EL SENYAL DE LA PÈRDUA de Maria-Mercè Marçal

En èpoques convulses en què tot es mou i sembla impossible poder fixar la mirada en res, la poesia sempre és casa. Per això sempre hi torno (si és que n’he marxat mai). Tornar a casa i que es digui Maria-Mercè Marçal. Ella. La pionera en mi. La iniciadora. Ella va obrir una ferida que sé que mai es tancarà. Una ferida que em recorda a tothora qui sóc. I per això, li dec la Vida. La Vida en majúscules.

Són recurrents en la seva poesia les referències a l’experiència del cos. I en aquest cas, es tracta d’un cos emmalaltit, ja que es tracta d’un recull de les reflexions i versos sorgits des del moment en què li diagnostiquen un càncer fins al moment de la seva mort. La seva experiència amb la malaltia i amb una hipotètica mort propera converteixen el diari en un camp obert a experiències fins ara no imaginades per qui conjugava sempre mots vius. El cos com a símbol de la vida i de l’amor convertit en el senyal de la pèrdua.

9788497879798

Poder llegir-la així, de primera mà, en molts casos sense filtres i podent observar les pàgines originals del seu dietari, és un regal. Tan extraordinari és llegir el seu dietari com ho són les cartes que intercanviava amb Jean-Paul Goujon que integren la segona part del llibre. Són una mostra del seu caràcter permanentment reflexiu i de la seva capacitat d’anàlisi i autocrítica.

Més enllà d’això però, com en totes les seves lletres, se’n desprèn una entrega absoluta a l’experiència de viure  i també de morir, amb els cinc sentits i no deslligant-se mai del context polític i social que l’envolta.

Segurament aquesta generositat, pròpia dels grans, és la que m’atrapa cada cop.

“No sé per què escric, però escriure em fa bé. Sé que no recullo sinó l’escuma més soma d’aquesta mar de fons. Sé que el silenci reflectiria millor la puresa d’aquest abisme que no sóc capaç d’amidar. Però la puresa absoluta, el silenci, són ja la mort. La vida: pura contaminació d’allò imperfecte, inexacte, esmunyedís, impur, finit, incomplet. Vida -pèrdua, però Vida– per això mateix: la seva feblesa i la seva força en un sol glop.”

FELIÇ DIA INTERNACIONAL DEL VOLUNTARIAT o DIARIO DE UNA BUENA VECINA de Doris Lessing

Aquesta entrada em fa molta il·lusió: Avui és el Dia Internacional del Voluntariat i que hagi coincidit (casualment, ho prometo!) amb el moment de llegir “Diario de una buena vecina” encara ho fa més especial.

Aquest llibre és un diari personal de la protagonisa: les vivències d’una dona benestant, d’uns 50 anys d’edat que treballa com a directiva en una revista de moda i que, a través d’una situació quotidiana casual es veu vinculada d’una forma molt especial a una anciana, la senyora Fowler.  El diari és un recull de les seves trobades, que es van produint cada cop amb més freqüència, del que acaba sent una amistat i una necessitat.

I m’agrada especialment perquè la història és plena de generositat i de bones intencions, però alhora, no oblida el sofriment i la solitud que s’encalla en la vellesa de moltes persones. La dualitat que es va desplegant al llarg de tot el llibre ressegueix camins interns paral·lels en els pensaments i sentiments de les dues protagonistes. Lessing és una mestra en l’art d’escriure i de descriure aquestes interioritats. I ningú com ella pot fer tan simple quelcom tan complex com aquest vivència.

“Acoplé mi paso al suyo y salimos de la tienda. En la acera, no me miró, pero había una súplica en ello. Anduve a su lado. Resultaba difícil andar tan despacio. Por regla general, voy volando, pero no lo supe hasta aquel momento.”

 I tornant al món real, i al Dia Internacional del Voluntariat, és en aquest punt en que entra en acció la tasca d’Amics de la Gent Gran. Organització que té com a finalitat principal alleujar el sentiment se soledat no volguda entre la gent gran del nostre país. Jo ja fa un temps que col·laboro com puc amb la seva tasca, però no en fa tant que tinc una amiga Gran, una Gran amiga: la senyora Teresa, amb qui comparteixo tardes de conversa, abraçades i records. Un plaer i un luxe, pel que estaré infinitament agraïda a aquesta entitat. Perquè és cert que un petit gest pot canviar una vida, i us animo fermament a fer-ho!

“Me habla de las épocas de su vida en que fue feliz. Dice que ahora es feliz, debido a mi. (y es duro aceptarlo, me enfurece, que tan poca cosa cambie una vida) y por eso le gusta pensar en los tiempos felices.”

-doris-lessing-diario-de-una-buena-vecina_MLA-O-68277418_2106

MI MONTAÑA d’Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d’aventura, d’instint, d’arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d’aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l’Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l’últim refugi abans d’arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d’un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d’una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.


  

“Mi Montaña me está buscando.

¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr…Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación…ahhhhhhhhh… y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa… sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe.”