SOLITUD de Víctor Català

A la biblioteca, altre cop, bado entre llibres, absorta. Miro i remiro unes estanteries plenes de llibres que s’alineen fent sanefes cromàtiques algunes de les quals em sé de memòria. Girant el cap, ara cap aquí, ara cap allà, retrobo vells amics que sovint em fan deixar anar un sospir. Alguns els agafo, somric, els obro, somric, rellegeixo, somric, prou, prou… i seguim. Faig alguna parada breu, algun “Aquest potser… no, ara no.” I seguim.

Hi ha parades obligatòries: els clàssics, que sempre pesen més. Fent aquest camí arribo a la C, de Català, i s’inicia el diàleg intern encapçalat per la cèlebre “Home, aquest un dia o altre l’has de llegir”. I fullejant-lo m’envaeix la sensació de que o ara o mai. Me l’emporto, l’agafo fort, perquè un cop decidit ho dono tot. Surto del temple amb un peu dins de “Solitud”.

I així comença una gran història d’amor en la que m’he deixat caure sense poder oferir cap resistència. M’he enamorat de la simbiosi perfecta entre personatges i natura, de les imatges expressionistes que n’omplen les pàgines. M’ha fascinat el domini extraordinari de la llengua que ostenta Caterina Albert (Sí, les coses i les dones pel seu nom), i la força, la força.

“I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”

“Solitud” és un crescendo extraordinari que es rubrica amb un dels millors finals que he llegit. Aquella última frase em va fer alçar de la cadira. No es surt indemne de l’amor, i la Víctor ha arribat per quedar-se.

solitud

 

“La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”

Anuncis

ELS GERMANS KARAMÀZOV de Fiódor Dostoievski

M’ha costat, però finalment he entès que Dostoievski no és una lectura d’estiu. Vaig llegir “Els germans Karamàzov” durant les vacances, però he necessitat mesos per processar-lo. Quan vaig acabar-lo, crec que la contraportada va ressonar com un eco enmig d’un gran silenci. Perquè després d’aquestes potents 1000 pàgines tot el que ve és un abisme.

Però bé, el que dèiem, que ho he processat, que he recorregut aquest abisme i que n’he tornat amb l’entusiasme que sempre em reporten els clàssics i, això si que ho puc dir, Dostoievski és un dels més grans i m’atreviré a fer servir una expressió poc dostoievskiana: és la mare dels ous.

“Els germans Karamàzov” és  gairebé un estudi perfecte de l’experiència de l’home al món. Podria considerar-se un tractat òptim de filosofia existencialista ja que un dels aspectes més importants de l’obra és, precisament, l’existència humana confrontada amb temes fonamentals com la llibertat, la responsabilitat, la mort o la culpa. Una descripció minuciosa i exhaustiva de com l’individu exposat davant de l’existència sobreviu. Dostoievski identifica amb cada un dels tres germans Karamàzov un camí: el racionalisme nihilista d’Ivan, l’hedonisme de Dimitri  i l’espiritualitat cristiana d’Alioixa. Aquests tres camins es creuen al llarg de tota la novel·la teixint uns diàlegs extraordinàriament rics entorn del fet central del llibre, i que ja és avisat de bon principi, l’assassinat del pare.

Que a sobre el llibre acabi transformant-se en un thriller, aconsegueix afegir l’element sorpresa necessari per no voler que s’acabi. I es succeeixen els personatges i amb cada personatge un món, i com les nines russes es van desplegant un dins de l’altre. I com a lector distant en el temps, no pots fer més que meravellar-te, perquè d’aquest munt de móns n’han brotat tota la resta.

I jo segueixo sent més de “Crim i càstig”, per visceral, per tortuosa, per torbadora i perquè mai he patit tant. I a casa en som de viscerals, tortuosos, torbats i patidors. Però els Karamàzov recullen la voluntat d’aquesta abraçada total, i és d’agrair. I si, Dostoievski és la mare dels ous.

germanskaramazov

“És que un Karamàzov pot cremar amb un ardor etern?”

 

LA IMPACIÈNCIA DEL COR de Stefan Zweig

Malgrat que en la introducció es presenta la història com una anècdota, han resultat ser 422 pàgines que m’han fet patir. Un tinent de l’exèrcit en els anys previs a la Gran Guerra, en un acte social coneix la filla d’un dels magnats més rics de la zona, que resulta tenir una paràlisi que la té postrada en una cadira. Ella s’enamora fervorosament d’ell i viu aquest amor en solitud. Ell, mogut per la compassió, la visitarà assíduament i donarà peu a un laberint de difícil escapatòria.

Zweig explora totes les dimensions d’aquest sentiment tant humà, la compassió. I portant al límit els seus personatges aconsegueix arribar a l’essència, i això és el que el fa gran. Pàgina a pàgina fa una dissecció de la intimitat del tinent Hoffmiller, n’explora totes les capes i tots els racons que porten el lector de l’amor a la ràbia i de l’alegria al dolor.

Cal llegir els clàssics, cal llegir Zweig, i sens dubte, aquesta és una de les seves obres de capçalera. Però que ningú esperi sortir-ne indemne, deixa rastre.

la impaciència del cor

“Jove i poc experimentat, fins aleshores sempre havia considerat les ànsies i les penes de l’amor com el pitjor turment del cor. Però en aquell moment vaig començar a entreveure que existeix un altre turment, potser més terrible, que el d’anhelar i desitjar, és a dir: el de ser estimat en contra de la pròpia voluntat i no poder lluitar contra aquesta passió aclaparadora. Veure algú al teu costat consumint-se en el foc del seu desig i ser-ne espectador impotent, sense trobar la força ni el poder ni la capacitat d’arrabassar-lo d’aquestes flames. Qui estima sense ser correspost pot de vegades dominar la seva passió, perquè no és tan sols criatura, sinó també creador, de la seva aflicció; si un amant no sap dominar la seva passió, almenys pateix per la seva pròpia culpa. En canvi, es troba totalment indefens i desvalgut qui és estimat sense que el corresponguin, perquè la mesura i els límits d’aquesta passió ja no depenen d’ell, sinó que estan més enllà de les seves forces, i tota voluntat s’anul·la si un altre el vol.”

GUERRA I PAU de Lev Tolstoi

Oju, que vinc. Va començar com a lectura d’estiu, i m’ha portat fins a les portes d’una tardor estranya. Però tan me fa, ha estat un immens plaer. Era una aposta segura.

Aquesta gran història té varis epicentres que giren, tots ells, entorn de l’alternança entre les guerres napoleòniques i períodes de pau. Els nuclis centrals, però, són tres personatges: el príncep Andreu Bolkonski, Pere Bezukhov i Natatxa Rostova. Tres caramels deliciosos amb els que Tolstoi es recrea en reflexions esplèndides sobre la vida, la mort, l’amor, la raó,… És una constant del llibre, també, la reflexió entorn de la història i de qui i com s’explica.

guerra i pau

“Cada home viu per a ell mateix, gaudeix de la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l’ha realitzada es torna irreparable, la història se l’apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada.

En la vida de cada home hi ha dos costats: la vida personal que és més lliure com més abstractes són els seus interessos, i la vida general, social, on l’home obeeix inevitablement les lleis que li són prescrites. L’home viu conscientment per a ell mateix, però serveix d’instrument inconscient als fins històrics de la humanitat.”

Tant en el personatge d’Andreu com en el de Pere, s’hi llegeixen característiques del mateix Tolstoi, que alhora, es fa explícit al llarg de la novel·la com a narrador participant, referint-se per exemple, a “les nostre tropes” quan es referia a l’exèrcit rus. Òbviament, aquestes referències i la presència de personatges reals en la història (com el general Kutuzov, el mateix Napoleó o l’emperador Alexandre), fan que com a lector et situïs més proper als fets. Val a dir que sentir-se proper a una guerra sense haver-ne viscut cap és quelcom difícil, però si que cal dir que Tolstoi té entre les seves virtuts la capacitat de crear atmosferes molt i molt palpables pel lector, i en aquest cas, la guerra es fa molt vívida.

“En la foscor –com un riu invisible i tenebrós que corre sempre en la mateixa direcció–, se sentien passar els enraonaments, les converses, el soroll de les sabates i de les rodes. En el clamor general, a través de tots els altres sorolls, el que se sentia més clar era el gemegar dels ferits. Semblava que omplissin totes les tenebres que voltaven les tropes; els gemecs i les tenebres d’aquella nit es confonien. Una estona després, l’emoció estremí la multitud que avançava. Algú muntat en un cavall blanc passà seguit d’una escorta i tot passant digué alguna cosa.

–Què ha dit? Cap a on anem ara? Ens hem d’aturar? Ha dit que estava content?

Les preguntes més àvides plovien de tots costats i tota la massa movedissa començà d’atapeir-se, perquè, evidentment, els qui eren al davant s’aturaven; circulava el rumor que havia estat donada l’ordre d’aturar-se. I tots s’aturaren al mig de la carretera fangosa.”

Però la guerra no només es lliura al camp de batalla. Els personatges són plens de guerres i conflictes interns que els fan buscar i rebuscar desesperadament en la direcció de l’amor i la llibertat. La clau és que Tolstoi aconsegueix dotar a cadascun d’ells d’un camí únic cap al seu destí. Farcit d’escenes memorables “Guerra i pau” són més de mil pàgines d’intensitat sadollant, de fet, Tolstoi converteix allò que toca (escriu) en intens i commovedor.

I la temptació de posar-hi banda sonora és massa forta. Pels valents, aquí van els extres de l’entrada d’avui:

I comencen les vacances amb Tolstoi a la maleta!

No ho he pogut evitar… he procurat no mirar-lo fixament als ulls, esquivar la seva presència, fer veure que no el veia. Però no ha servit de res. Tinc una debilitat. I com per art de màgia o potser per magnetisme, els peus em van portar fins a la secció d’autors eslaus. Així que la decisió està presa, aquest estiu: “Guerra i Pau” de Lev Tolstoi.

guerra i pau

“Si tothom fes la guerra per convicció no hi hauria guerra” (L.Tolstoi)

SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d’Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l’efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m’ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d’emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

“Sol a Berlín” és un testimoni imprescindible d’una de les lluites més dures i cruels viscudes per l’home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l’estat nazi. 
En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l’esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l’home, sempre, però, acompanyat d’un fil constant de gratitud i reconeixement. 
I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l’objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.
Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   
“Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l’any 1933. De manera que hem hagut d’actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.
– I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

– I ara, Quangel! És que s’estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí.”

 

MRS. DALLOWAY de Virgínia Woolf

Després d’anys d’espera em vaig decidir a abordar l’obra de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m’impedia apropar-m’hi abans de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits possibles.
“Mrs. Dalloway” és una història que gira entorn de les vicissituds d’una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i sentiments, i els d’aquells qui l’envolten, teixeixen una novel·la complexa i que en molts moments s’apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat en la que fàcilment s’hi reconeix a l’autora. 
Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t’adones que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura entesa com un art. L’art d’escriure, l’art d’explicar, l’art de transformar les paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre  línies amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora. 
Woolf dibuixa un escenari on l’acció és la pròpia estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els personatges. On predomina el “com” davant del “què”. Una teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la que no estem avesats. 
No, no, no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar; era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món –i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell. (Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal). 

El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real.