ACTES HUMANS de Han Kang

Ja fa uns anys vaig llegir Ante el dolor de los demás de Susan Sontag, una reflexió sobre el periodisme i el valor de les imatges de guerra. Com ens afecta el sofriment aliè? Quin impacte ens causen les imatges del dolor dels altres? Encara ara hi dono voltes i encara ara no tinc una tesi consolidada sobre el tema. Malgrat tot, soc de les que sempre he pensat que no podem oblidar, que no hem d’oblidar, i contra l’oblit, les imatges.

Continua llegint

HOMENATGE A CATALUNYA de George Orwell

Era octubre del 2017. Era aquell octubre que no oblidaré mai, quan llegia Orwell. Enmig d’una onada que encara ara soc incapaç de descriure sense cloure fort els punys, el seu relat em va donar terra.

Hi llegia el valor i el compromís que ell, com tants altres voluntaris i brigadistes internacionals, mantenien amb uns ideals que defensarien prou com per implicar-se en una guerra d’un país que no era el seu. Llegia atònita. Em meravellava mentre no podia dormir perquè per mi, lo extraordinari era haver de llevar-me a les 4 del matí per defensar una escola i poder votar.

Orwell descriu les anades i vingudes del front, la organització i desorganització de les columnes i milícies republicanes, les dificultats, l’avorriment, la por i l’absurd d’una guerra que travessava la vida dels homes i les dones de dalt a baix. I passaven els dies d’octubre i entre carrer i carrer i carrer clamàvem contra el feixisme i per la República. I dins meu ressonaven Orwell i la seva lluita i Rodoreda i les seves flors, però res gaire fàcil de digerir, ni la guerra, ni les flors, ni aquella pena tan fonda tenien cap virtut.

Van ser dies de llegir poc i a poc a poc. Fins ara tampoc no n’he volgut escriure. No pas perquè ara hagi passat prou temps per comprendre aquesta maregassa que encara no ha conclòs, sinó perquè Orwell ha fet pòsit i aquella terra que em va donar a l’octubre m’ha fermat els peus. És un testimoni extraordinari de la Catalunya i de la Barcelona dels anys de la guerra, i és, sens dubte, un bastió més de la lluita contra el feixisme que ara porto impresa a la pell.

9788499301020

 

“Ara els feixistes havien emplaçat una metralladora. La vèiem com escopia foc, com un correcames, a cent o dos-cents metres de nosaltres; les bales ens passaven per damunt amb uns espetecs seguits, glacials. Aviat vam haver traginat prou sacs de terra per formar-ne un petit parapet darrere el qual els pocs homes que ens trobàvem en aquella banda de la posició ens podíem ajeure i disparar. Jo em vaig agenollar darrere d’ells. Un projectil de morter xiulà per damunt nostre i esclatà en terra de ningú. Un perill més, encara trigarien uns minuts a afinar la punteria. Ara que ja havíem acabat de barallar-nos amb aquells maleïts sacs de terra, la cosa resultava bastant divertida, en certa manera: el soroll, la fosca, les fogonades que s’atansaven i els nostres disparant contra les fogonades… Fins i tot tenies temps de pensar una mica. Recordo que em vaig preguntar si estava espantat i que vaig decidir que no.”

INCERTA GLÒRIA de Joan Sales

Em planto davant d'”Incerta Glòria” com m’he plantat davant d’allò que no és discutible: és una de les novel·les més impressionants que he llegit. De principi a fi s’alça com un crit capaç de trasbalsar qualsevol existència.

Escrita i reescrita en múltiples ocasions, Sales va dubtar en com estructurar aquesta obra que pot concebre’s com a un conjunt de tres o de quatre parts si s’hi inclou un volum que en les últimes edicions s’ha presentat a part de la resta, “El vent de la nit”. Amb o sense aquesta part l’obra és completa i total. Ho abasta tot.

Cada una de les parts és narrada per un dels personatges principals i ens permet conèixer la realitat de la guerra, la nostra guerra, des de perspectives diferents: el front, la rereguarda i en aquest volum a part, la postguerra. I en aquest periple, la vida. Viscuda inicialment des de la joventut impetuosa que busca i anhela la glòria. Una glòria que és incerta, curta i fugaç. Però com es busca la glòria en temps de guerra quan tot el que t’envolta és mort? On és la guerra sinó dins de tots els homes? On és la glòria sinó en la capacitat de trobar l’amor en la mort?

“¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.”

“De l’obscè al macabre” és el mantra que sobrevola tota l’obra, en la majoria de casos en boca d’un dels personatges més memorables que hi apareixen: en Juli Soleràs, probablement un alter ego del mateix Sales. Soleràs apareix al llarg de la història oferint monòlegs tan lluminosos com irreverents i d’una profunditat clamorosa. En ell pren veu una joventut estroncada per la guerra i per la manca de sentit.

És innegable la influència de Dostoievski en la prosa de Sales. Al llarg de l’obra hi ha múltiples ecos dels Karamàzov, fins i tot algun aire Raskolnikov, la culpa i l’expiació, la solitud, l’amor i la mort,… La vida sencera feta riu en aquesta voluntat de novel·la total.

 “Tos som de fang, Juli; tots estem ficats en un mar de fang que ens cobreix. Jo he fet coses que… ¡Estic cert que tu no has arribat tan avall! Es tracta de fer un esforç perquè el fang no ens arribi als ulls. ¡Almenys els ulls fora del fang! ¡Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…

“Incerta Glòria” no s’acaba mai. S’enquista aquí dins. De l’obscè al macabre…

“Ens podrem mirar mai més a la cara després d’això?” 

 

 

 

 

 

 

 

L’ESTRET CAMÍ CAP AL NORD PROFUND de Richard Flanagan

Han estat unes setmanes estranyes. Intenses. Amb moments estel·lars i moments estrellats. Enmig d’aquest periple, m’esforçava en poder escriure alguna cosa sobre “L’estret camí cap al nord profund” però mereix calma, desassossec i silenci, molt silenci.  I això ha arribat ara, per fi.

Ha arribat en el moment en què m’he adonat que tots tenim un riu per remuntar. Un estret camí per recórrer. Amb més o menys honors i glòria, però amb les mateixes ferides. Amb un pòsit de  dolor que  ens fa iguals. I adonar-se d’això llegint en Flanagan equival a mastegar cada un dels capítols sabent que un cop te l’hagis empassat, res tindrà el mateix gust. I aquesta sensació el fa gran, molt gran.

N’és ple de dolor aquest llibre. I realment hi ha alguns fragments que t’obliguen a apartar la mirada perquè no vols reconèixer el món que et planta davant del nas. Però vivim i convivim amb la misèria, aquella que conviu amb l’amor i que ens és pròpia, diuen. No m’ho vull creure. Però llegir-ho, recordar-ho, és l’única arma amb la que podem guarir-nos la ferida, la seva ferida, la nostra ferida. Gràcies Raig Verd.

l'estret camí cap al nord profund

“En un altre món, va començar a dir el coronel Kota. Els homes… els homes estimen.”

(I malgrat que ho digui entre parèntesi no és menys important: llegiu-lo, pel que més vulgueu. Trobeu un moment òptim per llegir-lo i deixeu-vos enfonsar en aquest fang per unes hores. El nostre privilegi és poder-ho escollir)

UNA CABANA A L’HIVERN de Hubert Mingarelli

Ja sé que les histories editades per editorials boniques no són mai inofensives. Ja sé que acostumen a portar un afegit que a vegades costa d’explicar, però possiblement la màgia dels bons llibres és que sempre t’agafen per sorpresa.

“Una cabana a l’hivern” explica uns fets tristos, molt tristos. Tres soldats nazis s’endinsen al bosc amb l’objectiu de capturar jueus. Aquest és el seu mal menor, si es queden al camp els tocaria executar-los. Així Mingarelli ja et situa trepitjant la línia, ja et diu que aquí no hi ha bons i dolents, que l’home lluita contra si mateix.

Aquest text de Mingarelli és exemple de com commoure des de la subtilesa, de com explicar l’horror des de la calma, de com convertir en poètic allò aberrant. Pren aires de conte, d’història explicada sense crits ni estridències, amb alenades que m’han recordar a Claudel.

És sens dubte una lectura imprescindible perquè el veritable horror no eren els crits, sinó els silencis.

una cabana a l'hivern

“De cop i volta, la gana que havíem oblidat una mica, aquella gana que els cigarrets, l’alcohol de patata i el foc de la cuina havien apagat, va sortir de l’olla i ens va caure a sobre com si fos viva. La sopa feia bona pinta i bona olor també. Les rodanxes de botifarra enmig de la sèmola finalment cuita flotaven en la superfície. El llard fos encara bullia.

Ens vam girar d’esquena a la cuina. La calor ens acariciava per darrera. Vam veure com fumejava la sopa. El cap em rodava. Ens vam fixar en les llesques de pa. La sopa encara es feia a foc lent. El pa s’havia enrossit per les vores i ens feia recordar tot de coses boniques. Amb un to confidencial, però prou alt perquè Emmerich també el sentís, Bauer va dir:

– Explicarem tot això al nostre nebot.

Relaxat i agraït, vaig assentir. Emmerich va murmurar:

– Caldrà que ens en recordem.

Em vaig inclinar cap a ell perquè em veiés, i em vaig posar un dit al front. 

– És aquí – li vaig dir-. No oblidarem res.” 

LA IMPACIÈNCIA DEL COR de Stefan Zweig

Malgrat que en la introducció es presenta la història com una anècdota, han resultat ser 422 pàgines que m’han fet patir. Un tinent de l’exèrcit en els anys previs a la Gran Guerra, en un acte social coneix la filla d’un dels magnats més rics de la zona, que resulta tenir una paràlisi que la té postrada en una cadira. Ella s’enamora fervorosament d’ell i viu aquest amor en solitud. Ell, mogut per la compassió, la visitarà assíduament i donarà peu a un laberint de difícil escapatòria.

Zweig explora totes les dimensions d’aquest sentiment tant humà, la compassió. I portant al límit els seus personatges aconsegueix arribar a l’essència, i això és el que el fa gran. Pàgina a pàgina fa una dissecció de la intimitat del tinent Hoffmiller, n’explora totes les capes i tots els racons que porten el lector de l’amor a la ràbia i de l’alegria al dolor.

Cal llegir els clàssics, cal llegir Zweig, i sens dubte, aquesta és una de les seves obres de capçalera. Però que ningú esperi sortir-ne indemne, deixa rastre.

la impaciència del cor

“Jove i poc experimentat, fins aleshores sempre havia considerat les ànsies i les penes de l’amor com el pitjor turment del cor. Però en aquell moment vaig començar a entreveure que existeix un altre turment, potser més terrible, que el d’anhelar i desitjar, és a dir: el de ser estimat en contra de la pròpia voluntat i no poder lluitar contra aquesta passió aclaparadora. Veure algú al teu costat consumint-se en el foc del seu desig i ser-ne espectador impotent, sense trobar la força ni el poder ni la capacitat d’arrabassar-lo d’aquestes flames. Qui estima sense ser correspost pot de vegades dominar la seva passió, perquè no és tan sols criatura, sinó també creador, de la seva aflicció; si un amant no sap dominar la seva passió, almenys pateix per la seva pròpia culpa. En canvi, es troba totalment indefens i desvalgut qui és estimat sense que el corresponguin, perquè la mesura i els límits d’aquesta passió ja no depenen d’ell, sinó que estan més enllà de les seves forces, i tota voluntat s’anul·la si un altre el vol.”

NEVERHOME de Laird Hunt

Va ser un amor a primera vista. El vaig veure per casualitat, navegant per aquests mars virtuals i de seguida vaig saber que no em penediria de començar una cerca i captura. Em va captivar el títol (el subtítol del tot innecessari), l’enquadernació, el disseny, tot. Capbussar-m’hi ha estat un immens plaer. Un gran crescendo en profunditat i intensitat.

Laird Hunt recrea la història de la Constance, una dona que, com moltes van fer, decideix disfressar-se d’home i allistar-se a l’exèrcit unionista durant la guerra civil americana sota la identitat d’Ash Thompson. Prenent com a únic record una fotografia del seu marit que guardarà a la butxaca més amagada, s’embranca en un periple fangós que l’enfrontarà a les dures circumstàncies pròpies d’una guerra i a tots els seus dimonis. Amb alegria hi he vist alguns aires d’E.L. Doctorow i la seva “Gran Marxa”.

“”No pocas veces había abandonado el escenario posterior a una batalla, y me formaba una idea bastante clara de qué era lo que arañaba el aire entorno a mí aquella noche. Los fantamas de los muertos recientes riéndose de lo que yacía herido y quemado y quebrantado y todavía alerta en el suelo. Habían caído tanto los nuestros como los suyos, y era imposible saber qué color de tela emitía esos lamentos.”

És una novel·la viva. Que batega per si sola i que t’empeny a seguir avançant malgrat la por, malgrat el cansament i malgrat que el món no sigui a la teva mida. Construïda en forma d’espiral, la història va focalitzant-se mica en mica en l’interior de la protagonista. Un interior farcit de silencis que es fan densos pàgina a pàgina i que t’evoquen, inexorablement, cap a una solitud exiliada que acaba sublimant-se en el títol perfecte de la novel·la.

neverhome

“Volví, eso sí, pero nunca tuve la sensación de haber llegado a casa”

ELS NOSTRES NOMS de Dinaw Mengestu

Tranquila i subtil història d’amor que cau damunt del lector com la pluja fina, que va calant. Des de la senzillesa Mengestu crea atmosferes tènues on sembla que calgui parlar fluix, perquè tot plegat és delicat i preciós.

Empapat de nostàlgia, “Els nostres noms” és un relat en somort. Narrat en la veu de dos dels personatges principals, l’Isaac i la Helen, és un text que entrellaça dos mons. Un és a l’Àfrica, l’altre a l’Oest Mitjà, als Estats Units. A cada un d’aquests dos móns el protagonista innegable de la història hi té un peu i part del cor. Un cor forjat a partir dels clàssics de la literatura universal, però també de la voluntat de revolta i del foc de les armes. 

Des de la contenció, que és present al llarg del llibre, Mengestu aconsegueix arribar lluny deixant palès que les histories d’amor també poden llegir-se en veu baixa.

els nostres noms

“Afortunadament, teníem la nit del nostre bàndol. De seguida que la llum va començar a minvar, l’Isaac es va relaxar. Sabia que no hauríem d’esperar gaire més; ningú no volia ser al mig de la carretera, de nit, ni tan sols els soldats que patrullaven els carrers. Si eres lluny de casa quan es feia fosc, no hi havia res al món que et semblés més cruel que un sol ponent, sobretot si era un d’espectacular, amb vestigis prims de núvols porpra i vermell al voltant. La bellesa en moments com aquell era un recordatori de la indiferència de la Natura… o, per als fidels, de Déu. Com més gran l’esplendor, més terrible l’absència i el terror que l’acompanyava.”

GUERRA I PAU de Lev Tolstoi

Oju, que vinc. Va començar com a lectura d’estiu, i m’ha portat fins a les portes d’una tardor estranya. Però tan me fa, ha estat un immens plaer. Era una aposta segura.

Aquesta gran història té varis epicentres que giren, tots ells, entorn de l’alternança entre les guerres napoleòniques i períodes de pau. Els nuclis centrals, però, són tres personatges: el príncep Andreu Bolkonski, Pere Bezukhov i Natatxa Rostova. Tres caramels deliciosos amb els que Tolstoi es recrea en reflexions esplèndides sobre la vida, la mort, l’amor, la raó,… És una constant del llibre, també, la reflexió entorn de la història i de qui i com s’explica.

guerra i pau

“Cada home viu per a ell mateix, gaudeix de la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l’ha realitzada es torna irreparable, la història se l’apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada.

En la vida de cada home hi ha dos costats: la vida personal que és més lliure com més abstractes són els seus interessos, i la vida general, social, on l’home obeeix inevitablement les lleis que li són prescrites. L’home viu conscientment per a ell mateix, però serveix d’instrument inconscient als fins històrics de la humanitat.”

Tant en el personatge d’Andreu com en el de Pere, s’hi llegeixen característiques del mateix Tolstoi, que alhora, es fa explícit al llarg de la novel·la com a narrador participant, referint-se per exemple, a “les nostre tropes” quan es referia a l’exèrcit rus. Òbviament, aquestes referències i la presència de personatges reals en la història (com el general Kutuzov, el mateix Napoleó o l’emperador Alexandre), fan que com a lector et situïs més proper als fets. Val a dir que sentir-se proper a una guerra sense haver-ne viscut cap és quelcom difícil, però si que cal dir que Tolstoi té entre les seves virtuts la capacitat de crear atmosferes molt i molt palpables pel lector, i en aquest cas, la guerra es fa molt vívida.

“En la foscor –com un riu invisible i tenebrós que corre sempre en la mateixa direcció–, se sentien passar els enraonaments, les converses, el soroll de les sabates i de les rodes. En el clamor general, a través de tots els altres sorolls, el que se sentia més clar era el gemegar dels ferits. Semblava que omplissin totes les tenebres que voltaven les tropes; els gemecs i les tenebres d’aquella nit es confonien. Una estona després, l’emoció estremí la multitud que avançava. Algú muntat en un cavall blanc passà seguit d’una escorta i tot passant digué alguna cosa.

–Què ha dit? Cap a on anem ara? Ens hem d’aturar? Ha dit que estava content?

Les preguntes més àvides plovien de tots costats i tota la massa movedissa començà d’atapeir-se, perquè, evidentment, els qui eren al davant s’aturaven; circulava el rumor que havia estat donada l’ordre d’aturar-se. I tots s’aturaren al mig de la carretera fangosa.”

Però la guerra no només es lliura al camp de batalla. Els personatges són plens de guerres i conflictes interns que els fan buscar i rebuscar desesperadament en la direcció de l’amor i la llibertat. La clau és que Tolstoi aconsegueix dotar a cadascun d’ells d’un camí únic cap al seu destí. Farcit d’escenes memorables “Guerra i pau” són més de mil pàgines d’intensitat sadollant, de fet, Tolstoi converteix allò que toca (escriu) en intens i commovedor.

I la temptació de posar-hi banda sonora és massa forta. Pels valents, aquí van els extres de l’entrada d’avui:

RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

“Retorn a Killybegs” és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.
Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d’en Tyrone Meehan, un dels membres de l’estat major de l’IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. “Retorn a Killybegs” és la història d’una traïció.
Però l’autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l’odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l’horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s’està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.
Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta:
I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l’estat Major de l’IRA, membre de l’MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l’any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació.
Així, “Retorn a Killybegs” s’erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 “Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m’he sentit més vell.

(…)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M’ho dius a mi?
-A tots dos. 
L’he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t’envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m’envia. 
-Ja n’hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna’m el teu perdó, Josehe, i acabem d’una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M’has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d’absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S’ha agenollat. L’he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga’m el que m’has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t’ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n’hi ha prou, t’he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te’n recordes? Li va dir: “El que has de fer, fes-ho com més aviat millor”.
M’he aixecat.
-Me’n vaig, Joshe.
M’ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n’he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L’he mirat. 
-¿Què t’empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s’aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L’última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan.”