HOMENATGE A CATALUNYA de George Orwell

Era octubre del 2017. Era aquell octubre que no oblidaré mai, quan llegia Orwell. Enmig d’una onada que encara ara soc incapaç de descriure sense cloure fort els punys, el seu relat em va donar terra.

Hi llegia el valor i el compromís que ell, com tants altres voluntaris i brigadistes internacionals, mantenien amb uns ideals que defensarien prou com per implicar-se en una guerra d’un país que no era el seu. Llegia atònita. Em meravellava mentre no podia dormir perquè per mi, lo extraordinari era haver de llevar-me a les 4 del matí per defensar una escola i poder votar.

Orwell descriu les anades i vingudes del front, la organització i desorganització de les columnes i milícies republicanes, les dificultats, l’avorriment, la por i l’absurd d’una guerra que travessava la vida dels homes i les dones de dalt a baix. I passaven els dies d’octubre i entre carrer i carrer i carrer clamàvem contra el feixisme i per la República. I dins meu ressonaven Orwell i la seva lluita i Rodoreda i les seves flors, però res gaire fàcil de digerir, ni la guerra, ni les flors, ni aquella pena tan fonda tenien cap virtut.

Van ser dies de llegir poc i a poc a poc. Fins ara tampoc no n’he volgut escriure. No pas perquè ara hagi passat prou temps per comprendre aquesta maregassa que encara no ha conclòs, sinó perquè Orwell ha fet pòsit i aquella terra que em va donar a l’octubre m’ha fermat els peus. És un testimoni extraordinari de la Catalunya i de la Barcelona dels anys de la guerra, i és, sens dubte, un bastió més de la lluita contra el feixisme que ara porto impresa a la pell.

9788499301020

 

“Ara els feixistes havien emplaçat una metralladora. La vèiem com escopia foc, com un correcames, a cent o dos-cents metres de nosaltres; les bales ens passaven per damunt amb uns espetecs seguits, glacials. Aviat vam haver traginat prou sacs de terra per formar-ne un petit parapet darrere el qual els pocs homes que ens trobàvem en aquella banda de la posició ens podíem ajeure i disparar. Jo em vaig agenollar darrere d’ells. Un projectil de morter xiulà per damunt nostre i esclatà en terra de ningú. Un perill més, encara trigarien uns minuts a afinar la punteria. Ara que ja havíem acabat de barallar-nos amb aquells maleïts sacs de terra, la cosa resultava bastant divertida, en certa manera: el soroll, la fosca, les fogonades que s’atansaven i els nostres disparant contra les fogonades… Fins i tot tenies temps de pensar una mica. Recordo que em vaig preguntar si estava espantat i que vaig decidir que no.”