F DE FALCÓ de Helen Macdonald

“Quines coses que li fem, al nostre cor. Et retires de tu mateixa, com si la teva ànima també pogués ser un animal migratori, et situes a certa distància de l’horror i mires el cel fixament.”

Aquestes tres línies descriuen l’essència del què és “F de falcó”. Una bombolla d’evasió on es sublimen allò més delicat i més salvatge de la nostra ànima alhora. Una tristesa fonda, perquè s’ha mort el pare, l’amic, el confident i el còmplice. I una ràbia aguda, perquè s’ha mort, i la mort no es cura.

Macdonald aparta la cortina perquè puguem contemplar una intimitat que es desplega lenta i suaument a mesura que ella i el seu astor, la Mabel, comparteixen hores i hores d’un ensinistrament terapèutic i alliberador. El vincle entre la dona i l’animal esdevé tan fort que els recurrents “nosaltres” que apareixen al llibre l’omplen d’una intensitat colpidora.

f de falcó

És ple de poesia, d’imatges belles. Tot és senzill i preciós. I creix a cada pàgina enlairant-se com l’astor i aferrant-se a una terra que descriu de forma meravellosa. No us deixeu perdre aquest tresor.

“Em quedo mirant l’astor, que té arrapat el faisà mort, i els seus ulls embogits em retornen la mirada amb fixesa. Estic al·lucinada. No sé què se suposa que hauria de sentir. Set de sang? Brutalitat? No. Res de tot això. Tinc esgarrapades per tot arreu, d’haver-me ficat dins dels matolls, i un dolor al cor que no aconsegueixo identificar. Una boira brillant impregna l’aire. Eixuta. Com el talc. Em miro l’astor, el faisà, l’astor. I tot canvia. L’astor deixa de tenir a veure amb la mort violenta. Es converteix en un infant. I commou la part més pregona del meu ésser. És una nena. Un nadó astor que acaba de descobrir qui és. I quina és la seva funció. M’ajupo, i de manera inconscient, com una mare ajudant la seva filla a menjar, començo a plomar el faisà juntament amb ella. Per a ella.”

INSTRUMENTAL de James Rhodes

He esperat molt, potser massa, a començar a escriure sobre “Instrumental“. Entre d’altres coses perquè em va deixar dalt d’una onada d’intensitat en un principi poc digerible o transformable en paraules.
La suma d’una experiència personal brutal que, a sobre, es combina amb una selecció encara més brutal de perles de música clàssica em va transportar a un estat des del que és impossible escriure. Fer-ho hauria estat posar límits a una emoció que no ho mereixia. Ara, uns dies i algun llibre llegit més tard, puc dir-ne alguna cosa.
Advertència: res del que us digui/diguin estarà a l’alçada de l’experiència que representa llegir “Instrumental”. En diferents graus d’intensitat i amb matisos personals, però és una bomba que explota a les mans del lector tot just a la primera pàgina i que cal entomar de la millor manera possible. Hi ha múltiples estratègies, tantes com lectors. Rhodes ofereix la possibilitat de posar-hi banda sonora (potser així passa millor), però no us confieu, la música és poderosa, i sovint és com tirar alcohol a la ferida. Però a mi sempre m’han dit que si pica, cura. Potser per això va ser la seva salvació, la seva medecina.
Insturmental
Un cop advertits, dir-vos que jo hi he gaudit molt, moltíssim. Si, ho sé, és un llibre dur sobre una existència turmentada i desgraciada, i sembla cruel i mesquí dir que he gaudit llegint-lo. Però m’explico, és tot d’una intensitat tan eixordadora que t’obliga a desfer-te de molts prejudicis, de molts límits per poder-ho suportar. I això resulta alliberador. Dolorós, però alliberador.
Tot plegat un viatge des de l’apocalipsi fins a la llum que val la pena compartir amb Rhodes, el supervivent, i que espero que a més d’un, desperti la curiositat per això que anomenem música clàssica, d’on cal no deixar de beure mai.
Òbviament hi posaré música, la seva música.

CAP A TERRES SALVATGES de Jon Krakauer

Aquest és un d’aquells llibres que només de mirar-me’l em fa posar la pell de gallina. I em ressona una vegada i una altra una frase dins el cap “el món és dels valents“. O no s’ha de ser valent per deixar-ho tot enrere i endinsar-se en una recerca de la veritable existència? Això és el que va fer Chris McCandless l’any 1992, i que Jon Krakauer descriu en aquest llibre.

Es difícil no identificar-se amb en Chris si es comparteix l’esperit inconformista i inquiet que el caracteritzen. Sovint quan alguna cosa ens rosega, quan creix la inquietud, la resposta és moure’ns, sortir, potser fugir. Amb el pretext de buscar alguna cosa que pugui calmar-nos, saciar-nos. En McCandless fugia de la hipocresia de la societat americana que l’havia vist néixer i de les expectatives que el món havia dipositat en ell. Ni diners, ni família ni possessions materials. Va renunciar a tot el que podia identificar-se amb un món en el que no creia ni confiava.  La seva recerca va portar-lo a buscar la natura en el seu estat més pur, més salvatge, com a element oposat al que l’oprimia.

Krakauer és fidel als fets tal i com van succeir, i que coneixem gràcies als fragments del diari del propi Chris, així com per testimonis reals de persones que van acompanyar-lo o que van conviure-hi durant alguns dies durant el seu periple. Un dels aspectes més màgics del llibre és, precisament, veure l’empremta que deixava en aquelles persones amb qui conversava. No deixava indiferent a ningú. De fet, sempre he pensat que les mirades més poderoses, les que et commouen, són les d’aquelles persones que han perdut la por.

cap-a-terres-salvatges

I aquest és el veritable viatge cap a terres salvatges: perdre la por. Obrir-se a l’experiència com si cada pas fos l’inici de l’aventura més gran del món.

Si us plau, no deixeu de llegir-lo, o si ho preferiu, mireu-ne l’adaptació al cinema que en va fer Sean Penn que és igualment meravellosa. O perquè no, les dues coses, que es complementen a la perfecció.

 

TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ de Milena Busquets

Ho he anat aplaçant però crec que això no es pot allargar més. Em sap greu dir-ho, però “També això passarà” m’ha resultat una enganyifa. El bombo i platillo em van enlluernar. I cal dir que és un bon llibre, això no ho poso pas en dubte, i que està ben escrit i que, segurament, en vindran de millors de les mans de Milena Busquets, perquè hi ha coses boniques aquí dins… Però aquest cop no m’ho empasso.

Volent reflexionar sobre la mort, sobre les relacions mare-filla, sobre el pas del temps, la pèrdua i l’amor, acabes ficat en un xafarranxo esnob d’anades i vingudes, d’ex-marits i ex-amants on jo no hi he trobat l’espai ni l’aire necessari. Potser si que algú li trobarà, potser no està fet a la meva mida.

Una mica és com si et convidessin a una festa de disfresses i ningú anés disfressat, menys tu… I això m’impedeix dir-ne gaire cosa més. Si algú hi ha vist més matisos, seran benvinguts.

això també passarà

“Quan el món comença a despoblar-se de la gent que ens estima, ens convertim, a poc a poc, al ritme de les morts, en desconeguts. El meu lloc en el món estava en la teva mirada i em semblava tan incontestable i perpetu que mai em vaig molestar a esbrinar quin era. No està gens malament, he aconseguit ser una nena fins als quaranta anys, dos fills, dos matrimonis, diverses relacions, diversos pisos, diverses feines, esperem que sàpiga fer la transició a adulta i que no em converteixi directament en una vella. No m’agrada ser òrfena, no estic feta per a la tristesa. O potser si, potser és de la mida exacta de la pena, potser ja és l’únic vestit de la meva talla.”

UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s’adona que “Un altar per la mare” no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l’autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l’autor reflexiona entorn d’aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M’han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l’àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula

“En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l’artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l’escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d’amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s’hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s’han salvat i mereixen el record. Potser cap.”

SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 2ª Part

Doncs seguim el periple per arribar al Sant Jordi amb un recull de llibres especials, allunyats de la novel·la i propers a mons personals i íntims, i que, precisament per això, poden ser un perfecte llibre de Sant Jordi. 
Un viatge a la infància d’una de les artistes més polifacètiques dels nostres temps. Des de la música, passant per la pintura, la fotografia i la literatura, Patti Smith presenta aquest llibre com una mirada alegre i poètica als seus anys d’infantesa. Tot un caramel!
No podia obviar la poesia d’aquest camí, i Joana Raspall és, aquest any més que mai, l’opció perfecta per enfonsar-se un cop més en l’estètica de les paraules i els sentiments. I perquè no dir-ho, aquest recull té una portada Espectacular, amb majúscules. 









I en aquesta extranya relació, un llibre tan inesperat com imprescindible. Un àlbum il·lustrat de Marta Altés (que gran!) exquisit, que reivindica la llibertat i la generositat com a únics valors per sumar. Una joia de la literatura infantil que difícilment podré resistir-me a comprar!









Així, tal qual, una barreja ben estrambòtica, però que forma part del camí dels possibles, així que, esperant per la següent entrega, a gaudir de la dolçor que desprenen tots tres!

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d’Anna Altisén

Quan vaig deixar de ser natura lleugera” és un relat en primera persona de la vivència personal de l’autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una “autopatografia”. I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 
Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d’es d’una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d’un punt de l’obra: de buidar-se’n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l’ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
 
 
“És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m’entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l’equilibri emocional, no s’edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m’hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m’hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n’avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi.