JUNY de Gerbrand Bakker

Han passat setmanes i moltes lectures d’ençà que vaig llegir aquesta novel·la, però no puc deixar passar l’ocasió d’escriure’n i de compartir-la. Juny de Gerbrand Bakker és un llibràs i algú ho havia de dir.

La història ens explica com cadascun dels membres d’una família cus i es sobreposa a la ferida que comparteixen i desemboca en una reflexió profunda sobre els vincles familiars, l’amor i la pèrdua.

És com un d’aquells quadres en els que badaries hores i hores. Cada personatge que hi apareix hi té un paper silenciós i fonamental, tots i cadascun d’ells guarden i suporten el pes d’una història que no es diu, se sent. La imatge però, va dibuixant-se pàgina rera pàgina i el resultat és un ai al cor, una exhalació profunda, una caiguda d’ulls. I és que aquesta és una novel·la de sensacions, d’atmosferes i d’intencions, on les paraules més importants són les que no es diuen.

Un llibre que deixa pòsit i que ratifica la veu de Gerbrand Bakker, traduïda magníficament per Maria Rosich, com un de les més rellevants actualment.

Portada-JUNY-web-204x300

 

 

 

 

Juny, de Gerbrand Bakker / Traducció de Maria Rosich / Edita Raig Verd / Febrer 2019 / 275 pàgines

 

“A l’habitació més gran, la del balcó, l’aire és feixuc i entra més sol que no caldria. Obre les portes del balcó, surt al rectangle de formigó amb verdet i recolza les mans a la barana. El faig roig que hi ha al mig del jardí comença a perdre les fulles per la part de dalt. No s’hi havia fixat mai. El ferro forjat de la barana s’esmicola sota les seves mans. Retrocedeix a poc a poc fins a tornar a l’habitació i tanca les portes del balcó amb cura. Es treu la samarreta i la fa servir per eixugar-se la suor. Partícules de pols suren per l’aire feixuc. Feixuc, pensa. Aquí no respira ningú.”

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA de Gerbrand Bakker

Que les coses importants passen sense adonar-nos-en, sense avisar, això ja ho sabíem, però cada cop que ens ho recorden sembla que la vida ens creix i que de cop tornem a la casella de sortida, i que ara serà la bona, que tot serà més viu i més intens. Fins a la propera.

“Les pereres fan la flor blanca” és una petita història que parla de grans coses. Amb una tranquil·litat i calma aparents, Bakker desplega una història escrita amb un llenguatge senzill capaç de crear atmosferes molt intenses on la relació entre els protagonistes, una família formada per un pare, els seus tres fills i una mare absent, ho omple tot.

M’han agradat els diàlegs, les veus, els silencis, i com d’un joc de nens se’n fa un món on imperen les mateixes regles: l’atzar. I malgrat que no sempre ens juga a favor no hi ha drama, no hi ha llàgrimes. El dolor ho sobrevola tot i et fa viure la història amb una contenció gairebé insuportable.

Raig Verd, com sempre, és garantia. Tingueu algú a prop, us caldrà una abraçada.

les-pereres-fan-la-flor-blanca

“No milloràvem. Ni nosaltres ni en Gerson. Tant hi feia quants cops hi juguéssim, o que ens marquéssim el mateix objectiu unes quantes vegades seguides. Sempre era difícil. Al cap de deu intents, encara et costava trobar la cisterna d’aigua de pluja. Cada vegada era diferent. Pensem que és pels sorolls. Sempre són diferents. Vent fort, brisa, un cotxe que passa, ocells (sobretot els bernats pescaires, que criden d’aquella manera als arbres alts que hi ha al voltant del cementiri), cavalls que es posen a trotar a l’altra banda de la rasa quan et veuen. O potser és pel temps. Sol, plugim, aiguats, neu, calamarsa. Era cada dia diferent. Cada vegada que jugàvem a Negre, era com si comencéssim de zero. Com si el temps que passàvem amb els ulls oberts ens contaminés el joc.”