LA GRAN MARXA d’E.L. Doctorow

“La gran marxa” és una novel·la que explica uns fets ocorreguts durant la guerra de secessió americana. El general William Sherman encapçala una comitiva de més de 60.000 soldats que avançarà cap a l’est travessant Geòrgia i fins arribar a les Carolines, lluitant contra les forces confederades. La gran marxa saqueja i crema les plantacions del sud, crema i destrossa les infraestructures, mentre recull un degoteig constant de població negra alliberada, de refugiats blancs, i altre gent que s’afegeix a una comitiva que acaba representant tot un país a la deriva.

Doctorow s’endinsa en cada un dels personatges que conformen la marxa: blancs o negres, homes o dones, lliures o captius. En tots cerca allò que els humanitza davant del lector, allò que permet que la compassió aparegui i et plantegi dilemes morals prou profunds com per plantejar-te que, potser, et trobes davant d’un gran llibre, d’una gran història.

No és una novel·la històrica on trobar un relat fidel d’allò que va ser, sinó que és una mirada profunda cap a la intimitat d’una guerra, cap a tot allò que no es mostra davant les càmeres i que converteix cada personatge en l’heroi i el malvat alhora.

Doctorow és un dels grans i aconsegueix transformar una barbàrie en una gran història d’amor i humanitat. És sens dubte, una de les seves novel·les més brillantment construïdes i inspiradores.

“Mattie es va sentir abatuda de veure la casa tan buida. El sol brillava per les finestres nues i il·luminava el trespol com si la vida hagués fet marxa enrere i ella tornés a ser una núvia en una mansió acabada de fer i sense mobles, i amb un marit que li feia un cert respecte i li doblava l’edat. Es va preguntar com és que en John sabia que la guerra els tocaria de ple. De fet, ell no ho sabia pas, però era un home a qui l’èxit semblava donar motius per creure’s més llest que la majoria de la gent. Era un home que imposava, amb aquell pit ample i el caparrot de pèl blanc rebel. No discuteixis amb mi, Mattie. Han perdut vint o trenta mil homes per prendre aquella ciutat. Això es paga car. Si tu fossis un general, amb un boig de president, ¿et quedaries aquí, de braços plegats? ¿On aniries? ¿A Augusta? ¿A Mason? ¿I per on passarà, si no és per aquests turons? I no esperis que, això que anomenen exèrcit rebel, hi pugui fer res. Però, si m’equivoco, Déu ho vulgui, digues, ¿què hi perdré?”

EL COS HUMÀ de Paolo Giordano


En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s’amaga un jove escriptor que, amb cara de “gendre perfecte”, té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 
I així, a partir d’una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d’un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d’això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l’experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.
D’altra banda, és sublim l’exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,… tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s’embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s’ha de dir així, és bèstia.  

“Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 


Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu .”