LA CIUTAT I LA CASA de Natalia Ginzburg

No havia llegit res de Natalia Ginzburg, només me n’havia arribat un eco lleuger però persistent, i aquest llibre, La ciutat i la casa me’l van regalar ja fa un temps sota la sentència: “T’enamoraràs de la Ginzburg”.

I no podia ser de cap altra manera. La ciutat i la casa ha resultat el retorn al caliu dels bons llibres, d’aquells que vols tenir a prop. Llegir les cartes que conformen aquesta història ha estat un fet deliciós, fins al punt d’haver de tancar el llibre en certs moments per deixar espai a un ampli somriure que necessitava sortir, un gran: això sí.

L’autora construeix una història que es mou entre Roma i Amèrica del Nord, transitant entre la vida d’una colla d’amics a mitjans dels 80. I els anys passen, i entre silencis, desitjos i mancances, és el lector qui reconstrueix aquest mosaic del que en resulta un tot commovedor.

Ginzburg és magistral en la pulcritud del text, en poques paraules hi cap tot, i sorprèn com els personatges tenen tanta profunditat sense cap altra veu que els expliqui que la pròpia. I res de floritures, la vida és així.

La ciutat i la casa és un d’aquells llibres que ha entrat per la porta gran a la llista de llibres que regalaré compulsivament als qui estimo. Enamoreu-vos-en, si us plau.

CARTES A MILENA de Franz Kafka

K

No sé com posar-me a escriure sobre aquest home. Els millors i els pitjors moments davant d’un llibre els he viscut amb ell.

Pensant-hi em faig extremadament dispersa i incapaç de posar marcs i límits, ni tan sols al pensament, perquè al capdavall, posar paraules és delimitar tot aquest riu que hi ha aquí dins. Davant de la dificultat, cediré i escriuré sense filtres, sense tenir gaire cura de tot el que aquest riu pot fer caure o arrossegar.

K va entrar a la meva vida lectora en forma d’escarabat, va acompanyar-me en hores fosques de parets i laberints, i finalment, m’ha obert les portes a un amor impensable. És possible que aquell que millor ha descrit l’angoixa, la grisor, el pou… sigui capaç d’escriure les cartes d’amor més aclaparadores?

El que és més excepcional d’aquest “Cartes a Milena” és que et permet compartir trajecte amb K en un vaivé emocional, en aquest seu interior convuls. És un privilegi trobar oberta aquesta porta als diàlegs interiors, les proclames a Milena, els dubtes, la por, la por, la por,… De fet, el que m’ha sobrepassat com a lectora i m’ha convertit en devota ha estat l’absència de lluïment, tan simple com: vull posar el meu cap damunt la teva falda. I això fa un món, una vida, perquè no pot ser de cap altra manera.

I tan dolç i tan amarg. Franz i Milena han esdevingut dues òrbites que comparteixen uns mesos, uns anys, alguns dels quals es condensen en aquestes cartes de les que només llegim les que van de K a M. Molt d’agrair que l’editorial Quid Pro Quo hagi afegit en aquesta edició les cartes que M va dirigir a Max Brod, amic íntim de K a qui mai estarem prou agraïts. Aquestes últimes acaben de donar forma a la personalitat d’un dels grans genis literaris del segle XX.

Cartes_a_Milena

Llegiu això, per favor, i no em digueu res més, que jo no puc assumir-ho, encara:

”                                                                                               [Praga, 17 de juliol del 1920]

Ja sabia què hi hauria a la carta, és darrere de gairebé totes les cartes, és als teus ulls −què no es distingiria en un fons tan clar?−, és a les arrugues del teu front, ja ho sabia, de la mateixa manera que un, que ha passat tot el dia darrere els porticons tancats, immers en una mena de son-somni-por-angoixa, al vespre obre les finestres i naturalment no se sorprèn, i ja sabia que ara seria fosc, una foscor meravellosa i profunda. I veig com et tortures i et retorces i no te’n surts i −calem foc al polvorí!− no te’n sortiràs mai, i ho veig i no puc dir: queda’t on ets. Però tampoc no dic el contrari. Estic davant teu i miro els teus pobres ulls estimats (sí que és miserable la foto que m’has enviat, una tortura mirar-la, una tortura a la qual un se sotmet cent vegades al dia, i en canvi, per desgràcia, és un tresor que seria capaç de defensar davant de deu homes forts), i jo en realitat sóc fort, com tu escrius, tinc una certa força que, per definir-la breument i sense concretar, consisteix en la meva falta de sentit musical. Que, d’altra banda, tampoc no és tan gran perquè ara mateix pugui continuar escrivint. Se m’enduen unes ones de dolor i amor i m’apartes d’escriure.

                                                                                                                             F                          

 

 

EL SENYAL DE LA PÈRDUA de Maria-Mercè Marçal

En èpoques convulses en què tot es mou i sembla impossible poder fixar la mirada en res, la poesia sempre és casa. Per això sempre hi torno (si és que n’he marxat mai). Tornar a casa i que es digui Maria-Mercè Marçal. Ella. La pionera en mi. La iniciadora. Ella va obrir una ferida que sé que mai es tancarà. Una ferida que em recorda a tothora qui sóc. I per això, li dec la Vida. La Vida en majúscules.

Són recurrents en la seva poesia les referències a l’experiència del cos. I en aquest cas, es tracta d’un cos emmalaltit, ja que es tracta d’un recull de les reflexions i versos sorgits des del moment en què li diagnostiquen un càncer fins al moment de la seva mort. La seva experiència amb la malaltia i amb una hipotètica mort propera converteixen el diari en un camp obert a experiències fins ara no imaginades per qui conjugava sempre mots vius. El cos com a símbol de la vida i de l’amor convertit en el senyal de la pèrdua.

9788497879798

Poder llegir-la així, de primera mà, en molts casos sense filtres i podent observar les pàgines originals del seu dietari, és un regal. Tan extraordinari és llegir el seu dietari com ho són les cartes que intercanviava amb Jean-Paul Goujon que integren la segona part del llibre. Són una mostra del seu caràcter permanentment reflexiu i de la seva capacitat d’anàlisi i autocrítica.

Més enllà d’això però, com en totes les seves lletres, se’n desprèn una entrega absoluta a l’experiència de viure  i també de morir, amb els cinc sentits i no deslligant-se mai del context polític i social que l’envolta.

Segurament aquesta generositat, pròpia dels grans, és la que m’atrapa cada cop.

“No sé per què escric, però escriure em fa bé. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida -pèrdua, però Vida– per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.”

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 “Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d’anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d’una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n’estava fora.” 
 
 “El pelegrinatge insòlit de Harold Fryés una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d’ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 
 
No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s’amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m’agraden, aquells que punxen, que t’obliguen a seguir llegint, sigui l’hora que sigui.  
 
La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d’un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d’amor, una recerca de l’amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.
Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira
 

CARTES A UN JOVE POETA de Rainer Maria Rilke

No fa gaires dies em demanaven quin era el meu llibre preferit, en el supòsit que només pugués escollir-ne un. No vaig poder respondre, em sembla inimaginable quedar-me només amb un. Cada llibre té el seu moment, i cada moment el seu llibre.
Però potser no és cap disbarat si dic que si que n’hi ha un, que sempre m’acompanya, que em torna a commoure cada cop que l’obro, sigui a la pàgina que sigui. I que em faria trontollar, la seva absència.
Cartes a un jove poeta” és un petit recull de les cartes que es van intercanviar Rilke i Franz Xaver Kappus, un jove aprenent de l’art de la poesia. Així l’aprenent demana consells al mestre i s’enceta entre ells un diàleg sobre la creació artística en general i l’escriptura en particular. Són, en el fons, reflexions sobre el què, el com i el perquè d’escriure que arriben al lector transformades en reflexions sobre la vida, l’amor i la mort.

Per mi és, sens dubte, un imprescindible.

 

“Potser no serveix de res que jo ara comenti detalladament les seves paraules; perquè el que podria dir sobre la seva tendència al dubte o sobre la seva incapacitat de posar d’acord la vida exterior i la interior, o sobre totes les altres coses que l’oprimeixen, és allò que ja li he dit sempre: sempre el meu desig que vulgui trobar prou paciència dintre seu per resistir, i prou simplicitat per creure; que vulgui guanyar més i més confiança envers el que és difícil, i envers la seva soledat entre els altres. I pel que fa a la resta, deixi que la vida li esdevingui. Cregui’m: la vida té raó, en tots els casos.”