L’AMOR QUE MOLESTA d’Elena Ferrante

“L’amor que molesta” és un relat incòmode. Es presenta des de bon començament a cara descoberta, anunciant al lector que no serà fàcil i que allò que podia ser una novel·la suau i dolorosa serà de tot menys això. Fins al punt que el text desemboca en un thriller, a voltes  angoixant, que bascula entre la realitat i la irrealitat, que et situa en tot moment en una posició poc estable i a mercè del personatge protagonista, la Dèlia.

Des de la perspectiva d’aquest personatge, la filla que busca recrear la mort abrupta i inesperada d’una mare poc propera, comencem a construir la resta de personatges: un tiet, una veïna, amics i amants de la mare,… Tots ells aporten altes dosis d’estranyesa napolitana al fris. És un relat psicològicament molt ric, construït amb una suma de monòlegs interiors de la protagonista i imatges que sovint s’apropen a quelcom oníric.

No he pogut fluir amb el text, hi he trobat obstacles, sorra, però tots tranquils, aquest és precisament un dels mèrits del llibre. La vivència de la protagonista és un moment dur, complex, poc còmode i sovint desagradable. Així és com es llegeix aquest text, amb una mitja ganyota al rostre.

Malgrat que esperava una altra cosa no puc dir que no m’hagi agradat, però venint de la tetralogia de “Les dues amigues” és un petit giravolt.

Encara hi ha algú que no hagi caigut en l’evidència de que Elena Ferrante és una de les escriptores amb més talent dels nostres dies?

amorquemolesta

“Vaig deixar córrer molta aigua abans de posar-me sota el raig. Em vaig adonar, satisfeta, que aconseguia dominar la necessitat d’afanyar-me. Estava separada de mi mateixa: la dona que volia ser llançada a fora, amb els ulls desorbitats, era observada desapassionadament per la dona de sota l’aigua. Em vaig ensabonar acuradament i ho feia de manera que cada gest pertanyés a un món exterior i sense terminis. No estava seguint a ningú i ningú no em seguia a mi. No m’esperaven i no esperava visites. Les meves germanes havien marxat per sempre. El meu pare seia davant del cavallet a la seva antiga casa i pintava gitanes. La meva mare, que des de feia anys només existia com una càrrega feixuga, de vegades com una obsessió, havia mort. Però mentre em fregava la cara amb força, especialment al voltant dels ulls, em vaig adonar, amb una tendresa inesperada, que, en canvi, tenia l’Amalia sota la pell, com un líquid calent que m’havien injectat qui sap quan.”

LES DUES AMIGUES d’Elena Ferrante

Una entrada per quatre llibres. Una entrada per una història que dóna per quatre volums i potser algun més, o això hauria volgut. Llegir-los d’una tirada ho ha complicat tot, perquè me n’he alimentat nit i dia. M’han abduït. La Lila i la Lenú al meu cap, allà on fos, allà on mirés i Nàpols a tot arreu.

Ha estat un viatge extraordinari, endins, cap al què comporta créixer, fer-se gran en tots els sentits. Preguntes, dubtes, més preguntes i més dubtes. La necessitat dels altres contra la voluntat de volar sols, per adonar-nos que necessitem de l’altre com a mirall, com a impuls i com a espurna per ser qui haguem de ser, potser no allò que volem ser.

M’ha semblat extraordinària la descripció exhaustiva del paisatge intern de l’amistat entre dues dones i de tots els camins que el recorren. M’ha fascinat la capacitat de plasmar aquelles coses que no son coherents, que no són lineals, que se surten d’allò esperat i que ens sorprenen també a nosaltres, i que, de fet, són la vida.  M’ha agradat que Ferrante ho posi per escrit, perquè son aquelles coses que ens qüestionem i que no sempre volem o podem mostrar als altres. I d’aquí la riquesa psicològica dels personatges, d’aquesta història i la veracitat que desprèn pàgina a pàgina.

“Haviem mantingut el vincle entre les nostres dues històries, però per substracció. Ens havíem convertit l’una per a l’altra en entitats abstractes (···). Totes dues necessitàvem un nou gruix, cos, però tanmateix ens havíem distanciat i ja no aconseguíem donar-nos-el.” (Les dues amigues #3 Una fuig l’altra es queda)

El fil narratiu, sempre en la veu de la Lenú, aborda la vida amb tota la seva amplitud, no per compartiments sinó tota de cop, tal com és viscuda. Això genera una història exempta de contextualitzacions i descripcions supèrflues. És a partir de les reflexions d’ella que construïm i reconstruïm el mapa vital que ella mateixa s’explica on tracta l’amor i l’amistat de tu a tu, sense floritures. Implacable.

“Sóc el que sóc i no puc fer res més que acceptar-me; vaig néixer així, en aquesta ciutat, amb aquesta llengua, sense diners; donaré el que pugui donar, agafaré el que pugui agafar, suportaré el que s’hagi de suportar” (Les dues amigues #2 Història del nou cognom)

Ferrante ha bolcat en aquestes pàgines tot un món. Un món ple de d’injustícies, de revoltes, de lluites, de renuncies, viscut i patit en femení. No hi he trobat cap llacuna, hi ha canvis, moments més i menys intensos, però per mi, ha estat una simfonia perfecta que ressonarà per temps.

“Només en les males novel·les la gent pensa sempre les coses correctes, diu sempre les coses correctes, cada efecte te la seva causa, hi ha els que són simpàtics i els antipàtics, els bons i els dolents, al final tot et consola.” (Les dues amigues #4 La nena perduda)