SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 2ª Part

Doncs seguim el periple per arribar al Sant Jordi amb un recull de llibres especials, allunyats de la novel·la i propers a mons personals i íntims, i que, precisament per això, poden ser un perfecte llibre de Sant Jordi. 
Un viatge a la infància d’una de les artistes més polifacètiques dels nostres temps. Des de la música, passant per la pintura, la fotografia i la literatura, Patti Smith presenta aquest llibre com una mirada alegre i poètica als seus anys d’infantesa. Tot un caramel!
No podia obviar la poesia d’aquest camí, i Joana Raspall és, aquest any més que mai, l’opció perfecta per enfonsar-se un cop més en l’estètica de les paraules i els sentiments. I perquè no dir-ho, aquest recull té una portada Espectacular, amb majúscules. 









I en aquesta extranya relació, un llibre tan inesperat com imprescindible. Un àlbum il·lustrat de Marta Altés (que gran!) exquisit, que reivindica la llibertat i la generositat com a únics valors per sumar. Una joia de la literatura infantil que difícilment podré resistir-me a comprar!









Així, tal qual, una barreja ben estrambòtica, però que forma part del camí dels possibles, així que, esperant per la següent entrega, a gaudir de la dolçor que desprenen tots tres!

Anuncis

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d’Anna Altisén

Quan vaig deixar de ser natura lleugera” és un relat en primera persona de la vivència personal de l’autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una “autopatografia”. I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 
Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d’es d’una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d’un punt de l’obra: de buidar-se’n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l’ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
 
 
“És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m’entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l’equilibri emocional, no s’edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m’hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m’hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n’avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi.