LA MORT DEL PARE de Karl Ove Knausgard

Per fi he obert la porta a l’univers Knausgard! I l’habitació s’ha omplert de fum. És sense adonar-te’n que ho abraça tot. Sense massa estridències, però amb la profunditat pròpia d’allò que no es veu (i no és aquesta profunditat la que es clava en el lector només d’obrir el llibre i veure la fotografia de l’autor?).

En aquest primer volum tot orbita entorn de la mort del pare. Explicada amb un teixit fet de flashbacks i moltes dosis de quotidianitat. Escenes aparentment irrellevants van construint un personatge amb qui, difícilment, no compartirem algun moment de complicitat.  Però entre tot aquest anar fent, Knausgard regala grans fragments d’assaig sobre l’art i la creació. També, es clar, sobre la mort, sobre la vida i el fer-se gran. Els he trobat brillants, i òbviament, han quedat tots subratllats.

Però torno a allò que fa més especial el llibre: aquest tel invisible que ho abraça tot. Encara no sé si està fet més de vida o més de mort o si hi són a parts iguals. I així la vida, i en Karl Ove, i anar fent. I la mirada. I l’atmosfera. La relació que tenim amb la nostra infància. Especial, diferent, quan es posa de costat amb la mort. Amb la mort del pare. D’alguna manera trobar-nos, de cop, davant la pèrdua ens obliga a fer balanç, a observar allò que es trenca, a recollir-ne els trossos, a posar nom a les coses. I m’agrada com ho escriu Knausgard, sense fer soroll.

Com assumim els nostres morts ens defineix, d’una manera o d’una altra.

la meva lluita

“Ara que estic assegut escrivint això, m’adono que han passat més de trenta anys. A la finestra que tinc al davant puc veure vagament el reflex de la meva cara. A banda d’un ull, que brilla, i l’àrea que queda just a sota, que reflecteix tènuement una mica de llum, tot el costat esquerra queda a l’ombra. Dos solcs profunds divideixen el front, un solc profund travessa cada galta, tots plens de foscor, i amb aquests ulls seriosos que miren fixament, i les comissures de la boca cap avall, és impossible no pensar que aquesta cara és trista.

¿Què se m’ha gravat a la cara?”

Anuncis

QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR de Howard Buten

El vaig agafar amb empenta. M’atreia el títol, m’atreia la portada. Així que, el vaig començar a mossegar amb força. I potser aquest va ser l’error. Vaig mesurar-lo erròniament. És una lectura lleugera, dictada per la veu infantil del protagonista. I dic dictada perquè podria considerar-se gairebé una retransmissió literal dels pensament d’en Burt. És un fet curiós que aporta al·licients al llibre, però que al cap de poques pàgines cansa. Subjecte, verb, predicat i punt. Subjecte, verb, predicat i punt. I si, d’acord, aporta una perspectiva molt interessant sobre la visió del món que té aquest particular personatge, que es podria dir que amb tan sols 8 anys s’expressa com un autèntic punk. Però més enllà de la curiositat hi he trobat a faltar alguna cosa més.

He arribat fins al final desitjant un final prou enginyós, però el camí ha estat massa dòcil i el final decebedor. I mira que em sap greu, perquè m’ha caigut bé en Burt.

Tot i així, no us freneu, jo també sóc de les que no tornaria a llegir “Wonder“, i aquí hi he trobat alguns paral·lelismes, així que, endavant, llegiu-lo i en parlem!

quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar

“Una vegada tenia cinc anys. Sovint anava en cotxe. Seia al seient del davant, a la muntanyeta, al costat del papa. La muntanyeta era on no hi havia costures, al mig del seient del davant. Anava més aixecat i així podia veure-hi. Era el meu lloc especial. Un cop vam anar fins a Frankfurt, Michigan, i vaig seure a la muntanyeta tot el viatge.

Llavors un dia el papa ens va porta al Jeffrey i a mi a la Hanley-Dawson Chevrolet per comprar un cotxe nou. Hi vam anar amb el nostre cotxe vell. Llavors vam pujar al cotxe nou. Feia una olor rara. El papa va pujar i va encendre el motor. Llavors ens en vam anar. Vaig mirar per la finestra del darrere i li vaig dir adéu amb la mà al nostre cotxe vell. Vaig dir: “I què passarà amb el nostre cotxe vell, papa?”. I ell va dir: “Aquest tros de llauna? Tan se li’n fot, no?”.

Vaig mirar el seient del davant. No hi havia muntanyeta. El meu pare va dir: “El que passa és que aquesta preciositat porta el motor a la part del darrere. Així tenim més lloc.”

Vaig posar la barbeta sobre el seient del darrere i vaig mirar el nostre cotxe vell per la finestra del darrere. Em sembla que vaig plorar. El Jeffrey va dir: “I ara per què plores, nen?”. I jo vaig dir: “M’he quedat sense seient”.”