 agafada a un nou volum de les memòries de Knausgard. Perquè m’agrada anar trampejant amb en Karl Ove, en aquest paisatge que dibuixa tan comú, tan normal i tan profund alhora. Perquè llegir la seva lluita és conèixer uns pams més del seu espai, intern i extern, i aquest acaba convertint-se en un univers cada cop més proper on no s’hi està del tot malament. Potser perquè compartim algun d’aquests racons que quan veiem en els altres ens semblen sòrdids. Ara, aviat algú s’haurà de posar a treballar seriosament en la possibilitat d’encunyar el verb “knausgarejar” i tot seria molt més fàcil.

En aquest segon volum, “Un home enamorat”, s’obre una finestra a un Karl Ove que desemboca a una crisi personal. De fet, penso que potser això de crisi haurà de deixar d’alarmar-nos, i sinó, que aixequi la mà qui pugui alçar la mà i dir que viure no és crisi. Pot quedar més bonic si diem que viure és canvi, però anem allà mateix. Bé, tornem-hi. Karl Ove, 40 anys, dona, fills i reflexió. Es desencadena la temptació de fer balanç, d’analitzar si el que tenim és el que volem. I com sempre, Knausgard ens delecta explicant-nos amb tot detall com es va enamorar de la dona que seria la mare dels seus fills i com avança, trampejant dificultosament a traves d’una selva de dubtes, frustracions i autoenganys. La vida, la vida normal posada per escrit.

Ha estat molt bonic llegir com Knausgard s’enamora. Feu-ho.

“La vida quotidiana, que ens podia aixafar com un peu trepitjant un cap, també ens podia deixar extasiats. Tot depenia de l’ull que mirava. Si l’ull veia l’aigua que hi havia pertot arreu a les pel·lícules de Tarkovski -per exemple, que convertia el món en una mena de terrari, on tot degotava i lliscava, surava i corria, on tots els personatges es podien fondre i només quedaven les tasses de cafè en una taula, omplint-se a poc a poc amb la pluja que queia, davant d’un fons de vegetació verda i intensa, gairebé amenaçadora, sí-, llavors l’ull també era capaç de veure com les mateixes profunditats existencials i salvatges es desplegaven en la vida de cada dia. Perquè érem de carn i sang, tendons i ossos, i al nostre voltant creixien les plantes i els arbres, brunzien els insectes, volaven els ocells, els núvols solcaven el cel i queia la pluja. L’ull que donava sentit al món era una possibilitat constant, però gairebé sempre preferíem una altra cosa, o almenys això era el que passava a les nostres vides.”

home-enamorat

“Vaig caminar sense rumb per sota els arbres, entre clapes de llum i ombra, envoltat per les aromes càlides del bosc, pensant que estava al mig de la meva vida. No de la vida en el sentit d’edat, no a la meitat del camí de la vida, sinó al mig de la meva existència.

El cor em tremolava.”

ELS NOSTRES NOMS de Dinaw Mengestu

Tranquila i subtil història d’amor que cau damunt del lector com la pluja fina, que va calant. Des de la senzillesa Mengestu crea atmosferes tènues on sembla que calgui parlar fluix, perquè tot plegat és delicat i preciós.

Empapat de nostàlgia, “Els nostres noms” és un relat en somort. Narrat en la veu de dos dels personatges principals, l’Isaac i la Helen, és un text que entrellaça dos mons. Un és a l’Àfrica, l’altre a l’Oest Mitjà, als Estats Units. A cada un d’aquests dos móns el protagonista innegable de la història hi té un peu i part del cor. Un cor forjat a partir dels clàssics de la literatura universal, però també de la voluntat de revolta i del foc de les armes. 

Des de la contenció, que és present al llarg del llibre, Mengestu aconsegueix arribar lluny deixant palès que les histories d’amor també poden llegir-se en veu baixa.

els nostres noms

“Afortunadament, teníem la nit del nostre bàndol. De seguida que la llum va començar a minvar, l’Isaac es va relaxar. Sabia que no hauríem d’esperar gaire més; ningú no volia ser al mig de la carretera, de nit, ni tan sols els soldats que patrullaven els carrers. Si eres lluny de casa quan es feia fosc, no hi havia res al món que et semblés més cruel que un sol ponent, sobretot si era un d’espectacular, amb vestigis prims de núvols porpra i vermell al voltant. La bellesa en moments com aquell era un recordatori de la indiferència de la Natura… o, per als fidels, de Déu. Com més gran l’esplendor, més terrible l’absència i el terror que l’acompanyava.”

ENAMORATS d’Alfred Hayes

He de confessar que m’agraden el llibres que parlen d’amor. Però no d’amor, sinó d’Amor. De l’Amor en majúscules que et submergeix en el tumultuós món de les anades i vingudes, de les pors, de les passions, dels inicis però també dels finals. I crec que “Enamorats” és una dosi justa i mesurada per saciar a qualsevol lector amb aquestes inquietuds.

Curt però intens, s’endinsa en una relació de parella fins a nivells poc habituals en la literatura comú. Els personatges, sobretot el protagonista des de qui observem els fets, es mostren en totes les seves dimensions, aportant una visió extremadament palpable de les relacions.

És una radiografia perfecta de l’amor, però sobretot, del desamor.

enamoratsalfredhayes

“I m’imagino que ella, d’una manera abstrusa i enrevessada, també va experimentar, malgrat tot, la sensació de la seva irrealitat. Ella també sabia que les paraules que pronunciàvem amb facilitat o amb entrebancs no deien mai la veritat; potser també li semblava tot una mica sospitós.  No obstant això, segons l’ortodòxia dels petons i del desig, aparentment estàvem enamorats; considerant els senyals, la gelosia, l’afany de possessió, els rampells de passió, la necessitat recíproca, aparentment ens estimàvem. Fèiem tanta pinta d’enamorats com la que poden fer els enamorats; i si ara incideixo en el fet que, d’alguna manera, en algun lloc, hi havia una mena de mentida, una mena de simulacre, que en algun racó del nostre interior els violents escarafalls ressonaven amb un punt d’ironia, i que, sota la superfície, hi havia un altre motiu per al que dèiem i el que fèiem, potser només és perquè, com les dones després del part, no sabem restablir la realitat del nostre dolor, i ens resistim a creure que fóssim nosaltres els que vam cridar a la maternitat, els que vam clavar les ungles als llençols o els que vam acabar amb el front amarat de suor, i qui sap si un sentiment tan intens, al capdavall, ens fa experimentar una sensació d’irrealitat tan punyent com si mai haguéssim sentit res.” 

L’ALTRA de Marta Rojals

Aquest llibre, ja quan va sortir em va fer venir salivera… pinta bé! I realment les expectatives s’han vist superades amb escreix.
És la història de l’Anna. I és, aparentment, una història ben normal. Vida de parella, conflictes familiars, dilemes laborals, i el que marca la diferència: un remolí interior de pensaments i sentiments exposats pel gaudi del lector. És, realment, un personatge deliciosament treballat.
Una escriptura brillant: refinada i sense escrúpols. Perquè el llibre és així d’ambivalent. D’una banda, entra suau i dolçament dins el lector atrapant-lo, segurament, amb poques resistències. De l’altra, et planta davant dels nassos tot allò que puguis esperar i desesperar sense miraments. I això és el que m’agrada. Perquè dins d’una escriptura senzilla hi ha encriptats mil matisos que converteixen cada pàgina en un laberint per tots els sentits. I això és un altre valor afegit de la novel·la: t’atrapa amb tots els sentits.
Els detalls hi tenen un paper molt important. Petits tresors que omplen la novel·la d’imatges i fotografies fàcilment reconeixibles. Diàlegs críptics que es barregen dins d’un discurs aparentment ordenat, que t’obliguen a una lectura atenta. És, sens dubte, una gran alenada d’aire fresc dins del panorama català, i des de ja, tinc ganes de més! 
  

“Des del final del Bord, s’ha cregut mereixedora de cada dolor que ha hagut d’oblidar a la vida. Però quan aconseguia oblidar-ne un, li’n venia un altre com caigut del cel. El nou dolor queia sobre una muntanya de dolor antic, i aleshores ella enterrava l’últim a palades, procurant no mirar. A continuació, ja sabia què havia de fer: treballar, riure una gràcia del Nel, posar el rentaplats, netejar el lavabo, anar a comprar. No ha sigut. No ha passat. Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s’escurça amb el temps. L’Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d’adults, se’ns faria una agonia. Pel principi invers, l’acumulació de dolors, viscuda dins d’una percepció temporal d’infant, se’ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l’Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l’emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat.” 

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 “Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d’anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d’una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n’estava fora.” 
 
 “El pelegrinatge insòlit de Harold Fryés una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d’ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 
 
No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s’amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m’agraden, aquells que punxen, que t’obliguen a seguir llegint, sigui l’hora que sigui.  
 
La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d’un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d’amor, una recerca de l’amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.
Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira
 

SAUL I PATSY de Charles Baxter

“Saul i Patsy” és la recepta perfecta. La vida en parella, la crítica social, els fills, l’amor, l’amistat, la introspecció, la desesperança, l’entusiasme, l’humor,… tot en la justa mesura i untat amb el millor dels estils literaris. Baxter aconsegueix que qualsevol pugui apropar-se a uns personatges que traspúen una humanitat tangible, i en el fons, crec que som molts els lectors que acabem el llibre desitjant, algun dia, poder anar a trucar la porta de ca la Patsy i en Saul per fer una partida de scrabble

El binomi que representen els personatges principals és tan extraordinari que aconsegueix que el lector pugui identificar dins seu un Saul i una Patsy i que cada un dels seus pesaments ressoni dins seu amb força. Aquest és un dels encants de Baxter i fa del llibre un plaer.

“Saul i Patsy” és, clarament, un dels llibres que més m’atreveixo a recomanar amb fervor i entusiasme. Una petita joia.


“Saul, va pensar Patsy, era com una d’aquelles pastes dolces que de bon començament sembla que no en tens mai prou: les devores. I després, quan ja n’has tingut prou, et vols deslliurar d’aquella addicció, però no pots, no hi ha manera d’aturar-se. Aquells dònuts farcits de melmelada no desapareixeran mai de la teva vida, perquè en un moment determinat t’havies delit per ells. Lentament però implacablement, t’acabaran engreixant.”





CONTRA EL VENT DEL NORD de Daniel Glattauer

    vital
           fresc
                  clar
                       àgil 
                   intens
              addictiu
        excitant
              sorprenent
                    intrigant
                              trist 
                                   irònic
                                         divertit
                                                alegre
                                                       emocionant
                                                                 evocador
                                                          romàntic
                                                    impulsiu
                                                         necessari
                                                                 original transparent flexible interessant dolç lleuger
                                                                             ÉS UN LLIBRE D’AMOR



“L’endemà
Sense assumpte
Benvolguda Emmi, te n’adones, que no sabem absolutament res l’un de l’altre? Creem fantasies virtuals, ens dibuixem unes fotos robot imaginàries. Plantegem preguntes amb l’al·licient que quedaran per respondre. Despertar la curiositat de l’altre i no satisfer-la mai per mantenir-lo en suspens, ho fem per esport. Tractem de llegir entre línies, entre paraules, aviat potser entre lletres. Ens esforcem tant com podem per fer una justa avaluació de l’altre i, al mateix temps, posem la màxima cura a no revelar res essencial de nosaltres mateixos. Què vol dir «res essencial»? Res de res, encara no ens hem explicat res de la nostra vida, del dia a dia, del que podria ser important per a algun de nosaltres. 
Ens comuniquem en un espai buit. Hem fet el gest de confessar a quina activitat professional ens dediquem. Tu em faries en teoria una bona pàgina web, a canvi dels (mals) psicogrames lingüístics que et faig jo a la pràctica. Això és tot. Per una revisteta d’àmbit restringit sabem que tots dos som a la mateixa gran ciutat. Però tret d’això? Res. Al nostre entorn no hi ha ningú més. Vivim en llocs indeterminats. No tenim edat. No tenim cara. No distingim entre la nit i el dia, estem al marge del temps. Només tenim les nostres pantalles, cadascun estrictament i secretament la seva, i una afició en comú: tots dos ens interessem per un estrany. Bravo! Pel que fa a mi, t’ho declaro: sento un enorme interès per tu, estimada Emmi! No sé pas per què, però sé que hi ha hagut un motiu indiscutible. També sé que aquest interès és absurd. No resistiria mai una trobada, tant se val l’aspecte i l’edat que tinguis, o quina part del considerable encís dels teus emails podries aportar a una eventual trobada, o si a les cordes vocals, a les pupil·les, a les comissures dels llavis i a les aletes del nas tens tanta gràcia com el que expresses per escrit. Pel que sospito, l’única i exclusiva font d’aquest «enorme interès» és la bústia electrònica. I em penso que qualsevol temptativa de deixar que surti d’aquí seria un gran error.
Ara la meva pregunta clau, estimada Emmi: vols que t’escrigui més missatges? (Aquest cop, una resposta clara seria d’allò més deferent.) Molt i molt afectuosament, Leo”