GUERRA I PAU de Lev Tolstoi

Oju, que vinc. Va començar com a lectura d’estiu, i m’ha portat fins a les portes d’una tardor estranya. Però tan me fa, ha estat un immens plaer. Era una aposta segura.

Aquesta gran història té varis epicentres que giren, tots ells, entorn de l’alternança entre les guerres napoleòniques i períodes de pau. Els nuclis centrals, però, són tres personatges: el príncep Andreu Bolkonski, Pere Bezukhov i Natatxa Rostova. Tres caramels deliciosos amb els que Tolstoi es recrea en reflexions esplèndides sobre la vida, la mort, l’amor, la raó,… És una constant del llibre, també, la reflexió entorn de la història i de qui i com s’explica.

guerra i pau

“Cada home viu per a ell mateix, gaudeix de la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l’ha realitzada es torna irreparable, la història se l’apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada.

En la vida de cada home hi ha dos costats: la vida personal que és més lliure com més abstractes són els seus interessos, i la vida general, social, on l’home obeeix inevitablement les lleis que li són prescrites. L’home viu conscientment per a ell mateix, però serveix d’instrument inconscient als fins històrics de la humanitat.”

Tant en el personatge d’Andreu com en el de Pere, s’hi llegeixen característiques del mateix Tolstoi, que alhora, es fa explícit al llarg de la novel·la com a narrador participant, referint-se per exemple, a “les nostre tropes” quan es referia a l’exèrcit rus. Òbviament, aquestes referències i la presència de personatges reals en la història (com el general Kutuzov, el mateix Napoleó o l’emperador Alexandre), fan que com a lector et situïs més proper als fets. Val a dir que sentir-se proper a una guerra sense haver-ne viscut cap és quelcom difícil, però si que cal dir que Tolstoi té entre les seves virtuts la capacitat de crear atmosferes molt i molt palpables pel lector, i en aquest cas, la guerra es fa molt vívida.

“En la foscor –com un riu invisible i tenebrós que corre sempre en la mateixa direcció–, se sentien passar els enraonaments, les converses, el soroll de les sabates i de les rodes. En el clamor general, a través de tots els altres sorolls, el que se sentia més clar era el gemegar dels ferits. Semblava que omplissin totes les tenebres que voltaven les tropes; els gemecs i les tenebres d’aquella nit es confonien. Una estona després, l’emoció estremí la multitud que avançava. Algú muntat en un cavall blanc passà seguit d’una escorta i tot passant digué alguna cosa.

–Què ha dit? Cap a on anem ara? Ens hem d’aturar? Ha dit que estava content?

Les preguntes més àvides plovien de tots costats i tota la massa movedissa començà d’atapeir-se, perquè, evidentment, els qui eren al davant s’aturaven; circulava el rumor que havia estat donada l’ordre d’aturar-se. I tots s’aturaren al mig de la carretera fangosa.”

Però la guerra no només es lliura al camp de batalla. Els personatges són plens de guerres i conflictes interns que els fan buscar i rebuscar desesperadament en la direcció de l’amor i la llibertat. La clau és que Tolstoi aconsegueix dotar a cadascun d’ells d’un camí únic cap al seu destí. Farcit d’escenes memorables “Guerra i pau” són més de mil pàgines d’intensitat sadollant, de fet, Tolstoi converteix allò que toca (escriu) en intens i commovedor.

I la temptació de posar-hi banda sonora és massa forta. Pels valents, aquí van els extres de l’entrada d’avui:

Anuncis

I comencen les vacances amb Tolstoi a la maleta!

No ho he pogut evitar… he procurat no mirar-lo fixament als ulls, esquivar la seva presència, fer veure que no el veia. Però no ha servit de res. Tinc una debilitat. I com per art de màgia o potser per magnetisme, els peus em van portar fins a la secció d’autors eslaus. Així que la decisió està presa, aquest estiu: “Guerra i Pau” de Lev Tolstoi.

guerra i pau

“Si tothom fes la guerra per convicció no hi hauria guerra” (L.Tolstoi)