EL SENYAL DE LA PÈRDUA de Maria-Mercè Marçal

En èpoques convulses en què tot es mou i sembla impossible poder fixar la mirada en res, la poesia sempre és casa. Per això sempre hi torno (si és que n’he marxat mai). Tornar a casa i que es digui Maria-Mercè Marçal. Ella. La pionera en mi. La iniciadora. Ella va obrir una ferida que sé que mai es tancarà. Una ferida que em recorda a tothora qui sóc. I per això, li dec la Vida. La Vida en majúscules.

Són recurrents en la seva poesia les referències a l’experiència del cos. I en aquest cas, es tracta d’un cos emmalaltit, ja que es tracta d’un recull de les reflexions i versos sorgits des del moment en què li diagnostiquen un càncer fins al moment de la seva mort. La seva experiència amb la malaltia i amb una hipotètica mort propera converteixen el diari en un camp obert a experiències fins ara no imaginades per qui conjugava sempre mots vius. El cos com a símbol de la vida i de l’amor convertit en el senyal de la pèrdua.

9788497879798

Poder llegir-la així, de primera mà, en molts casos sense filtres i podent observar les pàgines originals del seu dietari, és un regal. Tan extraordinari és llegir el seu dietari com ho són les cartes que intercanviava amb Jean-Paul Goujon que integren la segona part del llibre. Són una mostra del seu caràcter permanentment reflexiu i de la seva capacitat d’anàlisi i autocrítica.

Més enllà d’això però, com en totes les seves lletres, se’n desprèn una entrega absoluta a l’experiència de viure  i també de morir, amb els cinc sentits i no deslligant-se mai del context polític i social que l’envolta.

Segurament aquesta generositat, pròpia dels grans, és la que m’atrapa cada cop.

“No sé per què escric, però escriure em fa bé. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida -pèrdua, però Vida– per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.”

Anuncis

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 “Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d’anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d’una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n’estava fora.” 
 
 “El pelegrinatge insòlit de Harold Fryés una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d’ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 
 
No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s’amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m’agraden, aquells que punxen, que t’obliguen a seguir llegint, sigui l’hora que sigui.  
 
La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d’un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d’amor, una recerca de l’amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.
Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira
 

CARTES A UN JOVE POETA de Rainer Maria Rilke

No fa gaires dies em demanaven quin era el meu llibre preferit, en el supòsit que només pugués escollir-ne un. No vaig poder respondre, em sembla inimaginable quedar-me només amb un. Cada llibre té el seu moment, i cada moment el seu llibre.
Però potser no és cap disbarat si dic que si que n’hi ha un, que sempre m’acompanya, que em torna a commoure cada cop que l’obro, sigui a la pàgina que sigui. I que em faria trontollar, la seva absència.
Cartes a un jove poeta” és un petit recull de les cartes que es van intercanviar Rilke i Franz Xaver Kappus, un jove aprenent de l’art de la poesia. Així l’aprenent demana consells al mestre i s’enceta entre ells un diàleg sobre la creació artística en general i l’escriptura en particular. Són, en el fons, reflexions sobre el què, el com i el perquè d’escriure que arriben al lector transformades en reflexions sobre la vida, l’amor i la mort.

Per mi és, sens dubte, un imprescindible.

 

“Potser no serveix de res que jo ara comenti detalladament les seves paraules; perquè el que podria dir sobre la seva tendència al dubte o sobre la seva incapacitat de posar d’acord la vida exterior i la interior, o sobre totes les altres coses que l’oprimeixen, és allò que ja li he dit sempre: sempre el meu desig que vulgui trobar prou paciència dintre seu per resistir, i prou simplicitat per creure; que vulgui guanyar més i més confiança envers el que és difícil, i envers la seva soledat entre els altres. I pel que fa a la resta, deixi que la vida li esdevingui. Cregui’m: la vida té raó, en tots els casos.”