L’ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l’amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l’espai que havien compartit en un passat comú, l’illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l’escenari d’un viatge intens cap a la necessitat humana d’expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m’ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: “Monjo davant del mar” on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l’editorial Minúscula, d’una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 
“Va sentir una esgarrifança a l’esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L’aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n’arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 
Li va fer l’efecte que l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l’estranya i angoixosa sensació d’estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l’orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir.”
 

SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. “Sukkwan Island” és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.
 
El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.
Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.
 
Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.
 
 


“Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?
Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?
Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?