ESTIMADA VIDA d’Alice Munro

Haig d’admetre que vaig començar a llegir “Estimada vida” amb molt entusiasme i que a mig fer alguna cosa es va encallar. M’ha costat acabar-lo i m’ha costat posar-me a escriure sobre el llibre perquè no m’agradaria frenar l’avidesa d’algun potencial lector. Possiblement tot plegat ha estat fruit d’una suma de circumstàncies que no tenen a veure amb l’estil de l’autora ni amb el llibre en si, sinó més aviat en el moment en què m’ha arribat a les mans.

D’entrada, el fet que tots els contes estiguin protagonitzats per dones, fet que podria ser com a mínim curiós o interessant, m’ha resultat avorrit, finalment. D’altra banda, la constant incertesa de no saber en quin temps es situen algunes de les històries m’ha causat desconcert i m’ha allunyat dels personatges. Admeto que aquests dos factors que per mi han dificultat l’accés al llibre, en un altre lector poden ser estímul suficient com per convèncer.

Les històries busquen aprofundir en racons ocults de les diferents protagonistes, sempre amb un punt nostàlgic, melancòlic i solitari però amb voluntat de trencar, alliberar o arriscar. Amb tot, però, em quedo amb una de les històries, “Grava” que, per mi, sobresurt de la resta amb un punt de brutalitat que et desperta de l’aparent monotonia de la resta de relats.

Prometo perseverar amb Munro i apropar-m’hi d’aquí a un temps.

8ff92-estimadavida

“Hi ha gent que ho entén tot al revés. ¿Com podria explicar-ho? Vull dir que hi ha els que poden tenir-ho tot en contra -tres atacs, o vint, si cal- i se’n surten. Fan errors de petits -es caguen als pantalons a segon curs, per exemple- i després viuen tota la vida en un poble com el nostre on res no s’oblida (és a dir, qualsevol poble, qualsevol poble com aquest) i van tirant, es mostren entusiastes i jovials, i declaren sense falsedat que per res del món no voldrien viure enlloc més.

N’hi ha d’altres que són diferents. No se’n van, tot i que t’agradaria que marxessin. Pel seu bé, diries. Sigui quin sigui el forat que van començar a cavar-se quan eren joves -mai tan evident com els pantalons cagats- continuen cavant sense treva, fins i tot exagerant no fos cas que els altres no se n’haguessin adonat.

Les coses han canviat, és clar. Hi ha psicòlegs a l’abast. Amabilitat i comprensió. La vida és més difícil per a alguns, ens diuen. No és culpa seva, encara que els cops siguin purament imaginaris. Sentits amb la mateixa intensitat pel receptor, o el no receptor, segons el cas.

Però es pot treure partit de tot, si t’hi poses.”

Anuncis

SANT JORDI 2014 (És el temps dels possibles)

Comencen aquells dies en què les llibreries creixen i els llibres ocupen espais inesperats (Fins i tot al supermercat trobaràs best-sellers). M’encanta la olor dels carrers aquests dies! Així que he pensat, que per anar caldejant l’ambient, aniré penjant “possibles” de Sant Jordi, del Meu Sant Jordi vaja.
El primer dels possibles és “L’última nit” de John Salter, un recull de 10 històries que, diuen, són profundament intenses i emotives. Salter és un dels grans, i el tinc pendent. Així que, aquest Sant Jordi pot ser una bona oportunitat. 
 
 
Aquest ha estat l’any, entre d’altres, d’Alice Munro, així que, parlant de contes, qualsevol dels seus reculls editats, i reeditats, són possibles d’aquest Sant Jordi.

I m’aguantaré les ganes de seguir delectant-me amb el plaer d’imaginar llegir qualsevol d’aquests tresors. N’hi haurà més!