VENTS MÉS SALVATGES de Bel Olid

Em sap greu, però no. No m’ha agradat “Vents més salvatges“. M’ha agradat la idea d’utilitzar l’òptica femenina en tots els contes. M’ha agradat que apareguin realitats injustes que cal difondre i combatre. Però m’hi ha faltat consistència, profunditat. Potser aquesta mancança és l’eina que l’autora escull per fer arribar la seva voluntat exhortativa davant d’aquestes injustícies, però no hi he entrat.

I està clar que em costa escriure sobre un llibre que no m’ha convençut. Per això em quedaré amb allò que hi he trobat de bo: “Baba Luba”. Un conte preciós, en forma i contingut que m’enduré posat. En aquest si que hi he trobat la mesura justa d’allò que m’ha carregat en els altres.

baixa

“Mentre es rentava, davant el mirall, van sobtar-la la cara trista, les parpelles inflades, les comissures dels llavis mirant a terra. El monyo perfecte que no acabava de donar al conjunt la serenitat que havia après a estimar amb el pas dels anys. 

−En això m’he convertit, en una vella trista. 

Les paraules van ressonar a les parets enrajolades de la cambra de bany. Després, el silenci es va fer present com mai, i tota la solitud acumulada li va caure al damunt, com si ja no fos amiga seva. Va estar-se molt estona allà, Baba Luba, mirant-se al mirall, fins que va decidir despenjar-lo.”

ESTIMADA VIDA d’Alice Munro

Haig d’admetre que vaig començar a llegir “Estimada vida” amb molt entusiasme i que a mig fer alguna cosa es va encallar. M’ha costat acabar-lo i m’ha costat posar-me a escriure sobre el llibre perquè no m’agradaria frenar l’avidesa d’algun potencial lector. Possiblement tot plegat ha estat fruit d’una suma de circumstàncies que no tenen a veure amb l’estil de l’autora ni amb el llibre en si, sinó més aviat en el moment en què m’ha arribat a les mans.

D’entrada, el fet que tots els contes estiguin protagonitzats per dones, fet que podria ser com a mínim curiós o interessant, m’ha resultat avorrit, finalment. D’altra banda, la constant incertesa de no saber en quin temps es situen algunes de les històries m’ha causat desconcert i m’ha allunyat dels personatges. Admeto que aquests dos factors que per mi han dificultat l’accés al llibre, en un altre lector poden ser estímul suficient com per convèncer.

Les històries busquen aprofundir en racons ocults de les diferents protagonistes, sempre amb un punt nostàlgic, melancòlic i solitari però amb voluntat de trencar, alliberar o arriscar. Amb tot, però, em quedo amb una de les històries, “Grava” que, per mi, sobresurt de la resta amb un punt de brutalitat que et desperta de l’aparent monotonia de la resta de relats.

Prometo perseverar amb Munro i apropar-m’hi d’aquí a un temps.

8ff92-estimadavida

“Hi ha gent que ho entén tot al revés. ¿Com podria explicar-ho? Vull dir que hi ha els que poden tenir-ho tot en contra -tres atacs, o vint, si cal- i se’n surten. Fan errors de petits -es caguen als pantalons a segon curs, per exemple- i després viuen tota la vida en un poble com el nostre on res no s’oblida (és a dir, qualsevol poble, qualsevol poble com aquest) i van tirant, es mostren entusiastes i jovials, i declaren sense falsedat que per res del món no voldrien viure enlloc més.

N’hi ha d’altres que són diferents. No se’n van, tot i que t’agradaria que marxessin. Pel seu bé, diries. Sigui quin sigui el forat que van començar a cavar-se quan eren joves -mai tan evident com els pantalons cagats- continuen cavant sense treva, fins i tot exagerant no fos cas que els altres no se n’haguessin adonat.

Les coses han canviat, és clar. Hi ha psicòlegs a l’abast. Amabilitat i comprensió. La vida és més difícil per a alguns, ens diuen. No és culpa seva, encara que els cops siguin purament imaginaris. Sentits amb la mateixa intensitat pel receptor, o el no receptor, segons el cas.

Però es pot treure partit de tot, si t’hi poses.”

LA NOSTRA VIDA VERTICAL de Yannick Garcia

“La nostra vida vertical” ha estat una gran sorpresa! Sense saber-ne res i encuriosida més aviat pel títol, ha suposat una alenada d’aire fresc totalment reconfortant i reveladora. Es tracta d’un conjunt de deu històries que et transporten als més inversemblants indrets del planeta en diferents moments de la història. Personatges entranyables, personatges cínics, personatges obtusos, però sempre sorprenents i brillantment creïbles.

El conjunt forma un laberint on perdre’s-hi és realment un plaer. Enmig del desconcert, la ironia i la desolació apareixen escenes memorables d’aquelles que saps que passaran els anys i recordaràs (aquí m’enamoro). Perquè a més a més, Yannick Garcia ho empolsina amb grans tocs d’humor i, sobretot, de màgia. Probablement sigui això el que converteix el llibre en quelcom especial. I a mi “La nostra vida vertical” m’ha fet retornar a un univers en el que tot és possible perquè hi creix la màgia desmesuradament (i em torno a enamorar).

I tot plegat em remet a una de les millors bandes sonores si parlem de màgia i altres universos…

Així que, no se m’acudeix millor lectura per aquest estiu!

L'altra editorial.

L’altra editorial. Març, 2014

“Però és que, no sé si es per professió o perquè sí i prou, però sé com s’enquisten aquestes imatges en una vida i les males passades que et gasten quan menys t’ho esperes. És feina mal pagada, mirar d’evitar els traumes, perquè aquí tothom passa per la pedra, estem així d’estrafets, que tot se’ns queda enclavat a l’ànima i després feina rai per traure’ns la punxa.  Això a mi sempre m’ha captivat, he trobat sempre molt subtil l’art d’esbrinar els orígens de les causes, molt subtil i molt enganyós, perquè una punxa, encara que la llevis, deixa un clot, i el clot també cal curar-lo, omplir-lo d’alguna cosa, i segons quina cosa hi posis valia més deixar-hi la punxa. D’objectes estranys, el nostre cos n’és ple. I l’ànima, més encara.”

 

SANT JORDI 2014 (És el temps dels possibles)

Comencen aquells dies en què les llibreries creixen i els llibres ocupen espais inesperats (Fins i tot al supermercat trobaràs best-sellers). M’encanta la olor dels carrers aquests dies! Així que he pensat, que per anar caldejant l’ambient, aniré penjant “possibles” de Sant Jordi, del Meu Sant Jordi vaja.
El primer dels possibles és “L’última nit” de John Salter, un recull de 10 històries que, diuen, són profundament intenses i emotives. Salter és un dels grans, i el tinc pendent. Així que, aquest Sant Jordi pot ser una bona oportunitat. 
 
 
Aquest ha estat l’any, entre d’altres, d’Alice Munro, així que, parlant de contes, qualsevol dels seus reculls editats, i reeditats, són possibles d’aquest Sant Jordi.

I m’aguantaré les ganes de seguir delectant-me amb el plaer d’imaginar llegir qualsevol d’aquests tresors. N’hi haurà més!

LI I ALTRES RELATS de Nikos Kavadias

Un llibre sorprenent. Màgic. Magiquíssim. Que porta implícit el risc de passar desapercebut. Però que malda per remoure alguna cosa dins nostre…i ho aconsegueix. Subtil però intens alhora. Amb poques paraules i potser tènues, grises i tènues. Perquè a vegades l’amor no és vermell. A vegades l’amor és gris. Això fa que “Li i altres relats” sigui un amor dur de rosegar, un amor que no parla d’homes i dones, sinó d’amor a seques, amor i ja està. D’un amor en solitari que intenta escapolir-se a través de la mirada dels protagonistes. D’un amor intuït, però intens. 
Són tres petits contes, molt ràpids de llegir, però que deixen rastre. I és precisament aquest rastre el que fa que el llibre s’amplifiqui amb cada segon que passa. Les històries giren entorn del mar, i deu ser per això que l’efecte del llibre és com el de les onades… mica en mica et van engolint, sovint sense adonar-te’n. 

“En aquell moment jo estava a les seves mans, sol. Feia esforços per no plorar. Ella em protegia. Vam sentir rialles. Fort. Com si rigués una multitud. Vam alçar els ulls i vam veure penjades, amunt, en bastons, màscares xineses de paper que reien, feien rodar els ulls, obrien les boques de bat a bat. La Li també reia. Es va girar i em va veure.
-¿Per què no rius? No t’he vist riure.
-I és clar que ric -vaig respondre-: ¿que no ho veus?
-Els únics xinesos que he vist riure fort -va dir- són aquests d’aquí. Els falsos. Nosaltres riem amb els ulls, amb els llavis, amb les orelles. ¿Que tenies una dida xinesa?
-No ho recordo gens. No he sentit a dir tal cosa.
-Jo sí que ho sé. Has mamat llet de la nostra. ¡Per això no rius!
Vaig fer que sí amb el cap.”